Subscriu-te

Correspondències subterrànies

SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN. Katharina Konradi, soprano. Eric Schneider, piano. Obres de Kurtág, Schumann, Debussy, Clara Schumann, Brahms i Krenek. CANÒNICA DE SANTA MARIA. 30 D’AGOST DE 2019.

He pres el títol d’una expressió que s’escola dins d’un il·lustratiu comentari de Diego Civilotti que presenta el programa del recital que comentem i que subratlla les connexions temàtiques, textuals, musicals i temporals que es troben en una proposta molt ben plantejada.

El recital ja a l’inici va sorprendre amb l’alternança de sis de les cançons de l’opus 20 (1981) per a veu sola de György Kurtág, sobre textos d’Attila Jóscef, amb les Sechs Gesänge, op. 107 (1852) de Robert Schumann, sobre poemes d’Ulrich, Morike, Heyse i Muller. A l’austeritat i concisió del compositor hongarès, els succeïa la meravella de l’acompanyament pianístic del romàntic saxó. Després, fent un salt estilístic, ens oferiren les màgiques Ariettes oubliées, L. 60 (1887) de Claude Debussy per cloure la primera part. La segona reprenia l’atmosfera inicial amb les Liebeszauber, op. 3/3 del 1843 de Clara Schumann, sobre poemes de Von Geibel, Heine i Rückert, per abocar-nos al coetani Johannes Brahms amb sis de les més conegudes cançons del període 1874-1887. I es va cloure amb Ö Lacrimosa, op. 25 de 1925, tres poemes de Rilke musicats pel vienès Ernst Krenek.

La jove soprano Katharina Konradi (Bixkek, Kirguizistan, 1988), formada a Berlín i Munic, va venir acompanyada d’un dels seus darrers mestres de repertori, un sensacional Eric Schneider, capaç de totes les subtileses. Katharina, que s’ha distingit en rols operístics adients a Wiesbaden –Pamina, Zerlina–, també ha lluït la seva veu com a noia flor en el Parsifal o el jove pastor del Tannhäuser, en registres ja més apartats del lied. Això fa que una veu segura amb aguts molt sòlids sigui més adient per a un repertori dur (Kurtág, Krenek), que per a la sensualitat d’un Debussy o d’alguna de les cançons de Brahms que hem sentit sovint més matisades i evocadores. Tot i així, en una prestació general excel·lent, va donar un caire propi als Chevaux de bois del primer i va sobresortir en el Sie lebten sich beide i Lorelei de Clara Schumann. La seva actitud corporal, rígida, concentrant tota l’expressivitat en la cara, en una actitud de solista de cantata, a vegades em va fer la impressió, en les més llangoroses de Debussy o les més sentimentals de Brahms, d’una heroica Joana d’Arc volent oferir-nos una sensualitat que no assolia plenament.

No la vaig sentir l’any passat, que també va acudir a la Schubertíada, però l’espero amb interès el proper novembre en un recital dedicat precisament a Schubert a L’Auditori, també amb Eric Schneider al piano.

Imatge destacada: © Martí Artalejo

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *