Subscriu-te

Crítica

Dallapiccola-Puccini, un matrimoni desconcertant

D’esquerra a dreta: els solistes Amarilli Nizza, Aleksandrs Antonenko i Àngel Òdena. © Antoni Bofill
D’esquerra a dreta: els solistes vocals Amarilli Nizza, Aleksandrs Antonenko i Àngel Òdena. © Antoni Bofill

MARSIA de Luigi Dallapiccola. IL TABARRO de Giacomo Puccini (versió de concert). Àngel Òdena. Aleksandrs Antonenko. Amarilli Nizza. Vicenç Esteve Madrid. Simón Orfila. Elena Zilio. Airam Hernández. Xavier Martínez. Maria Such. Orquestra Simfònica Barcelona i Nacional de Catalunya. Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir.: Pablo González. LICEU. 3 JULIOL 2014.

Per Jaume Comellas

Certament resulta desconcertant el matrimoni que ha establert la programació del Gran Teatre del Liceu entre dos compositors tan distanciats –excepte de nacionalitat– com són Luigi Dallapiccola i Giacomo Puccini, a més amb obres particulars de cada compositor i, a més, encara, en versions representades i de concert.

I el terme “desconcertant” no s’ha d’entendre forçosament en un sentit despectiu, i a la fi això no implica que els resultats no puguin ser interessants. Però sí que un d’aquests resultats pot ser una assistència d’espectadors escassíssima, com molt poques vegades s’ha vist els darrers anys.

La música de Luigi Dallapiccola, clarament inserida en els corrents avantguardistes nascuts a partir de la revolució dodecatònica, en aquest cas va ser servida per una obra, el ballet Marsia –aquí en fragments– que no figura entre les més destacades. És una música d’una expressivitat difícil, en la qual s’apleguen influències postimpressionistes en determinats passatges, sobretot els inicials, clarament stravinskyans en d’altres i amb una tensió expressionista en la major part del recorregut de no còmoda digestió. Per fortuna, l’OBC va servir aquesta partitura amb una autoritat notable, amb una direcció de Pablo González molt intensa, remarcant de manera precisa el cúmul d’inflexions expressives de l’obra.

Il tabarro, sens dubte l’esquer cabdal del concert, és una composició que correspon al moment més intens del verisme puccinià. Amb un argument molt senzill i lineal, amb un dibuix psicològic dels personatges molt esquemàtic, importa sobretot el crescendo de tensió que es va desenvolupant i que abocarà a la tragèdia, en un joc argumental molt prim, tanmateix un punt original en l’escena última. Dissortadament, la versió de concert condiciona força la vivencialitat d’aquest crescendo per part de l’espectador, oimés quan hom no hi aplica uns mínims dramatúrgics, sempre dins de les possibilitats d’una versió de concert.

Com que el capítol vocal i també l’orquestral van tenir un nivell notable, a la fi el públic va quedar satisfet. Especialment en comptar amb l’al·licient d’una descoberta, el tenor Aleksandrs Antonenko (Luigi), un cantant valent, una mica a l’heroica, que va escalfar els ànims. El va acompanyar Àngel Òdena (Michele), que va confirmar la solidesa dels èxits que està aconseguint en el procés de progressió i projecció internacional de la seva carrera. Descoberta també de la secundària, la veterana Elena Zilio, molt més que un ofici madur, i prou estimable, encara que amb una veu faltada d’un pèl de cos per al paper, d’Amarilli Nizza. Pablo González, una vegada més va demostrar la seva categoria, aquí en un àmbit no habitual, conduint amb un elevat nivell d’excel·lència aquesta versió. Va tenir el mèrit que tot fluís de manera natural, sense exhibicionismes espuris; amb sabor d’autenticitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *