Subscriu-te

Crítica

De Bach a Xostakóvitx i a Bach: el Quartet Casals a L’Auditori

El Quartet Casals. © Felix Broede (foto d’arxiu)
El Quartet Casals. © Felix Broede (foto d’arxiu)

L’AUDITORI MÉS. Quartet Casals. Obres de J. S. Bach, D. Xostakóvitx i F. Schubert. L’AUDITORI (Sala Oriol Martorell). 7 DE FEBRER DE 2013.

Per Josep Barcons

El Quartet Casals es caracteritza –entre moltes altres coses– per la intel·ligència en la confecció dels programes. En el segon dels quatre concerts que va protagonitzar aquesta temporada del cicle L’Auditori Més, la seva proposta emparentava quatre fugues de Bach amb el Quartet núm. 8 en Do menor de Dmitri Xostakóvitx a la primera part, al qual s’enllaçava, a la segona, el Quartet núm. 13 en La menor de Franz Schubert, més conegut com a “Rosamunda”.

Els contrapunctus de L’art de la fuga de Bach –interpretats amb arcs barrocs que contrastaven amb la utilització poc historicista de certs vibrats– preludiaven amb els seus procediments imitatius el començament canònic del quartet de Xostakóvitx. En el Bach, la interpretació inicialment un xic asèptica dels Casals va prendre més volada en la tercera fuga (el sisè contrapunctus), encarada amb una notable articulació a la francesa.

El quartet de Xostakóvitx va ser indubtablement el millor del vespre, i els Casals van desplegar-hi tot el seu bon savoir faire. L’homenatge del compositor rus “a la memòria de les víctimes del feixisme i de la guerra” (escrit en tan sols tres dies de juliol de 1960 i que ha estat vist també com un autoepitafi) genera un impacte emocional que els Casals van saber desgranar d’allò més bé. La seva precisió en les articulacions (magnífic el relleu en l’obstinació dansada del tercer moviment entre violoncel i viola!), la seva inventiva tímbrica (amb sonoritats flotants, asprors rudes i finors ultraterrenes) o el gran arc expressiu de les seves frases, propiciaren que després del final de la peça la Sala 2 de L’Auditori (que presentava una entrada gairebé completa) emmudís durant ben bé 10 o 15 segons fins a l’aparició dels primers aplaudiments.

La segona part –que arrencà la mateixa ovació: els Casals, meritòriament, ja s’han forjat un públic fidel– fou, tanmateix, menys lluïda. I la versió del Rosamunda de Schubert (que, com en el cas del de Xostakóvitx, està ple d’autocitacions: vet aquí la intel·ligent connexió d’una obra amb l’altra en el programa) no aconseguí que les habituals repeticions temàtiques del compositor austríac suscitessin gaire interès, en una lectura més aviat plana, allunyada de la fineur i la ironia vieneses tan necessàries perquè Schubert no caigui –de vegades– en el pleonasme redundant.

Com a gest de clausura, el bis –novament amb arcs barrocs– retornà a Bach. Però en comptes de reprendre l’esperit contrapuntístic de L’art de la fuga, els Casals optaren per la conegudíssima “Ària” de la Suite per a orquestra núm. 3 (veritable hit parade de casaments i funerals) amb què decidiren posar el punt final a la seva actuació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *