Subscriu-te

Crítica

De la censura al concert

© Palau de la Música de València

Roger de Flor de Ruperto Chapí (en versió de concert). Llibret de Mariano Capdepón. Ana María Sánchez. Javier Palacios. José Antonio López. Stefano Palatchi. Augusto Val. Antonio Gómez. Caterina Sobrevela. Sección de Metales de la Banda Primitiva de Lliria. Cor de la Generalitat Valenciana. Orquestra de València. Dir.: Miguel Ángel Gómez-Martínez. Palau de la Música de València. 10 de març de 2012.

Per Albert Vilardell

Aquest concert de l’òpera Roger de Flor de Ruperto Chapí estava previst a finals de l’any 2009, però algú va voler substituir unes frases del text, en què es parlava del “pueblo catalán”, per “valenciano” o “aragonés”, amb les protestes conseqüents, fins i tot les del descendents del compositor i dels qui creien que l’art està per damunt d’idees partidistes, qüestió que ja es comentava en aquesta Revista del mes de novembre del 2009, en un “Apunt” escrit per Tamino. El bon criteri s’ha imposat i hem pogut conèixer aquesta obra i valorar-ne la qualitat.

En primer lloc, se n’ha de situar la composició: és la setena partitura del seu catàleg vocal i segona com a òpera, escrita quan tenia vint-i-set anys i encara no havia creat cap de les partitures que li han permès passar a la història com un dels grans en el món de la sarsuela. Va ser escrita a París com a culminació de la seva beca d’estudis i era un plantejament del que es considerava que havia de ser l’“òpera nacional”, somni de molts dels grans músics espanyols d’aquella època. Amb la visió que dóna el temps es pot comprovar que, així com la sarsuela es va fer un lloc molt important al món musical espanyol, l’òpera no va aconseguir superar la barrera del temps, i les raons són variades, però crec que n’hi ha dues de fonamentals, l’impuls de l’òpera italiana primer i del fenomen wagnerià després, i el fet que en moltes de les partitures creades durant molts anys era molt palesa la influència dels compositors que triomfaven sense aconseguir una personalitat pròpia, que sí que es va assolir al món de la sarsuela.

Roger de Flor és, per tant, una obra primerenca, que s’escolta amb interès i en què són evidents les influències de l’època, amb moments d’estil de Meyerbeer i també –especialment en algun fragment coral– recorda Wagner i particularment el seu Lohengrin. La música és grandiloqüent, ampul·losa, té una certa inspiració, però hi ha un problema important: és la falta de qualitat del llibret, que frena l’acció dramàtica en un tema que pot donar molt de si com és la historia de Roger de Flor amb els almogàvers en la seva estada a Grècia, ajudant-los contra els turcs. L’obra comença amb una obertura intensa, que, els que hi tinguin interès, poden escoltar en un disc que ha editat Columna Música amb l’obra simfònica de Ruperto Chapí interpretada per la desapareguda Orquestra de l’Acadèmia del Gran Teatre del Liceu dirigida per Gueràssim Voronkov. En l’òpera trobem moments corals de gran força i també algunes àries, duos i altres fragments vocals d’interès, amb una tessitura una mica difícil, encara que els falta un major arrodoniment. Els dos primers actes de l’obra es van estrenar el 23 de gener de 1878, junt amb una cantata del mestre Arrieta, per celebrar el casament d’Alfons XII i María de las Mercedes i va ser l’11 de febrer de 1878 quan es va estrenar completa, amb el gran tenor Tamberlick substituint l’inicialment previst Julián Gayarre. Després d’aquestes funcions l’obra va quedar oblidada i per això és d’agrair aquesta recuperació.

© Palau de la Música de València

La versió que vam escoltar era cantada per la soprano Ana María Sánchez, en el personatge de María, en què va demostrar la seva veu important amb un cant d’una certa força. Javier Palacios, en el rol protagonista, va haver de lluitar amb moments d’escriptura millorable i va anar trampejant les dificultats, encara que no sempre va poder sortir-ne airós i en el darrer acte estava una mica esgotat. José Antonio López, en el rol del dolent Basila, va complir amb un  cant correcte però amb una veu a la qual faltava més intensitat, especialment en els moments finals del primer acte, i completava el repartiment el sempre efectiu Stefano Palatchi, amb professionalitat i amb un cant serè i noble. La versió orquestral que va plantejar Miguel Ángel Gómez-Martínez es veia treballada i estudiada, però va ser, a parer meu, excessivament voluminosa, sense tenir en compte que era en versió de concert i que tenia al costat els cantants, que en massa ocasions quedaven tapats pel volum de la música. L’orquestra va tenir el bon nivell habitual, amb cohesió, matisos en els moments més romàntics, una corda fluida i transparent i un metall en el qual participava la Sección de Metales de la Banda Primitiva de Lliria amb brillantor i seguretat. De gran nivell va ser el Cor de la Generalitat Valenciana, coprotagonista de l’obra amb moments d’alta qualitat, amb un cant compacte i variat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *