Subscriu-te

Crítica

De la intimitat de l’Ateneu al bullici del Palau

Zalas Trio (foto d'arxiu)

30 Minuts de Música a l’Ateneu. Zalas Trio. Carlota Amargós, violí. Beatrix Grax, clarinet. Nikos Stavlas, piano. Stravinsky: L’histoire del soldat. Khatxaturian: Trio. Ateneu Barcelonès. 10 de desembre de 2011.

Concerts Simfònics al Palau. Orquestra Simfònica del Vallès. Dir.: Michal Nesterowicz. Festival de valsos i danses. Obres de Johann Strauss II i de Janusz Bielecki. Palau de la Música. 10 de desembre de 2011.

Per Lluís Trullén

A la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès s’ofereixen des de fa tres anys concerts de cambra en què la intimitat d’aquest gènere musical es pot copsar en tota la seva plenitud. La proximitat absoluta entre músics i assistents, la recreació d’una atmosfera plena de calidesa i la idea d’oferir música en una situació distesa, permet gaudir plenament d’unes premisses fonamentals que no sempre es poden assolir a les grans sales de concerts. El trio integrat per la violinista Carlota Amargós, la clarinetista Beatrix Grax i el pianista Nikos Stavlas ens va proposar dues obres punyents com L’història del soldat d’Igor Stravinsky i el Trio de Khatxaturian. Format a Londres el 2004, aquest trio ha ofert nombrosos concerts per diversos països d’Europa. L’equilibri de la sonoritat i la plena comunió d’idees que existeix entre els components del conjunt permet gaudir d’interpretacions plenament cuidades, elaborades en els matisos i per sobre de tot plenes d’un innegable contingut musical.

El concert va obrir-se amb la cèlebre obra que Stravinsky va adaptar el 1919 per a violí, clarinet i piano, i que amb un rerefons “fàustic” explica com un soldat canvia al diable el seu violí (la seva ànima) per un llibre capaç de preveure el futur. L’oblit ocasionat pel pas del temps, els desenganys amorosos i finalment l’infern són parts d’un relat basat en un conte rus que va atreure Stravinsky per compondre el 1917 la seva cèlebre partitura. Versió en la qual el Trio va interpretar amb claredat rítmica, amb varietat de colors, amb una gran força impulsiva i, en definitiva, recreant aquells sons harmònics que porten l’inequívoc segell del compositor. L’exactitud en les entrades, el control de la sonoritat i el bon gust per extreure el millor dels passatges rítmics van caracteritzar el seu pas pel Trio de Khatxaturian, una obra d’un atractiu indubtable, d’un marcat accent rítmic i d’un lirisme suggerent. Versió equilibrada i conjuntada la que vàrem poder escoltar a l’Ateneu d’uns músics plenament comunicatius que van sentir-se molt còmodes amb la proximitat i confidencialitat establerta amb el públic.

© Antoni Bofill

Poc temps després, el contrast amb una Simfònica del Vallès distesa sota la batuta de Nesterowicz. Bromes amb el públic, barrets de tot tipus, avions de paper, globus de colors…, tot per ambientar el concert ja tradicional que des del 1987 dediquen en dates pròximes a Nadal al Festival de valsos i danses. Celebrades partitures de Johann Strauss II com Roses del Sud; Tristch-Trasch Polka; Vi, dones i cançons; Llamps i trons…, combinades amb obres del compositor i promotor cultural Janusz Bielecki escrites entre el 2008 i el 2011, que pel seu caire evocador i pel seu innegable lirisme –que segueix unes pautes d’orquestració summament tradicional– propicien una audició no gens complexa per ser incloses al costat de les obres d’Strauss. La batuta de Michal Nesterowicz –guanyador del Concurs de Direcció d’Orquestra de Cadaqués de l’edició de 2008–, distesa, oberta en tot moment, va entendre plenament les característiques d’un concert tan peculiar. Interpretacions brillants, amb constants canvis de dinàmiques, amb acceleracions acurades, amb una rellevància de la percussió, però alhora atenent a aquell lirisme i rítmica tan i tan inequívoca de les obres d’Strauss.

Interpretacions cuidades en la seva vessant rítmica i de contrastos, però també en la seva dimensió lírica, tot assolint, doncs, aquella dimensió vienesa tan i tan pròpia d’aquestes composicions. Entre bromes i un ambient distès, entre aplaudiments constants d’un públic que omplia el Palau amb ganes de passar-s’ho bé, el concert va tenir un final tan característic com esperat: el Bell Danubi blau (que després de l’entrada va ser interrompuda pels aplaudiments del públic, moment en què orquestra i director van desitjar bones festes), una nadala com Santa Nit (en la qual el director va convidar el públic a cantar) i, per descomptat, la Marxa Radetzki, punt final de festa per a un concert tan distès i com esperat en aquestes dates.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *