Subscriu-te

Crítica

De la tradició… al present

 

L'Orfeó Català amb el Lluís Vidal Trio. Foto: Antoni Bofill.
L’Orfeó Català amb el Lluís Vidal Trio. Foto: Antoni Bofill.

CONCERT DE SANT ESTEVE. Cors de l’Escola Coral de l’Orfeó Català. Mercè Pi, Glòria Fernández, Glòria Coma, Buia Reixach i Esteve Nabona, directors. Orfeó Català. Josep Vila, director. Lluís Vidal Trio. Gorka Benítez, saxo. Laia Armengol, piano. Maria Jesús Ávila, arpa. Dani Coma, assessorament escènic. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA, 26 DE DESEMBRE DE 2012.

Per Mercedes Conde Pons.

La 99a edició del Concert de Sant Esteve, el tradicional concert de l’Orfeó Català i la seva Escola Coral, va tenir diverses característiques simptomàtiques d’un canvi de rumb que busca obrir l’Orfeó Català al gran públic i fer-lo, encara més, senyera del poble català. I no cal referir-se al desplegament espontani de banderes catalanes de caire independentista que es va veure en el moment en què El cant de la Senyera va començar a sonar, sinó només a qüestions purament artístiques.

Els canvis més significatius van tenir a veure, sobretot, amb el format de presentació del concert i la concepció del programa. La primera part del concert resultà molt àgil gràcies al lligam que es va establir entre les aparicions dels diversos cors de l’Escola Coral amb l’antífona gregoriana Hodie Christus natus est, malgrat que el públic no pogués contenir els aplaudiments als assenyats nens i nenes del Cor Petits i el Cor Mitjans, que van omplir l’escenari per interpretar amb precisió rítmica i d’entonació i amb un posat de concentració absoluta la petita cantata Les figures del pessebre de Joan Llongueres. El Cor Jove de l’Orfeó Català va brodar la delicadíssima El Noi de la Mare d’Antoni Nicolau, sota la direcció d’Esteve Nabona, i deixant palès que el planter de l’Orfeó Català guanya cada any en qualitat i mèrits propis. Enguany, i en vistes de celebrar el 2013 el centenari del naixement del compositor anglès Benjamin Britten, el Cor Infantil i el Cor de Noies de l’Orfeó Català es van ajuntar per a la interpretació de l’encisadora i subtil A Ceremony of Carols de Britten, en una versió molt acurada i amb una molt bona aportació de Maria Jesús Ávila a l’arpa. Van destacar en els seus solos, les veus de Núria Milà i Blanca Martí, per solvència i seguretat en la seva intervenció. Buia Reixach va dirigir amb cura la delicada obra, molt ben preparada tant per la seva tasca al capdavant del Cor de Noies com per la de Glòria Coma al capdavant del Cor Infantil.

L'Orfeó Català i l'Escola Coral amb Virginia Martínez i Salvador Racero. Foto: Antonio Bofill
L’Orfeó Català i l’Escola Coral amb Virginia Martínez i Salvador Racero. Foto: Antonio Bofill

La segona part s’encetava amb una estrena del director de l’Orfeó Català, Josep Vila i Casañas, “Lux Fulgebit” (introit de la II Missa de la Nativitat), una obra plena de subtileses i amb un paper exigent per al cor, que novament va respondre amb encert davant la compromesa partitura. Després, un Ave Maria de Bruckner i La sardana eterna de Josep Viader i Moliner (traspassat el 2012) abans de reprendre el fil de la tradició en la interpretació de cançons de Nadal, amb la proposta d’una versió de nadales populars catalanes en clau de jazz. L’exercici musical, dut a terme per Mariona Vila i Lluís Vidal funcionà a estones i, sobretot, en l’aspecte instrumental, amb un Lluís Vidal Trio i Gorka Benítez al saxo d’alt nivell. Tot i això, a nivell vocal l’Orfeó Català quedà en segon terme, tant a nivell acústic com també interpretatiu, amb un paper secundari en massa passatges i fent una sensació de certa incomoditat estilística en més d’un moment. El concert acabà excepcionalment amb la interpretació de la cançó Tornarem del grup de rock català Lax’n’busto i les veus de Virgínia Martínez i Salvador Racero del mateix grup, en què l’Orfeó Català ha participat com a part del Disc de La Marató de TV3 de 2012 i amb un arranjament fet per a l’ocasió per Jordi Cubino i Josep Vila i Casañas, per adaptar-se a la formació instrumental present a l’escenari. L’esdeveniment, que no passà de la mera anècdota, és, però, símptoma que l’Orfeó Català forma part cada cop més de l’imaginari del poble català. Això sí, cal que això no vagi mai en detriment de la seva qualitat artística, que és la principal senyera del seu cant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *