Subscriu-te

De realitat social i talents patris

© Nick Mangafas
© Nick Mangafas

DISPLACE de Raquel García-Tomás i Joan Magrané. Elena Copons. Sébastien Soules. Ensemble PHACE. Dir.: Vinicius Kattah. Dir. escènic: Peter Pawlik. Coproducció Musiktheater de Viena i Òpera de Butxaca i Nova Creació. ARTS SANTA MÒNICA. 21 DE DESEMBRE DE 2016.

Per Aleix Palau

L’especulació immobiliària, els desnonaments i, en definitiva, la realitat de tantes famílies barcelonines són el tema de disPLACE, òpera de cambra que signen els compositors Joan Magrané i Raquel García-Tomás, amb llibret d’Helena Tornero. Estrenat a Viena el setembre del 2015, teníem ganes de tenir aquest títol a Barcelona. De fet, ens encantaria poder gaudir d’una oferta més àmplia d’òpera de nova creació a la nostra ciutat, però ja sabem que qui ha d’estar per aquestes coses n’està per unes altres. En tot cas, en la ben rebuda disPLACE trobem dues històries que es desenvolupen en un mateix espai. A la primera part, “Story of a house”, una parella d’estrangers viu en un pis sofisticat l’ocàs de la seva relació. Marie descobreix el passat d’aquest habitatge i acabarà deixant Henry, un executiu immobiliari, i se n’anirà de casa. Aquest passat el descobrirem a la segona part, “Història d’una casa”, en què sis anys abans l’Amèlia i el David en són desnonats i han d’abandonar la casa i el barri que tant estimen.

La primera part és obra de Joan Magrané. El compositor reusenc presenta una partitura fresca i amb moments de gran lirisme en la qual separa perfectament els caràcters de tots dos personatges. Mentre que el rol de Maria té una vocalitat més harmònica i esponjosa, Henry presenta una escriptura més adusta i rupturista. Magrané ha sabut abordar la psicologia de dos personatges gairebé antagònics amb estils ben diferenciats i una gran creativitat. Això ho veiem també en l’escriptura instrumental, capaç de ser tant estellosa com melòdica.

D’altra banda, en “Història d’una casa”, Raquel García-Tomás juga amb alguns efectes electroacústics i presenta un acte en el qual la música s’introdueix en la tràgica situació personal del matrimoni. García-Tomás no busca tant diferenciar els dos protagonistes com incidir en el drama. I això arriba a l’espectador amb gran eficàcia i un realisme impactant.

La veu i el brillant treball escènic d’una Elena Copons en estat de gràcia han servit per dotar Maria i Amèlia d’humanitat i versemblança. Sébastien Soules, sense tenir un instrument especialment interessant, sap indagar en l’estat psicològic de Henry i David i buscar la part més emocional de les seves personalitats. Excel·lent l’Ensemble PHACE, amb Sophia Goidinger-Koch i Barbara Riccabona, dirigits per Vinicius Kattah.

La direcció d’escena de Peter Pawlik aprofita molt bé l’espai i optimitza recursos amb solvència. Ha estat un gran encert d’Òpera de Butxaca i Nova Creació programar aquest títol en un espai tan versàtil com l’Arts Santa Mònica. Esperem gaudir de més projectes similars ben aviat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *