Subscriu-te

Crítica

De somnis i adéus

El tenor alemany Jonas Kaufmann en un moment de la seva vibrant actuació. Foto: Miquel González.
El tenor alemany Jonas Kaufmann en un moment de la seva vibrant actuació. Foto: Miquel González.

FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Jonas Kaufmann, tenor. Orquestra de Cadaqués. Jochen Rieder, director. Obres de Bizet, Massenet, Verdi i Wagner. AUDITORI JARDINS DEL CASTELL. 3 D’AGOST DE 2014.

Ángeles Blancas, soprano. Ensemble Orquestra de Cadaqués. Fausto Nardi, director. Obres d’Strauss i Fénelon. ESGLÉSIA DEL CARME // Orquesta Buena Vista Social Club. Adiós Tour. AUDITORI JARDINS DEL CASTELL. 4 D’AGOST DE 2014.

Per Mercedes Conde Pons

Mentre el pas del Pertús estigui clar, no hi ha amenaça de pluja al nord de l’Empordà. Aquests dies, però, els núvols no han deixat d’assetjar el públic, el personal i els artistes de Peralada, i han posat en perill algunes de les actuacions del Festival. Els núvols, la pluja intermitent i algun altre condicionant extern –coses de les noves tecnologies– que alarmaven tots els que esperaven amb delit la tornada del tenor dels tenors actualment al dit festival. Les xarxes socials es feien eco de la cancel·lació de Jonas Kaufmann a Munic dos dies abans del seu concert a Peralada i la propagació immediata de la notícia posava l’ai al cor dels seguidors del tenor alemany. Afortunadament, però, només un dia després vèiem el tenor aterrar a Barcelona i preparar-se per probablement la cita estiuenca més esperada pel que fa a la lírica. 

I si bé és cert que el tenor acusava un cansament propi d’una agenda frenètica –l’endemà del concert a Peralada viatjava directament als antípodes per a una gira per terres australianes–, també ho és que en el concert a Peralada l’ombra de la fatiga va quedar enrere aviat, per a alegria dels seus incomptables fans. Amb un programa més ad hoc als gustos locals –no hi podia faltar Wagner–, el tenor alemany va començar el concert amb una primera part dedicada a l’òpera francesa i italiana. Amb Verdi com a primer plat, l’ària del Don Carlo amb què va obrir foc, “Io l’ho perduta… io la vidi”, quedava sepultada inicialment per l’excessiu ímpetu sonor d’una orquestra poc domada per Jochen Rieder, per bé que aviat controlada i posada al servei del cantant.

Jonas Kaufmann va encisar al públic de Peralada en el concert junt amb l'Orquestra de Cadaqués i Jochan Rieder dirigint. Foto: Miquel González.
Jonas Kaufmann va encisar al públic de Peralada en el concert junt amb l’Orquestra de Cadaqués i Jochan Rieder dirigint. Foto: Miquel González.

Amb l’ària “Ah sí, ben mio coll’esere” d’Il trovatore, el tenor ja feia gala de la seva línia de cant extraordinària i d’un timbre molt atractiu, que tant ha treballat per posar al servei d’una tècnica infal·lible. Amb el públic lliurat, Kaufmann oferia una versió antològica de l’ària de l’òpera La forza del destino “La vita è inferno all’infelice… o tu che in seno all’angeli”, amb uns temps dilatadíssims –d’aquells només permesos a les grans estrelles i en el format concert–, que Rieder i sobretot una molt eficient Orquestra de Cadaqués es van encarregar de sostenir, i amb l’aportació per subratllar del solo de clarinet de Joan Enric Lluna, imprescindible per a la bona consecució de la peça. L’ària de Le Cid de Massenet va posar punt final a una primera part en què també es van escoltar intercalades altres pàgines de les òperes cantades, com l’obertura de Le Cid, el preludi del acte tercer, la primera part de la música de ballet d’Il trovatore (que mai no s’interpreta en una representació de l’òpera) i la no per arxiconeguda menys atractiva obertura de La forza del destino, la part més efectiva i ben interpretada pel que fa a fragments instrumentals.

A la segona part Kaufmann es va atrevir amb dues parts compromeses de les òperes en el repertori de Wagner. En primer lloc “Ein Schwert verhiess mir der Vater” de Die Walküre, amb els impressionants “Wälse, Wälse” que Kaufmann diu com ningú, i el fragment “Amfortas, Die Wünde” de Parsifal. S’hauria agraït poder escoltar en directe el racconto de Lohengrin o la magnífica ària de Rienzi, que haurien fet les delícies dels que aprecien la línia de cant del tenor alemany, però no es pot negar que aquest va ser molt generós en les seves intervencions, en les quals va oferir efectes musicals exquisits i un lluïment de facultats envejable. En qualsevol cas, novament, la selecció de fragments instrumentals no va ser del tot encertada i per a un concert festiu com aquest el públic hauria agraït escoltar abans l’obertura d’Els mestres cantaires de Nuremberg més que no pas el preludi del tercer acte, en el qual l’orquestra i el director van oferir una versió força plana. Això sí, els dos Wesendonck lieder escollits –“Schmerzen” i “Träume”– van ser una exquisidesa per a les oïdes dels wagnerians de pro, ja que és poc habitual sentir-les amb veu masculina i versió orquestral. 

Kaufmann_3

Kaufmann, abocat al fervor del públic, va ser generós en els bisos i va oferir l’ària “Donna non vidi mai” de la Manon Lescaut de Puccini, el “lamento di Federico” de L’Arlessiana de Cilea –amb agut afegit inclòs– i dos fragments d’opereta, incloent-hi el conegut “Dein isr mein ganzes Herz” de l’opereta de Léhar El paradís dels somriures, ambdós presents al nou disc que el tenor presenta al setembre. En resum, una nit única, de somnis acomplerts, confirmació de l’idil·li entre el tenor i el públic català. A l’octubre, nova cita al Palau de la Música Catalana.

La soprano Ángeles Blancas en un moment de la seva actuació amb l'Ensemble de l'Orquestra de Cadaqués. Foto: Jordi Mestre
La soprano Ángeles Blancas en un moment de la seva actuació amb l’Ensemble de l’Orquestra de Cadaqués. Foto: Jordi Mestre

L’endemà, l’església del Carme acollia un “concert Strauss” amb Ángeles Blancas com a principal reclam. El concert, de menys d’una hora de durada, presentava sis cançons en versió instrumental reduïda del compositor alemany, una versió per a quintet instrumental del poema simfònic Till Eulenspiegel i les cançons inspirades en poemes de Rainer Maria Rilke musicades pel compositor francès Philippe Fénelon. L’ordre del programa es va alterar i deixà en darrer lloc l’obra de Fénelon, cosa que va repercutir en la intensitat del concert, que va anar de més a menys. Ángeles Blancas, de veu sumptuosa, de timbre bellíssim i extrema musicalitat, estigué esplèndida en les versions de cançons d’Strauss, la més coneguda de les quals, Zueignung, va ser la primera a ser interpretada. La soprano va passejar sinuosament pels racons deliciosos de la música d’Strauss, tot donant pas a una versió interessant per a quintet de cordes i vent del poema simfònic ja esmentat. Una bona instrumentació de Franz Hasenöhlr que donava un gran pes a la trompa, el clarinet i el violí, defensats amb excel·lència pels solistes de l’Orquestra de Cadaqués. Les cançons inspirades en poemes de Rilke quedaven desdibuixades fora del context del quartet per al qual van ser concebudes, i la manca de llum que permetés seguir el text dels poemes no va afavorir el gaudi d’una música posada eminentment al servei del simbolisme de Rilke. Un final de concert desdibuixat que no va fer justícia al bon fer dels intèrprets. 

Omara Portuondo, Barbarito Torres i Papi Oviedo en un moment de l'actuació de l'Orquesta Buenavista Social Club a Peralada. Foto: Toti Ferrer.
Omara Portuondo, Barbarito Torres i Papi Oviedo en un moment de l’actuació de l’Orquesta Buenavista Social Club a Peralada. Foto: Toti Ferrer.

Però els ànims van canviar en dirigir-se els interessats a l’auditori dels Jardins del Castell per assistir al concert de comiat de la magnífica orquestra de jazz llatí Buena Vista Social Club, que després de seixanta anys posa punt final a una trajectòria singular amb grans èxits com a conjunt i també en solitari d’alguns dels seus membres. Ahir s’hi trobaven a faltar alguns dels noms claus, com Rubén González, Ibrahim Ferrer o Compay Segundo –evocats amb nostàlgia en projeccions de fotos històriques al fons de l’escenari–, però hi havia altres grans noms, com Barbarito Torres al llaüt, Guajiro Mirabal a la trompeta i les veus inoblidables d’Elíades Ochoa i Omara Portuondo, que als seus 84 anys oferí una emotiva versió de Qué te importa que te ame. Sonaren també La negra Tomasa,Quizás, quizás, De alto cerro voy para Marcané, El cuarto de Tula o Dos gardenias i el públic ballà i cantà al ritme del son del Carib, en una nit no tan càlida com la de les illes de l’Equador però amb la calidesa d’una sentida admiració cap a un actitud vital digna d’imitació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *