Subscriu-te

Crítica

Debut estel·lar de l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau a la Konzerthaus de Viena

Els cors a la Konzerthaus de Viena. © Lukas Beck
Els cors a la Konzerthaus de Viena. © Lukas Beck

GURRELIEDER d’Arnold Schönberg. Orquestra Simfònica de Viena. Orfeó Català. Cor de Cambra del Palau. Wiener Singakademie. Homes del Cor del Teatre Nacional d’Eslovàquia. Jay Hunter Morris. Angela Denoke. Mihoko Fujimura. Albert Dohmen. Kurt Azesberger. Sunnyi Melles. Dir.: Kent Nagano. KONZERTHAUS DE VIENA. 21 DE JUNY DE 2013.

ORFEÓ CATALÀ. Marta Mathéu, soprano. Daniel Morales, baríton. Mercè Sanchis, orgue. Dir.: Josep Vila i Casañas. Obres de Lluís Maria Millet, Josep Vila i Casañas, Josep Baucells, Pau Casals, Josep Sancho-Marraco i Gabriel Fauré. SALA MOZART, KONZERTHAUS DE VIENA. 23 DE JUNY DE 2013.

Per Mercedes Conde Pons

Satisfets, cansats i eufòrics es mostraven els cantaires de l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau en acabar el primer dels tres concerts amb què es certificava el seu debut a la Konzerthaus de Viena, en la seva primera visita musical a la capital austríaca; capital també, en certa manera, de la música. N’hi ha per a això i per a molt més!; feia molts anys que els cors del Palau de la Música Catalana no feien una visita musical a una capital europea amb aquest pes històric. Malgrat que fa dos anys l’Orfeó Català havia actuat a Tolosa de Llenguadoc amb un Requiem de Brahms amb Tugan Sokhiev a la batuta, per trobar el darrer viatge important de l’Orfeó Català cal remuntar-se al 1925 i la seva visita a Roma. Massa temps, ara superat gràcies a la nova orientació que l’equip de gestió del Palau de la Música Catalana, guiat pel seu director general Joan Oller, està aplicant a la programació artística dels cors de la casa, i que passa per una imprescindible internacionalització i situació del cor en les programacions europees. En acabar el primer dels dos concerts dels Gurrelieder que els cors oferiren a la Konzerthaus de Viena, i entre brindis amb cava i abraçades emocionades, era comú trobar en boca dels cantaires declaracions com aquesta: “Estem contents perquè per fi ens estan fent cas al Palau. En temps de Fèlix Millet els cors estaven al darrer lloc en la llista de prioritats, ara se’ns escolta i ens donen suport. Això ens dóna una satisfacció molt gran i, sens dubte, aquesta visita a Viena és un abans i un després dins la nostra història”, mots que sortien de la boca tant dels més veterans com dels més joves, tant els uns com els altres en la seva primera sortida de pes a l’estranger, amb un programa artístic de primer nivell, amb l’Orquestra Simfònica de Viena i sota la direcció de Kent Nagano.

L’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau de la Música efectuaven el seu debut a Viena amb el seu, també, debut conjunt en la descomunal obra simfonicocoral d’Arnold Schönberg, els coneguts com a Gurrelieder, una obra basada en textos de Jens Peter Jacobsen –traduïts a l’alemany per Robert Franz Arnold– que narren l’amor entre el rei Waldemar i la jove donzella Tove, la mort d’aquesta i la follia i desesperació del rei, que fa conjurar els esperits dels cavallers morts per lluitar-hi i trobar, així, la mort i poder reunir-se novament amb l’estimada. Una tragèdia que, finalment, conclou en el despertar d’un malson, del qual públic i cor es desvetllen amb alleujament i esperança. Una obra, a més, cabdal en la història de la música perquè posa en evidència la transició entre el darrer postromanticisme i el dodecatonisme que el mateix Schönberg defensà aferrissadament i de manera contemporània a la gestació i estrena d’aquests tardans Gurrelieder, que el van ocupar 11 anys de la seva vida fins que s’estrenaren finalment l’any 1913, ara fa just cent anys. Un camí, el de l’obertura a la atonalitat que, 50 anys enrere, Richard Wagner havia començat a il·luminar amb el seu Tristany i Isolda i que, casualment, la Wiener Staatsoper programava contemporàniament en les mateixes dates.

En la que és la temporada de celebració del centenari de la sala de concerts vienesa, la Konzerthaus, els Gurrelieder de Schönberg posaven la guinda al pastís d’aniversari en el també concert commemoratiu del centenari de l’estrena al Musikverein de Viena el 23 de febrer de 1913, pocs mesos abans de la inauguració de la sala “cosina germana” del Palau de la Música. I és que la Konzerthaus, que va ser inaugurada el 19 d’octubre de 1913, és una sala de concerts construïda per iniciativa del cor que n’és propietari, la Wiener Singakademie, de la mateixa manera que l’Orfeó Català és el propietari del Palau de la Música Catalana. Per primer cop, així, totes dues institucions s’han conegut i han compartit experiències, en la que serà la primera de futures col·laboracions conjuntes. El projecte de la participació de l’Orfeó Català en els Gurrelieder va sorgir gràcies a la iniciativa de Joan Oller, director del Palau de la Música Catalana i membre de l’ECHO (European Concert Hall Organisation), d’on són també membres sales importants del món com el Musikverein i la Konzerthaus de Viena, la Cité de la Musique de París o la Berliner Philharmonie de Berlín, i que respon a la voluntat de situar els cors de l’Orfeó Català en l’àmbit musical internacional.

© Lukas Beck
© Lukas Beck

El primer pas ja està fet. En una magnífica versió dels Gurrelieder de Schönberg amb la prestigiosa Orquestra Simfònica de Viena i sota la direcció del mestre japonès Kent Nagano, l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau van ajuntar les veus a les dels cors de la Singakademie de Viena i els homes del Cor del Teatre Nacional d’Eslovàquia, en una massa sonora de gairebé 400 efectius (uns 250 cantants i una orquestra de prop de 150 músics), a més de 5 solistes vocals i una narradora. Una feina titànica d’ensambladura musical i empastament vocal que Kent Nagano va elogiar després de la primera sessió dels Gurrelieder, no sense reconèixer que havia estat “dur i exigent” amb els cantants, sobretot pel que fa a la dicció de l’alemany amb accent austríac. I és que, malgrat que la presència del cor només es limiti a 16 minuts del global de 120 minuts que acostuma a durar la partitura, estem parlant d’un dels passatges corals més complexos del repertori, amb episodis en què el cor masculí es divideix en tres cors d’homes a 4 veus cada un d’ells i en ocasions fins a 16 veus. La prestació i el lliurament dels cors va ser total, motivats pel caràcter especial de l’ocasió i malgrat la incomoditat dels seients en què van haver d’esperar al llarg de tota la primera part sense intervenir i fins a la part final de l’obra, en què assumeixen el protagonisme de l’obra, a petició expressa de Kent Nagano, que opinava que els cors són testimonis de l’acció que es va gestant i que això n’accentua el dramatisme un cop s’inicia la seva acció. Opinions a banda, l’efecte de 400 músics més l’aparició específica dels diversos solistes des de diversos punts de l’escenari va ser suficient per culminar l’obra amb èxit aclaparador, en què la precisió de concertació de Kent Nagano i, sobretot, la gran professionalitat de tots els actors musicals situats a l’escenari van tenir del tot a veure-hi. Excepcionals van ser també les actuacions dels solistes, una Tove protagonitzada per una Angela Denoke de veu més amorosida que en anteriors audicions i molt fidel a l’estil; un Waldemar plenament heroic en la veu del nord-americà Jay Hunter Morris (el Siegfried de la darrera producció del Metropolitan de Nova York), el nobilíssim missatger d’Albert Dohmen, la sumptuosa i dolça tórtora del bosc de Mihoko Fujimura (aquests dos últims, Wotan i Fricka en el darrer Or del Rin del Liceu de Barcelona), l’histriònic Klaus de Kurt Azesberger (Monostatos en La flauta màgica de René Jacobs al Palau) i la narradora subtil de Sunnyi Melles.

Després de l’èxit de les dues sessions dels Gurrelieder, i d’interpretar amb energia El cant de la senyera entre les parets de la sala contigua a la sala de concerts de la Konzerthaus i entre brindis i crits d’emoció, l’Orfeó Català, ja en solitari, celebrava la revetlla de Sant Joan amb un concert de música catalana a la Sala Mozart de la Konzerthaus davant un públic més íntim format per austríacs –alguns membres del cor “cosí” de l’Orfeó (la Wiener Singkademie) i espectadors que es van commoure amb les cançons catalanes–, a més del gruix de més de 60 socis i membres protectors de l’Orfeó Català i el Palau de la Música que van acompanyar el cor en la seva visita a Viena. En el concert a la Sala Mozart, l’Orfeó Català va realitzar una deliciosa primera part amb cançons populars catalanes com La sardana de l’abril de Lluís Maria Millet, el Nigra sum i l’O vos omnes de Pau Casals, les commovedores i populars Muntanyes regalades i La filadora de Sancho-Marraco i dues peces del seu director, Josep Vila i Casañas: El temps recollirà, basada en un poema de Mireia Bonet, i un brillant Sanctus. En un estat de forma superior a l’esperat, atès l’esforç de les darrers setmanes i, sobretot, els darrers dies, l’Orfeó Català va fer un gran paper en la seva presentació en solitari, amb l’únic acompanyament de l’orgue –a càrrec de Mercè Sanchis– en el Requiem de Gabriel Fauré que calia tornar a posar en veu de cara al seu proper compromís d’alta volada: la visita de la Berliner Philharmoniker sota la direcció de Simon Rattle al Palau de la Música Catalana el proper dilluns 1 de juliol, en què el cor –al qual s’afegirà el Cor de Cambra– interpretarà el delicat Requiem del francès Fauré sota les ordres d’un altre dels directors més prestigiosos del món, que no actua al Palau des de fa més de 30 anys. Els acompanyaren la veu de Marta Mathéu en el delicat “Pie Jesu” i el baríton Daniel Morales, membre del Cor de Cambra del Palau, que actuà al darrer moment en substitució de Germán de la Riva, que acabava de ser pare. Tots sota la direcció de Josep Vila i Casañas, exultant d’emoció, com tots els que van poder viure directament una fita històrica de l’Orfeó Català que ocuparà un espai privilegiat en els annals de la seva història i en el cor dels participants.

La «Revista Musical Catalana» prepara un suplement especial que sortirà junt amb la revista de setembre-octubre de 2013, sobre la visita de l’Orfeó Català a Viena i el seu debut en concert amb la Filharmònica de Berlín i Simon Rattle al Palau de la Música el proper 1 de juliol, en la inauguració de temporada de Palau 100.