Subscriu-te

Crítica

Debutants de luxe a Vilabertran

© Josep Maria Poch Ymbert

SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN. Fernando Arias, violoncel. Luis del Valle, piano. Obres de Brahms, Schubert i Chopin. ESGLÉSIA DE SANTA MARIA. 31 D’AGOST DE 2012.

Per Jaume Comellas

És un encert que en el marc de la Schubertíada de Vilabertran s’ofereixi la possibilitat que hi actuïn joves intèrprets en el que podríem anomenar subcicle “Concert debut”. I quan els debutants són músics tan dotats i també tan madurs com els que van oferir el concert que ens ocupa, no pot passar altra cosa que sigui un fet destacat.

Fernando Arias i Luis del Valle són músics ben coneguts a casa nostra, amb motiu de la seva participació, en anys separats, al cicle i concurs El Primer Palau, en el qual ambdós van aconseguir primers premis. Ara fa un cert temps que estan col·laborant, però sense deixar altres compromisos, com el que el pianista manté amb el seu germà Víctor, amb qui forma un duo d’un altíssim nivell.

Un programa obligadament curt tanmateix va permetre gaudir d’una versió extraordinària de la Sonata  per a violoncel i piano, op. 38 de Johannes Brahms, amb un “Allegro” final exultant i ric en substància interpretativa. La Sonata per a arpeggione i piano, D. 821 de Schubert, d’una bellesa càlida, amanyagadora i un pèl ensucrada, va oferir un contrapunt líric a l’exuberància brahmsiana i va mostrar la capacitat del duo per dominar registres distants; capacitat definitivament confirmada del tot finalment amb la riquesa d’una obra poc coneguda, la Polonesa brillant, op. 3 de Chopin.

El duo Arias-Del Valle sintetitza i fon molt bé dues tendències o dues proclivitats temperamentals contraposades: l’expansió del piano i la introspecció, en alguns moments gairebé mística, del violoncel, i configura d’aquesta manera una eclosió creativa rica i atractiva. Són músics amb historials joves però ja amplis i sobretot espessos en fites acadèmiques privilegiades, en resultats cimers en concursos i en compromisos professionals de risc. Arias i Del Valle ja es troben, per tant, en un moment de maduresa que exigeix el pas definitiu a l’estatus d’artistes plens; o sigui propis de cicles principals.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *