Subscriu-te

Deliciosa i cruel veritat dels amors impostats

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

PALAU 100. Freiburger Barockorchester. Cor de Cambra del Palau de la Música. Robin Johannsen, Sophie Harmsen, Mark Milhofer, Sunhae Im, Marcos Fink i Christian Senn, solistes vocals. Dir.: René Jacobs. Così fan tutte de Wolfgang A. Mozart. PALAU DE LA MÚSICA. 24 D’ABRIL DE 2017.

Per Jacobo Zabalo

De la inigualada trilogia operística que va reunir els genis de Wolfgang A. Mozart i Lorenzo Da Ponte, el Così fan tutte sembla ser l’obra menor. Un fet completament insòlit tenint en compte la qualitat i sofisticació de la música que hi conté, que només s’explica per contrast, a la llum de creacions tan transcendents com el Don Giovanni, d’un regust metafísic preromàntic, o Le nozze di Figaro, la captivadora comèdia d’embolics basada en l’homònima obra de Caron de Beaumarchais. Doncs, en efecte, el Così compta amb una sèrie de passatges memorables, tant reservats al lluïment dels solistes com escenes de conjunt, en què –com és habitual, a pesar de l’enorme complexitat que això suposa– Mozart reuneix en contrapunt veus que canten cadascuna a la seva però perfectament harmonitzades i intel·ligibles en els parlaments respectius. La màgia de la creativitat mozartiana, que es beneficia de textos subtils o molt explícits per part de Da Ponte –bromes grolleres o picades d’ullet, un punt més discretes, moltes de les quals encara vigents–, es converteix en un espectacle complet quan un director de l’ofici de René Jacobs es posa al capdavant de la Freiburger Barockorchester. El Cor de Cambra del Palau de la Música, molt eficaç en les seves puntuals intervencions, va col·laborar també en l’escenificació d’aquesta fantàstica i (in)creïble trama.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

La programació del Così fan tutte ve a tancar una sèrie d’interpretacions de les principals contribucions de Mozart al gènere amb els protagonistes esmentats. Semblant a les ocasions prèvies, no va sorprendre la vivacitat i el rigor del conjunt orquestral, ni la premeditada llibertat del pianoforte, que enllaça recitatius o introdueix les intervencions vocals amb filigranes galants i els característics jocs, falsament improvisats. El minimalisme de l’ambientació que es recrea en escena, en absència de posada en escena, es magnifica, s’encén a partir de la sublim caracterització dels personatges per part dels cantants, no menys implicats –com era de preveure– en la gestió dels recursos vocals, igualment satisfactòria. Sabem com d’enrevessada és la trama del Così, i per tant com de necessari resulta la plena identificació amb els personatges, que han de transitar per estats d’ànim contraposats d’una escena a una altra, o a la mateixa! Els amants Guglielmo (Mark Milhofer) i Ferrando (Christian Senn), tan enamorats com confiats de la seva parella respectiva, Fiordiligi (Robin Johannsen) i Dorabella (Sophie Harmsen), accedeixen a un joc que té quelcom de sinistre, incitats per un home de món amb més experiència, Don Alfonso (Marcos Fink). Aquest, ja a les primeres escenes, els empeny a concebre quelcom d’inconcebible per a l’enamorat: que, de fet, no hi ha una mena d’incondicionalitat amorosa. I proposa un joc de seducció. Ingredient fonamental perquè l’erotisme mostri els seus camins més inescrutables és l’eixerida i llibertina Despina (Sunhae Im), dissoluta orgullosa, que profereix algunes indicacions que semblen extretes del Don Giovanni.

Precisament la fama de la menuda soprano que interpretà el rol de Despina, en la versió del Palau, es demostrà justificada per la qualitat de les seves intervencions, el dinamisme que insuflà i, en summa, el seu control escènic. Certament, el libretto dóna peu a aquesta centralitat, però no totes les encarregades del personatge ho assoleixen. La personalitat de Fiordiligi, en la versió de Johannsen, va fer perfectament creïble la història des del punt de vista psicològic, en oposar molta més resistència (gairebé fins al final) que la seva germana Dorabella, coqueta i vocalment impecable en la caracterització de Harmsen. Potser no van lluir tant com estava previst les àries més tradicionalment celebrades, especialment aquell “Come scoglio”, però l’entesa entre ambdues en els duets va ser meravellosa. Unes prestacions molt comparables a les ofertes per les seves parelles de repartiment. Semblà una mica més inspirat el Ferrando de Christian Senn que Mark Milhofer com a Guglielmo, potser per haver de realitzar una substitució del cantant en principi assignat. Però, amb tot, van exercir unes actuacions convincents, i algun moment d’especial lluïment, com el (políticament incorrecte) “Donne mie, la fate a tanti”, una vegada consumada la traïció. Al final, de fet, es confirma que aquesta afirmació generalista –la possible infidelitat d’elles– no hauria de ser reservada a un sol gènere. Els inescrutables camins de l’atracció són il·lustrats musicalment amb una creativitat que ni tan sols trobem en les Nozze o al Don Giovanni.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Amb cantants d’aquest nivell, i gairebé sense attrezzo –només, per tant, la música i unes actuacions excel·lents–, el públic del Palau de la Música va vibrar fins a passades les dotze de la nit. És sorprenent comprovar com d’innecessari pot ser la (tan sovint) artificiosa posada en escena en les òperes mozartianes. Es tendeix als extrems, ja sigui a l’exageració en la recerca d’una actualització aparent, transgressora, o en la repetició semibuida de models ancorats en una realitat que ja no és, i així ja és difícil de creure. Quan el més senzill i efectiu –pensant en aquesta i en les altres versions que Jacobs oferí al Palau– semblaria lliurar-se amb la major naturalitat a la celebració de la partitura, en la seva inesgotable complexitat. Així, va ser sensacional comprovar l’aplom de Marcos Fink aportant de forma summament creïble consells als enamorats. I de l’altre costat, per descomptat, una delícia comprovar la Sunhae Im més activa i implicada en el compliment de la seva missió. Que dues dones siguin infidels en menys d’un dia als seus promesos pot semblar exagerat, però donada la quantitat de recursos que imagina Da Ponte, i la sensualitat de la música mozartiana… un acaba creient que tot és possible. El que és inqüestionablement morbós, i real com la vida mateixa, és aquesta atracció d’allò exòtic, la novetat d’una bellesa que sembla familiar, ja abans percebuda… una bellesa que es pressent amb un particular déjà vu. Segell definitiu de l’atracció.

Per descomptat, no només no hi ha un posicionament moral davant la incontrolable dimensió de la mascarada, al final d’aquesta –fet que s’agraeix, i possibilita la seva validesa actual–, sinó que, el que sembla molt més seriós –essent advertit en to de broma– és l’estructura del desig, que alguns dels principals noms de la psicoanàlisi (Sigmund Freud i Jacques Lacan) no van dubtar a subratllar. Cal l’obstacle perquè es propiciï l’atracció. I el veritable impediment de la seducció, ha explicat Slavoj Zizek en diverses ocasions, no és sinó el lliure accés a la persona estimada. Per tant, només se m’acut una broma més cruel, en la línia del que recorda Don Alfonso a aquells que han estat enganyats per causa de la pròpia presumpció, i és que en lloc d’acceptar la missió de seduir la dona de l’altre, disfressats d’exòtics aristòcrates, intentin seduir la seva pròpia i mantenir el compromís matrimonial, sabent que la veritable màscara –com ha escrit George Steiner– és la que es porta sota la pell. No hi ha res més artificiós que la bellesa. In fondo, è solo un trucco.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *