Soleriana
Joaquín Rodrigo. Chamber Orchestra Works
Orquestra de la Comunitat Valenciana Palau de les Arts Reina Sofía
Joan Enric Lluna, direcció
IBS Classical, 2020
El 13 d’abril de 2019, data en què se celebrava el vintè aniversari de la mort de Joaquín Rodrigo, l’Orquestra de la Comunitat Valenciana, sota la batuta de Joan Enric Lluna, realitzà un concert d’homenatge al compositor al Palau de les Arts de València, ciutat molt propera a Sagunt, lloc de naixement del compositor.
Cecília Rodrigo –filla del compositor– i el Palau de les Arts presentaren un programa que pretenia enaltir la figura d’aquest compositor deixant de banda les seves obres més conegudes i fent-ne aflorar d’altres menys interpretades. Perquè Rodrigo és mundialment conegut pel famós Concierto de Aranjuez o la Fantasia para un gentilhombre, però el seu corpus és força més gran. I segurament la celebritat d’aquestes obres ha fet que altres partitures es desconeguin o hagin passat a l’oblit.
Joan Enric Lluna, en col·laboració amb IBS Classical –sempre disposada a difondre el patrimoni nacional– decidiren plasmar aquest repertori per poder-lo difondre de manera més àmplia i el CD va ser enregistrat durant els assajos del concert esmentat.
Si fem una audició atenta del disc, observarem com Rodrigo parteix d’unes idees semblants als principals compositors nacionalistes del país –des d’Albéniz, passant per Falla o Turina…–, però amb un enfocament lleument diferent. I és que queda palès que Rodrigo tenia una debilitat i profunda admiració pel que ell considerava la principal època musical espanyola: els segles XV i XVI. Partint d’aquest punt de vista, és normal l’admiració que tenia per compositors com Cabezón.
La seva música té un color característic, parteix del folklore popular dels segles XV i XVI per elaborar una obra completament diferent. De fet, César Rus ens explica al llibret que el mateix Rodrigo utilitzava el terme “neocasticisme” per referir-se a la seva música. Un terme que vol diferenciar l’estima que sentia per la pròpia tradició davant del flux europeu.
El disc s’inicia amb Soleriana, una obra que sorprèn per una magnífica orquestració i a la qual Joan Enric Lluna sap extreure una variada paleta de colors. Soleriana està inspirada en les sonates per a teclat del pare Antoni Soler. Està formada per vuit de les seves sonates –en el disc se’n poden escoltar cinc– orquestrades per una plantilla orquestral formada per flauta, flautí, oboè, clarinet, fagot, trompa, trompeta i corda.
I malgrat que aquí l’obra té els seus orígens en el segle XVIII, la música exposa la forma binària d’unes sonates que exhibeixen una brillantor i un color ben diferents. Lluna aconsegueix una elegància, frescor i un encant particulars en la seva lectura de Rodrigo, tot deixant fluir amb senzillesa i encant aquesta música.
La delicadesa i subtilesa s’apoderen de les dues obres que segueixen: Tres viejos aires de danza i les Dos miniaturas andaluzas –quin gust i sabor a castís a la Danza…
La fluïdesa i el fraseig cuidat de Zarabanda lejana y villancico, potser l’obra tècnicament més difícil, tanquen un disc que vol donar a conèixer un repertori que hauria de sonar més sovint als nostres auditoris. I en el qual orquestra i director ofereixen un treball tan inspirat com ben degustat.
