Subscriu-te

Crítica

Descobrint joies del repertori català

El violoncel•lista Oriol Aymat i el pianista Albert Guinovart durant el concert a l’Ateneu Barcelonès. © www.joanmanen.cat (Facebook)
El violoncel·lista Oriol Aymat i el pianista Albert Guinovart durant el concert a l’Ateneu Barcelonès. © www.joanmanen.cat (Facebook)

CICLE JOAN MANÉN. Oriol Aymat, violoncel. Albert Guinovart, piano. Obres de Garreta, Guinovart i Manén. ATENEU BARCELONÈS. 26 D’ABRIL DE 2013.

Per Xavier Chavarria

L’Associació Joan Manén segueix la línia meritòria, quasi heroica, de recuperar i difondre patrimoni musical català, amb propostes de gran rigor i solvència interpretativa, amb la complicitat de bons intèrprets autòctons que es fan seves obres quasi oblidades, i amb el suport d’uns associats incondicionals que mantenen viva la flama. Propostes consistents, interessants i molt meditades, però no exemptes del risc d’un cert exclusivisme, d’una certa endogàmia musical que les podria ofegar: un projecte musical tan valuós com aquest tindrà més possibilitats de subsistir si és capaç de trobar l’equilibri entre la reivindicació del patrimoni i el plaer hedonista del concert, entre el nivell interpretatiu i la categoria intrínseca de les obres; un equilibri que, sense deixar de filar prim, eixampli horitzons i sedueixi un públic més ampli amb propostes més obertes i transversals. I aquesta reflexió no se circumscriu exclusivament al recital que ens ocupa, i que va satisfer la major part d’aquests paràmetres, sinó a totes les activitats i concerts que proposa l’Associació Joan Manén.

El quart concert d’aquest segon cicle de música catalana aplegava damunt l’escenari de l’auditori de l’Ateneu Barcelonès el violoncel·lista reusenc Oriol Aymat i el pianista Albert Guinovart, dos músics solvents i amb trajectòries dispars que, tot i haver actuat junts en diverses ocasions, no formen un duo estable, consistent i de llarga durada: que la formació no estigui batejada n’és un senyal inequívoc. Una circumstància que no va afectar el bon nivell interpretatiu, però que es va deixar notar en alguns passatges del recital: desequilibris esporàdics però persistents, no només a nivell sonor sinó també de consistència, de visió global i d’esperit; és aquella subtil sensació d’estar escoltant no pas un duo sinó dos músics. Això no va enterbolir, però, el bon nivell de les versions de les tres obres que van interpretar, i que van resultar ser tres descobertes d’allò més interessants. Per començar, la Sonata per a violoncel i piano en Fa major de Juli Garreta, una obra de grans dimensions, plenament tonal però de sonoritats quasi impressionistes, que dedica al violoncel un melodisme fresc, lluminós, expansiu, compartint protagonisme amb l’allau d’arpegis i cascades sonores del piano. Una obra força interessant, que explota el principi cíclic lligant íntimament els tres moviments, d’escriptura rica i densa, tot i que en certs passatges hipertròfica i un pèl erràtica. El violoncel d’Oriol Aymat va sonar precís, amb greus rodons i vellutats, de gran noblesa, però amb un registre agut un xic aspre i cantellut, i sovint eclipsat pel piano, l’escriptura del qual no facilita la transparència de línies. Més equilibrat va sonar Somni vegetal, una obra de joventut d’Albert Guinovart que, segons ell mateix va explicar just abans d’interpretar-la, s’ha passat vint anys en un calaix i ha volgut ressuscitar en aquest concert. És certament una obra atípica del seu catàleg, una peça evocadora, de sonoritats suggerents però sense pretensions, juganera, amb passatges de regust naïf i efectes sorprenents que demostren l’habilitat que té Guinovart d’encisar, de seduir el públic sense caure en recursos fàcils o gastats. Tota una descoberta que va ser interpretada de manera acurada i sonorament molt sucosa.

El recital es va cloure amb una versió molt satisfactòria de la Sonata di concerto op. A-42 de Joan Manén, una altra troballa fascinant, i que no consta que s’hagi estrenat mai a casa nostra: una obra sorprenent i captivadora, producte d’una etapa de replegament i concentració, coincidint amb la Segona Guerra Mundial, que ens mostra un Manén reflexiu, personal i sòlid, lluny d’efervescències virtuosístiques i de la seducció fàcil. Manén, en aquesta Sonata, explora nous camins sonors i harmònics sense oblidar el pòsit de la tradició, molt palpable en l’ús de la melodia popular A la vora de la mar, que articula magníficament tot el segon moviment.

Programar obres com aquestes (amb tot el risc que això pugui suposar) i confiar-les a intèrprets brillants i compromesos com Oriol Aymat i Albert Guinovart, és una manera excel·lent de recuperar el nostre patrimoni musical.