Subscriu-te

Descobrir FEMAP

John Potter, tenor i Ariel Abramovich, llaüt, van fer un recorregut per la cançó anglesa, de Dowland a Sting.
John Potter, tenor i Ariel Abramovich, llaüt, van fer un recorregut per la cançó anglesa, de Dowland a Sting.

FESTIVAL DE MÚSICA ANTIGA DELS PIRINEUS. John Potter, tenor. Ariel Abramovich, llaüt. GUARDIOLA DE BERGUEDÀ. 28 DE JULIOL DE 2017.

Per Josep Barcons

No és estrany que a la contraportada del programa general del Festival de Música Antiga dels Pirineus hi hagi publicitat de la revista «Descobrir». De fet, el lema de la publicació es podria aplicar ben bé a aquest festival, canviant-hi només un verb: “El teu país com mai no l’has vist” per “El teu país com mai no l’has sentit”. Perquè, al llarg de la trentena de municipis i cinquantena de concerts on es desenvolupa el festival pirinenc, se’n fan molts, de descobriments. No sols de territori, sinó de repertori i de formacions.

John Potter i Ariel Abramovich van oferir el primer concert al Monestir de Sant Llorenç de Guardiola de Berguedà.
John Potter i Ariel Abramovich van oferir el primer concert al Monestir de Sant Llorenç de Guardiola de Berguedà.

El concert celebrat el 28 de juliol a Guardiola de Berguedà n’és un bon exemple. I per partida doble. Perquè el fabulós monestir de Sant Llorenç no és sols un descobriment per a qui no el conegui, sinó un descobriment en si mateix, els entrellats del qual queden ben resolts amb l’explicació guiada prèvia al concert. I és que fins fa només 35 anys –i els habitants de Guardiola en serven bé la memòria–, del conjunt monumental que es pot veure reconstruït avui dia se’n podia veure només una església la meitat de llarga i la meitat d’alta de la que hi ha ara. I no hi havia ni rastre del claustre, de la casa de l’abat o de la sala capitular, que estaven colgats de terra i que avui, pertinentment rescabalats de l’oblit, permeten intuir l’esplendor d’aquest monestir començat a bastir el segle X sobre una església anterior del segle VII.

Però l’hipotètic lema del Festival –dèiem– podria ser no sols “veure el país com mai”, sinó “sentir-lo com mai”. I és que Josep Maria Dutrèn dona cabuda a propostes musicals que rarament s’escolten en altres indrets del Principat. És el cas, per exemple, del projecte del llaütista Ariel Abramovich i el cèlebre tenor John Potter titulat From Dowland to Sting, que repassa el breu però intens floriment de la cançó anglesa en el temps de Shakespeare i algunes de les seves derives modernes brindades per la mà de Tony Banks (teclista de Genesis) o d’Sting. Un projecte interessantíssim de diàleg entre present i passat, gravat per ECM amb el títol Amores pasados.

El recital estava centrat eminentment en cançons de Dowland i de Thomas Campion, amb l’afegitó d’un Sting, dos Banks i un Peter Pope del qual Potter i Abramovich van narrar –amb saviesa de contacontes– la dissortada desaparició del seu talent musical en enrolar-se a una secta que tenia la música com una art prohibida. Potter va desplegar amb naturalitat el seu bagatge impressionant: només per posar un exemple, fou fundador del mitic Hilliard Ensemble. I, amb la seva veu madura i selecta, va presentar amb sobrietat i elegància les delicioses melodies de la tradició anglesa a la qual –per temperament– ell tan bé s’inscriu. Als antípodes de la seva mesura i serenor, hi havia el quefer més temperamental d’Ariel Abramovich, la cara del qual presentava una profusa gesticulació i afectació quasi turmentada mentre acompanyava amb el llaüt el tenor anglès.

Musicalment, per desgràcia i contràriament al que es pot apreciar en les seves gravacions, en el seu discurs amb la corda polsada també hi va haver turbulències, no prou greus com per malbaratar la placidesa i naturalitat de l’exquisida veu i sublim dicció de Potter.

En acabar, els dos intèrprets van oferir un tast del seu nou projecte (Secret history, que també llançarà ECM), que transcriu en format de cançó per a veu i llaüt algunes pàgines cèlebres de Josquin Després i de Tomás Luis de Victoria. Una pràctica que els puritans potser mirarien amb mals ulls però que –jutjat tant pel resultat sonor com pel que era habitual a l’època, on el transvasament de gèneres i formacions era habitual– val molt la pena d’escoltar. Tant de bo que en un futur no llunyà el FEMAP ens brindi també la possibilitat de descobrir-ho en directe.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *