Subscriu-te

Crítica

Desconcert de cambra

Carolin Widmann. © Marco Borggreve (foto d’arxiu)
Carolin Widmann. © Marco Borggreve (foto d’arxiu)

DA CAMERA. Carolin Widmann, violí. Aleksandr Melnikov, piano. Schubert, Bartók, Bach. PALAU DE LA MÚSICA. 25 DE JUNY DE 2013.

Per Mònica Pagès i Santacana

La temporada de música de cambra al Palau produïda conjuntament entre Ibercamera i el Palau de la Música Catalana va oferir el seu últim concert el 25 de juny amb la violinista alemanya Carolin Widmann i el pianista rus Aleksandr Melnikov. Un concert que va presentar un programa heterogeni, amb obres per a instrument sol i per a duet que volien mostrar cares molt diferents de cadascun.

Un dels factors que intervenen decisivament en l’èxit d’un concert, a més a més del talent dels intèrprets i de l’acústica de l’espai, és la combinació de les obres, que fa que la vetllada musical tingui una coherència i presenti els intèrprets en el màxim de les seves possibilitats. En aquest cas, es va posar de manifest que la tria de les obres i la combinació no va ser del tot encertada, cosa que ja quedava avisada amb el canvi d’última hora de l’ordre del programa imprès, que va començar el concert amb la Fantasia per a piano en Do major, D. 760, “Wandererfantasie” i a continuació la Sonata per a violí i piano núm. 2, SZ 76 de Béla Bartók. Dos universos formalment divergents que coincidien en una mena d’obstinació musical complexa i interessant, però que va pesar molt per omplir tota la primera part. En el cas de la Fantasia per a piano sol, Melnikov la va abordar amb impetuositat, posant més força en la foscor interior d’aquesta obra que en el divertiment que podia suposar per a Schubert. Una interpretació molt personal que posava en relleu el talent extraordinari d’aquest pianista que transcendeix l’instrument i mostra una profunditat i una imaginació musical de gran abast. Excepcionalment, al seu costat, no hi vam trobar la coneguda violinista Isabelle Faust, amb qui ha gravat les Sonates de Beethoven per a Harmonia Mundi i està recorrent mig món, sinó que va compartir escenari amb una altra violinista alemanya, gairebé de la mateixa generació, la bavaresa Carolin Widmann. Tots dos van interpretar aquesta Segona Sonata de Bartók amb una actitud una mica distant, posant en relleu el gran ofici amb què poden projectar el seu virtuosisme i la seva capacitat musical, però sense l’ànima i la compenetració que fa transcendir l’aridesa que pot tenir Bartók.

La segona part va ser el torn de lluïment en solitari de Carolin Widmann, amb la Partita per a violí núm. 2 en Re menor, BWV 1004, que va interpretar amb un coneixement minuciós de l’obra i un so clar però poc ampli i penetrant que recordava les versions historicistes. L’atmosfera de meditació que transmet aquesta obra va xocar amb la peça que van tocar en duet a continuació, la Fantasia per a violí i piano en Do major, op. 159 D. 934, novament de Franz Schubert. Després del gran esforç que va haver de fer Widmann per abordar el gran monument harmònic de Bach, ja no li quedaven gaires forces per mantenir la tensió d’aquesta obra, que té una durada de gairebé mitja hora i que requereix un diàleg amb el piano i que va posar de manifest la poca connexió damunt l’escenari entre els dos intèrprets. Una distància que, tanmateix, van salvar amb el marge amplíssim d’acció que els permet el seu talent i la seva capacitat de fer música al més alt nivell, sense límits. Potser amb un altre repertori, o combinat de manera diferent, haurien donat com a resultat una sensació de més unitat i compenetració, que és el que defineix la música de cambra.

Aleksandr Melnikov. © Marco Borggreve (foto d’arxiu)
Aleksandr Melnikov. © Marco Borggreve (foto d’arxiu)

D’altra banda, Aleksandr Melnikov tornarà a tocar a casa nostra, a Les Nits de Música a Girona, l’11 de juliol, al costat d’Andreas Staier.