Subscriu-te

Desmuntant mites

Timothy Richards (Erik) i Elena Popovskaya (Senta). © Antoni Bofill
Timothy Richards (Erik) i Elena Popovskaya (Senta). © Antoni Bofill

L’HOLANDÈS ERRANT. Llibret i música de Richard Wagner. Albert Dohmen. Attila Jun. Elena Popovskaya. Timothy Richards. Itxaro Mentxaka. Mikeldi Atxalandabaso. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Oksana Lyniv. Dir. escènica: P. Stözl-M. Kurotschka. Producció de l’Staatsoper unter den Linden (Berlín), original del Theater Basel. LICEU. 2 DE MAIG DE 2017.

Per Mercedes Conde Pons

Els contes mitològics, les llegendes moralitzants que mostren el món des d’un punt de vista maniqueista (només existeix el bé o el mal, mai les mitges tintes), són el caldo de cultiu de la literatura romàntica del segle XIX. Richard Wagner crea la seva pròpia versió de L’holandès errant (altrament coneguda de forma popular com El vaixell fantasma) inspirant-se en un relat de Heinrich Heine, que alhora recull la llegenda popular de l’holandès que vagareja pels mars en el seu vaixell fantasma per haver invocat Satanàs a canvi d’aconseguir batre els elements. La condemna: vagar eternament pels mars sense trepitjar costa, tret d’un sol dia cada set anys, en què té l’ocasió de redimir-se si una jove pura d’esperit li jura fidelitat eterna. Només així l’holandès errant pot aconseguir el repòs etern i la salvació divina. Wagner recull aquesta història i l’acoloreix amb la seva pròpia experiència personal: un conat de naufragi prop de les costes britàniques en què el soroll de la tempesta i els crits dels mariners van ser la inspiració per a la seva traducció magistral en música.

La darrera producció de L’holandès errant que es va veure al Gran Teatre del Liceu va ser una decebedora producció d’Àlex Rigola en què el que més es recorda és la xarxa amb què van haver de protegir el fossat de l’orquestra per evitar als músics la pluja de llaunes de cervesa després d’haver ocasionat un accident. Aquest cop, sortosament, la producció del Teatre d’Òpera de Basilea, després ampliada per ser presentada a l’Staatsoper unter den Linden, va oferir una lectura interessant i visualment atractiva que, com a mínim, va permetre compensar alguns aspectes més suficients de la proposta, com per exemple algunes de les veus solistes.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

La lectura que n’ofereixen Philipp Stözl i Mara Kurotschka centra l’acció en el personatge de Senta, una jove adolescent que pateix un trastorn psicològic que deriva en bogeria, en acabar transformant les seves dèries pròpies de la joventut en el seu món real, com a fugida respecte de l’ambient opressor que viu a la seva família, que l’obliguen a casar-se per interès. Senta, que acaba gairebé com la Lucia di Lammermoor, viu un idil·li amb l’holandès, però només en els seus somnis, fruit de la lectura de la llegenda i de la projecció dels seus anhels de llibertat en una idealització de l’amor i de l’entrega absoluta que la porta al suïcidi, en realitat.

La plasmació en imatges d’aquesta reinterpretació d’una història que, per la seva antigor, resulta absolutament inversemblant, esdevé clarificadora gràcies al bon ús d’un recurs que, no per senzill, deixa de ser efectiu. L’acció es situa en la biblioteca d’una casa bona del segle XIX, en què Senta troba refugi per al seu món de fantasia, tot endinsant-se en la lectura fantàstica. Un quadre immens amb un paisatge de tempesta marinera estil Turner esdevé el marc on pren forma el món de somni de Senta. Allà apareix el vaixell fantasma i allà és on l’holandès es troba amb la Senta imaginària, amb la Senta dels somnis, que es fon en una abraçada com a símbol de la seva entrega, mentre la Senta real acaba amb la seva vida davant l’horror de la seva família.

Si la proposta escènica convenç visualment, amb una estètica detallista recolzada sobre una caracterització esplèndida del món dels somnis, gràcies també a una il·luminació molt acurada, la musical anà per altres camins més sinuosos.

Albert Dohmen (l’Holandès) i Attila Jun (Daland). © Antoni Bofill
Albert Dohmen (l’Holandès) i Attila Jun (Daland). © Antoni Bofill

Que en ple segle XXI sigui notícia que una directora d’orquestra és la primera a dirigir Wagner al Liceu no deixa de ser entristidor, pel que suposa d’endarreriment en el repartiment equitatiu de tasques en l’àmbit musical encara avui dia. L’accés equitatiu a la direcció orquestral per part de les dones és encara un àmbit pendent. ¿Les raons d’aquest endarreriment? Múltiples i, segurament, figues d’un altre paner. Cenyim-nos ara només al fet que ens ocupa. Oksana Lyniv arribava al Liceu com a debutant, envoltada d’una aurèola d’excepcionalitat que no afavoria la justa qualificació dels seus mèrits. En altres paraules, les expectatives eren altes, i segurament no pels motius adequats. I si la directora va mostrar ímpetu i energia en la direcció, àgil i ben conduïda, el rendiment de l’orquestra no va resultar del tot equilibrat. Hi faltava emoció, ganxo sonor, i això és atribuïble al fet que els plans sonors no estaven equilibrats en els moments de més densitat musical, particularment en la tempesta, i el magma sonor no deixava entreveure els plans més intricats de la textura melòdica. Si bé l’orquestra mostra una notòria millora en què la factura de Josep Pons ja és més que evident, el que més s’enyorà fou la implicació en la narració. Hi faltava connexió entre escena i fossat.

Potser en això, els darrers canvis sobtats en el repartiment d’aquest Holandès hagin pogut tenir quelcom a veure. La incorporació tardana d’Elena Popovskaya evidencià la seva falta de comoditat amb la producció –li mancava desimboltura escènica– i de connexió musical amb els coprotagonistes. La seva veu, amb un registre central molt sòlid, posà en evidència les seves limitacions en el registre agut, que sonà cridat i amb poca brillantor. En canvi, el Daland d’Attila Jun no decebé, com tampoc no ho féu Albert Dohmen, que si bé evidencia ja una certa fatiga pròpia de l’edat, mostrà el seu mestratge dosificant les forces per oferir un més que convincent holandès, amb una veu encara fresca i amb certa flexibilitat. L’Erik de Timothy Richards fou més aviat discret, com també el timoner de Mikeldi Atxalandabaso, en el seu debut al Liceu. Itxaro Mentxaka complí amb solvència com a Mary. Menció especial mereix l’actriu Andrea Alonso com a doble de Senta, amb un paper molt rellevant durant el primer acte, que resolgué de forma molt convincent. El Cor del Gran Teatre del Liceu mostrà llums i ombres al llarg de la representació, amb més llums que ombres, sobretot en l’empenta demostrada per la secció masculina en el cor de mariners.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *