PALAU 100. Sir András Schiff, piano. Obres de Mozart, Schubert, Haydn i Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 23 DE NOVEMBRE DE 2016.
Per Miquel Gené
La sensació generalitzada en acabar el concert era d’haver presenciat un esdeveniment únic. Part de la platea dempeus aplaudint el pianista, que saludava amb aire reservat, i els comentaris fugaços i en calent intercanviats als passadissos explicitaven aquell moment en què el somni acaba però encara no en som conscients, o no volem ser-ne. Algunes fugues també hi va haver –més notòries del que és habitual– en presentar Sir András Schiff un programa sense mitja part. I així com es feia palesa la queixa generalitzada envers un públic especialment nerviós i sorollós, també cal valorar que fóssim capaços de resistir, assimilar i valorar un programa exigent, de gairebé dues hores de durada, transmès amb un pianisme subtil i no gens espectacular.
András Schiff culminava el seu projecte d’interpretar les tres darreres sonates de quatre compositors claus per entendre el desenvolupament del gènere i de la música en general. Quatre obres de concepció i caràcter molt diferenciats (núm. 18 de Mozart, núm. 21 de Schubert, núm. 62 de Haydn i núm. 32 de Beethoven), compostes en un període de quaranta anys (1789-1828), que ens donen mostra de la profunda evolució artística i de pensament que va marcar les darreries del segle XVIII i els inicis del XIX.
En línies generals, la proposta interpretativa de Schiff va ser coherent amb les idees que ja li havíem sentit en unes magnífiques Variacions Goldberg fa poc més de dos anys: es va instal·lar en un registre dinàmic reduït, amb el mezzoforte com a nivell de referència, des del qual ens va enlluernar amb una dicció clara i mil·limetrada (només algun sotrac en els primers moviments de Mozart i Schubert), un joc de ressonàncies perfectament calculat i molt efectiu, amb l’ús del pedal dret exquisit, i un autèntic recital de canvis de color mitjançant el seu impressionant domini del pes i de l’atac.
El control del pes i la manera com el dirigeix amb l’atac és, sense dubte, l’arma més poderosa de Schiff i l’element principal en el qual basa la seva interpretació. Amb els contrastos de pes ens guia a través d’un ampli ventall emocional, sempre subtil i reposat, que ens transmet des d’una perspectiva policromàtica: en el seu discurs hi ha espai per a tot, per a cada línia, per a cada idea, emoció i sentiment, i resta obert a la contradicció interna, en la qual la llum pot contenir la foscor, i la foscor, la més dolça esperança. Unes contradiccions que, a força de posar-se en comú, acaben per desfer-se, i ens permeten entendre que pes i lleugeresa, terra i aire, són un mateix concepte tractat de maneres diferents.
El resultat d’aquesta aproximació va ser una interpretació reposada i sense estralls de les quatre obres, tant a nivell dinàmic com de tempo i mètrica. Des d’aquesta perspectiva, Schiff ens va obrir el sentit profund de cadascuna, i mostrant-nos-en amb canvis de llum i de color les seves diferents parts i fent dels silencis els seus millors aliats. La contrapartida la vam tenir en els moments en què la partitura li exigí un major gruix sonor. En el darrer moviment de la Sonata de Schubert i en l’inici de Beethoven, per exemple, Schiff va obrir una nova dimensió sonora, més àmplia de dinàmica però sense perdre la idea de repòs mètric, en la qual va resultar brusc en els atacs i amb poc recorregut en la ressonància, especialment dels aguts. Tot i això, la profunditat dels seus greus afegí un nou espai pel contrast, tot ampliant els contorns del món fins aleshores conegut.
