Subscriu-te

Dezsö Ranki ret homenatge a Zoltán Kocsis

© www.facebook.com/ibercamera
© www.facebook.com/ibercamera

IBERCAMERA. Orquestra Filharmònica Nacional d’Hongria. Mireia Farrés, trompeta. Deszö Ranki, pianista. Dir: János Kovács. Obres de Haydn i Mozart. L’AUDITORI. 20 DE FEBRER DE 2017.

Per Jacobo Zabalo

Si la música dels grans compositors posseeix, per si sola, la capacitat de commoure, aquest poder creix dramàticament en ocasions excepcionals (fins i tot quan aquestes no són felices). El decés, fa només un parell de mesos, del director titular de la Filharmònica Nacional d’Hongria, Zoltán Kocsis, va estar a la ment de tots els presents a la sala gran de L’Auditori. Ja que a més d’estar al capdavant del conjunt, havia d’interpretar el paper de solista del concert per a piano. Per si aquests ingredients no fossin suficients per predisposar una escolta carregada de sentiments, altres dades –comunicades per la mateixa organització– afegien encara més emotivitat; i és que, conscient de no poder complir amb el seu compromís per motius de salut, el mateix director va recomanar el seu amic Deszö Ranki, un pianista amb el qual va estar molt vinculat des de la seva joventut. Els recordem tots dos interpretar una obra com la Sonata per a dos pianos en Re major de Wolfgang A. Mozart en un enregistrament sensacional dels anys setanta, en format vinil, amb lectures límpides i vibrants, afins a la jovialitat del salzburguès.

concert_Ibercamera_Fil_Hongria_disc_vinil_IMG_47037307

Molt apropiada s’intuí, així, la programació del Concert núm. 9, en Mi bemoll major, KV 271, “Jeunehomme”, compost per a una mademoiselle de la qual tan sols el cognom ha transcendit (però de qui amb prou feines se sap res). És, a més, una d’aquelles peces en què el misteri mozartià es revela d’una manera tan inqüestionable com irresoluble, perpetuant el realitzat a edats insòlites; per exemple, pensem en la Missa Solemnis, KV 139, “Waisenhaus” o la Simfonia núm. 25, en Sol menor, KV 183. Peces de gran dramatisme, amb riquesa de temes i desenvolupaments dotats d’un relleu i una profunditat que no es pressuposen ni en els “bons” compositors, en edat adulta. En aquest sentit, fins i tot l’obra concertant d’un creador fonamental per a la història de la música com Franz-Joseph Haydn –programada d’inici– va empal·lidir davant l’enginy de la composició mozartiana, i això malgrat comptar, aquesta última, amb un menor elenc orquestral i haver estat composta uns vint anys abans. Sense cap dubte, el millor del Concert per a trompeta en Mi bemoll major de Haydn va ser el protagonisme de Mireia Farrés a la part solista, coneguda de la casa per l’excel·lent paper exercit durant tantes temporades amb l’OBC. Plantada al bell mig de l’escenari i amb tots els focus sobre ella, l’estampa –per a qui està acostumat a veure-la al fons, sobresortint puntualment pels seus solos– tenia quelcom d’exòtic. Però el so brillant i matisat de les frases, ben travat en les inflexions, va crear en poc temps una sensació de gran naturalitat. La Filharmònica Nacional d’Hongria, dirigida pel veterà János Kovács, es va acontentar amb el paper d’acompanyant, tal com faria –en gran mesura– en el decurs de la peça següent. No hi va haver rastres d’empenta ni brillantor, més aviat una estranya passivitat –tot i la precisió de les diferents seccions– que ens retrotrau a modes interpretatius anteriors a les revisions historicistes de les quatre últimes dècades.

Mireia Farrés (foto d’arxiu)
Mireia Farrés (foto d’arxiu)

Encara amb Mireia Farrés dalt de l’escenari, es va brindar un sentit homenatge a Zoltán Kocsis, mitjançant la interpretació d’un bis que, de fet, havia estat anunciat ja abans, micròfon en mà, pels organitzadors: l’Ave Maria de Franz Schubert, amb la veu cantant reservada a la trompeta, mentre les cordes passaven l’estona atrapades en un loop, podria haver marcat una fita memorable, tot posicionant-se molt amunt en termes de kitsch entre les (de per si nombroses) versions del tema religiós. Però la calidesa i naturalitat del so emès per Mireia Farrés va arrencar d’arrel aquesta possibilitat i va convertir l’ensucrada cançó en una peça fins i tot disfrutable. Un fet immensament meritori… Sentir per creure.

L’entremaliat Concert que Mozart compongué –segons que sembla– per a una pianista de l’època va comptar amb la participació més que notable de Deszö Ranki. D’entrada el que més va sorprendre va ser el so que optà per extreure de l’Steinway, de forma totalment deliberada: un so rodó però un pèl apagat, aliè a l’esclatant brillantor que pot assolir. Amb el pas dels compassos es van entendre las raons de la seva elecció, en voler convertir –amb notable èxit– el piano de cua en un instrument semblant al fortepiano mozartià. En lloc d’aprofitar les virtuts més notòries de l’instrument –en la seva perfecció extemporània–, Deszö Ranki va aconseguir que fos la seva pròpia digitació, de tècnica impecable, la que brillés mostrant-se vivaç en els trinats i completament fluida en l’entonació de les frases. Va demostrar conèixer a la perfecció la gramàtica mozartiana; i va fer el possible, a més, per dirigir l’orquestra des de la seva posició, com acostumava a fer Mozart. El conjunt hongarès no va entrar completament en la batalla dialèctica, però se’l va veure una mica més animat, o potser més sol·licitat per l’escriptura mozartiana.

La transformació que s’esperava de la Filharmònica Nacional d’Hongria en efecte es va produir en la segona part, després de la pausa, ja en absència de solista. Una mica tard per assumir el protagonisme, potser. La seva versió de l’exultant Júpiter –com se sap, l’última simfonia que compongué Mozart– va resultar sorprenent en grau màxim, ja que va contrastar de manera flagrant no només amb les ganes i l’èmfasi mostrats a la primera part, sinó també amb el tipus d’interpretació. La lectura de Kovács, llavors, es va aproximar més a les versions d’època –que defugen els ressons preromàntics de les obres mozartianes– optant per una lleugeresa dinàmica, amb tempi ben marcats –reminiscència dels balls del seu temps– i en suma poc marge per a l’expressió de sentiments o l’emotivitat més subjectiva. Cal dir, però, que la “transformació” no fou completa, ja que no totes les seccions es van activar de la mateixa manera: si les cordes començaren a ser guiades amb intensitat pel concertino, i els metalls s’atreviren a declamar als quatre vents la transcendència d’aquesta obra cabdal, la secció de fustes, i molt concretament els oboès, es van obstinar en la seva insulsa participació. Les dues instrumentistes, sense fallar una nota, van rendir a mig gas; i, el més sorprenent, després de cada intervenció intercanviaven entre si mirades de compromís, mentre la flauta, en canvi, va semblar multiplicar-se per dos. No va ser aquest un instrument que Mozart apreciés especialment, però ningú ho diria, d’acord amb la importància que cobra en les seves partitures.

L’orquestra convidada –com acostuma a succeir en aquestes ocasions– va premiar la paciència dels assistents amb dos bisos esdevinguts populars a èpoques diferents. El primer, la contradansa hivernal protagonitzada per un trineu, que Mozart va compondre l’últim any de la seva vida, al costat de tantes altres peces per a balls de saló… to pay the bills. El segon, la clàssica peça de pessics per a cordes, Pizzicato polka, que encara avui dia s’aprecia, en bona mesura gràcies a la tradició d’interpretar peces de ball de la família Strauss per Any Nou.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *