Subscriu-te

DiDonato en la foscor

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

CONCERT JOYCE DiDONATO & IL POMO D’ORO. Maxim Emelynichev, direcció i clavicèmbal. Obres de Händel, Leo, Cavalieri, Purcell, Gesualdo, Pärt, Jommeli i Strauss. LICEU. 4 DE JUNY DE 2017.

Marc Busquets Figuerola

“Enmig del caos, com es pot trobar la pau?” Aquesta és la pregunta que ens fa Joyce DiDonato en una targeta d’agraïment que tots els assistents al concert reben de part de la cantant de Kansas. Preguntar això a un auditori que es reuneix en un dia estrany i trist després de nous atemptats a Londres, una tarda de diumenge plujosa enmig d’un pont, té una resposta gairebé unànime: en la música. I aquesta és precisament la proposta que DiDonato ens fa: la creació com a resposta a la guerra.

Segurament quan la mezzo començà a pensar en aquest projecte anomenat In war and peace no hauria estat capaç d’imaginar en quin món s’esdevindria, un moment històric molt diferent de quan va presentar, per exemple, el seu lluminós Drama queens fa només quatre anys al mateix Liceu. Un moment en què la violència extrema s’ha convertit en quelcom gairebé rutinari a Europa i on anar a gaudir de la música és una activitat de risc. I com ella mateixa va recordar en un sentit i bonic parlament final, aquesta gira va començar just quan Trump guanyà les eleccions americanes. Ahir hi havia quelcom sever en la interpretació de DiDonato i semblava que la seva lluminositat innata havia quedat amagada darrere de tanta foscor –la que envaïa el Teatre– i de tanta guerra –la que ens transmetia ella– en una interpretació més greu de l’artista. Així ho reconeixia ella mateixa en les seves paraules finals, visiblement emocionada i dient que necessitava cantar aquella nit després del nou brutal atemptat de Londres per no sentir-se petita i no tenir por, i convidava el públic a unir-se en aquest sentiment per acabar rematant-ho amb un Morgen! d’Strauss emocionant, amb acompanyament inusual i adequat de l’agrupació Il Pomo d’Oro, amb instruments d’època.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Aquesta fou la segona propina d’un recital intens, en una tarda en què la veu de la mezzo estigué especialment fresca i confirmant que tenia un bon dia. Els aguts que en alguna ocasió sonaven oberts o alguns greus forçats, no van sonar així en la seva actuació al Liceu.

Ja només entrar a la sala, l’artista ens esperava a l’escenari immòbil, per deixar la sala totalment a les fosques i evitar els aplaudiments inicials. És cert que tots els recursos extra emprats en aquest concert –la foscor, el ballarí, els canons de fum, les llums, les projeccions, els pètals de rosa, etc.– no aportaven gaire a aquest recital del qual s’hauria gaudit més amb les llums de la sala mig encesos. És cert també que així la proposta tingué una continuïtat i una força que amb les interrupcions dels aplaudiments no hauria tingut i, per tant, cal reconèixer almenys la voluntat d’innovació d’aquesta artista completa.

La primera part se centrava en War (Guerra) i s’inicià amb la potent “Scenes of horror, scenes of woe” de Jephta de Händel, seguida de “Prendi quel ferro, o barbaro!” d’Andromaca de Leonard Leo, en què ja exhibí el seu bon estat de forma. La simfonia de Rappresentazione di Anima et di Corpo d’Emilio de’ Cavalieri –una peça del 1600– i la Xacona en Sol menor per a tres violins i baix de Henry Purcell es presentaren sense solució de continuïtat perfectament executades per Il Pomo d’Oro, ensemble que funcionà com un rellotge durant tota la vetllada, amb exquisit so i compenetració sota la direcció i clavicèmbal de Maxim Emelynichev. Seguí el “Lament de Dido” de Dido and Aeneas de Purcell interpretat de manera bellament íntima per passar a l’ària “Pensieri, voi mi tormentate” d’Agrippina de Händel tot exhibint el seu so característic i aguantant les notes amb gran seguretat i bon ús de reguladors. Tristis est anima de Carlo Gesualdo fou l’interludi instrumental que precedí la fi de la primera part amb el famós “Lascia ch’io pianga” de Rinaldo de Händel que la mezzo aborda amb gran sentiment, aquest cop asseguda al terra tot reforçant el patiment.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

La segona part, dedicada a Peace (Pau), tingué un caràcter més amable però també exhibí la debilitat del concepte de la posada en escena, amb el mateix vestuari, projeccions i ballarí que a la primera. ¿No era aquí una bona ocasió per passar de la foscor a la llum? Aquesta pau s’inicià amb “They tell us that you mighty powers” de The Indian Queen de Purcell cantada de manera més càlida però igualment nostàlgica, seguí “Crystal streams in murmurs flowing” de Susanna de Händel en la mateixa tònica d’optimisme contingut, seguida de Da pacem, Domine, una peça instrumental composta per Arvo Pärt el 2004 que resultà un òptim anacronisme enmig de les peces de Händel. “Augeletti che cantate” de Rinaldo del mateix compositor resultà deliciosa i tancà el recital amb la més coneguda “Da tempeste il legno infranto” de Giulio Cesare, que potser fou la peça que s’adiu menys amb la seva tessitura. Ja als bisos, DiDonato exhibí tota la llum a la qual ens té avesats amb l’ària “Par che di giubilo” d’Attilo Regolo de Jommeli, en què desplegà totes les agilitats vocals, i com a segon bis l’esmentat lied d’Strauss.

Al final sortí la llum d’enmig la densa foscor on s’havia refugiat la cantant i comprenguérem a través del seu discurs els motius d’aquesta vetllada més severa que no pas les que ens té avesats. Amb tot, assistir a un recital de Joyce DiDonato és sempre una experiència que omple un hom d’optimisme i que fa que al món hi hagi una mica més de llum per, tal com es diu a Morgen!, recordar-nos que sempre hi ha un demà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *