Subscriu-te

Crítica

Diversitat de cambra a l’Empordà

Il Giardino Armonico. © Toni León

FESTIVAL DE MÚSIQUES DE TORROELLA DE MONTGRÍ. Il Giardino Armonico. Dir.: Giovanni Antonini. Obres de Telemann i Bach. Església de Sant Genís. 11 D’AGOST DE 2012.

FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Java Suite d’Agustí Charles. Llibret: Marc Rosich. Estrena absoluta. BCN216. Dir. musical: Nacho de Paz. Dir. escènica: Rita Cosentino. Claustre del Carme. 14 D’AGOST DE 2012.

SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN. Quartet Casals. Schubert. / Matthias Goerne, baríton. Alexander Smalcz, piano. Obres de Mahler i Schumann. Església de Santa Maria de Vilabertran, 17 D’AGOST DE 2012.

Per Mercedes Conde Pons

L’entorn paisatgístic de l’Alt i el Baix Empordà ofereixen no només diversitat visual –mar i muntanya–, sinó també diversitat auditiva. Són ben conegudes pels melòmans que es refugien a l’ombra de la calma que ofereix aquest paratge, les diverses propostes musicals que any rere any s’apleguen sota el no sempre ben entès segell d’espectacle estival. Perquè la diferència entre espectacle i concert no és només de matís, si bé no pretenem aquí establir judicis de valor sobre una i altra proposta que pogués dur a desqualificar-ne qualsevol de les dues.

Aquesta diferència la tenen especialment clara el Festival de Torroella i la Schubertíada de Vilabertran, que any rere any han anat cultivant un tipus de música i un conjunt de propostes que conviden més a la intimitat i al recolliment –refrescant, si més no– que no pas a l’expandiment més típic de fenòmens de masses. Així, el públic aplegat esdevé fidel a un marc estival que ja no s’entendria sense aquest al·licient.

Una de les propostes més seductores d’aquest estiu era, sens dubte, l’audició dels sis Concerts de Brandenburg de J. S. Bach a mans de Giovanni Antonini i la seva formació musical especialista en música antiga, Il Giardino Armonico. El flautista italià oferí en dos dies consecutius els coneguts i apreciats concerts de Bach, escrits en el dolç període com a mestre de capella a Köthen, prèviament a la seva contractació com a Kantor a Leipzig. És musica fresca, en què es requereix un lliurament amb força paritat de tots els músics integrants de la petita orquestra de cambra que la música de Bach exigeix. En l’audició del segon dels dos concerts, hi destacà l’encert d’una introducció a les obres de Bach amb la Suite en La menor per a flauta dolça, corda i baix continu de G. P. Telemann, en què el flautista demostrà que la seva vocació musical, per sobre de tot, està en la d’instrumentista de flauta. Ja sigui pel caràcter extravertit de la seva interpretació –malgrat que la flauta no sigui especialment un instrument brillant– o bé per l’entusiasme i el lliurament dels integrants, la seva aportació als diversos concerts –els parells– tingué el pes del lideratge. Van ser versions solemnes, d’una gran qualitat i amb la màxima obsessió pel gaudi interpretatiu. Això potser tingué com a conseqüència algun desajust –poc important– i, sobretot, algun desequilibri tímbric, al qual, naturalment, l’acústica de l’església de Sant Genís no ajudà en cap terme. Tindrem, finalment, auditori a Torroella el proper festival? El seu director artístic, Josep Lloret, així ho afirma amb entusiasme contingut.

“Java Suite”. © Jordi Mestre

A Peralada es produí novament aquest fet insòlit d’una estrena operística d’autor català. I diem insòlit perquè l’escassetat de títols estrenats en proporció al talent de molts compositors catalans avui en actiu és inversament proporcional. I és insòlit, també, que precisament es produeixi una nova estrena d’un compositor que ja va estrenar recentment títol al Gran Teatre del Liceu, Agustí Charles. Una apreciació que –volem aclarir-ho– fem al marge de la valoració artística de la seva obra. Però, havent-hi tants compositors àvids de trobar espai per interpretar i estrenar les seves obres, ¿cal que l’atenció i les oportunitats es concentrin només en mans d’uns pocs privilegiats que han tingut la sort d’entrar en el cercle d’honor? ¿No deu ser que manca atreviment, confiança i independència als actors que tenen poder sobre la programació de noves obres? Atenció, estem parlant d’actes de responsabilitat que en els temps actuals tenen, potser, encara més valor.

En tot cas, l’estrena de Java Suite d’Agustí Charles, amb llibret de Marc Rosich –tàndem que ha donat diversos fruits recents, com el Lord Byron que la temporada passada s’estrenà al Liceu– no deixa de ser una bona notícia, en un terreny erm que té caires de patir una sequera perillosa en els propers anys, si la tendència actual d’arraconar la cultura al bagul dels trastos vells no canvia.

En el marc privilegiat del claustre del Carme del Castell de Peralada, l’escenari dissenyat per a l’estrena resultà tot un encert, sobretot a nivell visual i acústic.

L’òpera, basada en una obra de teatre de Marc Rosich, Surabaya, vol plasmar el tedi, l’avorriment i la manca d’ètica de dos germans, fruit de la inconsistència d’una vida basada en les riqueses materials i la manca d’al·licients intel·lectuals. La línia divisòria entre l’avorriment i la amoralitat esdevé massa fina i els dos protagonistes s’emboliquen en un joc perillós en què hi ha lloc per a l’incest i la tortura d’altres éssers humans. L’obra, que vol ser una reflexió sobre la tendència a què la societat actual pot arribar en els casos de perversió pel poder econòmic, no aconseguí, però, traduir en música i text la força d’un tema de tanta actualitat als nostres dies. El llibret de Marc Rosich trigà molt a definir l’objectiu de l’obra i només al final es pogué entreveure què es volia transmetre a l’espectador. Quan arriba el moment, el final ja era massa a prop per poder arribar a la pell del públic. La música de Charles, subtil i d’una escriptura intricada –no es pot negar la vàlua musical d’un compositor que coneix molt bé el mitjà d’expressió a nivell tècnic– va caure en la monotonia i no aprofità els moments de màxima tensió per transmetre això a l’espectador. Ara bé, la feina destinada als músics era immensa, i l’aportació de cada un dels individus, també. Maria Hinojosa es destapà aquí com una cantant actriu de categoria excepcional, en una faceta fins ara desconeguda i que li obre les portes a un futur d’àmplia varietat de registres, i amb unes possibilitats vocals esplèndides. Xavier Mendoza també excel·lí en la seva aportació com a home madur i l’actor Max Grosse estigué més que correcte en l’expressió d’una figura més aviat anodina. A nivell musical, esplèndides en la seva difícil aportació instrumental les tres veus femenines: Elisenda Arquimbau, Montserrat Bertral i Marta García Cadena, i fantàstics el violagambista Peter Krivda –encara ens preguntem per què una viola de gamba?– i Ferran Carceller i Ivan Herranz a la percussió. Tots molt ben concertats per Nacho de Paz, davant d’una partitura difícil i molt atent a les veus a l’escenari. La proposta es completà amb una filmació de vídeo, obra de Celeste Carrasco, amb els mateixos protagonistes dins d’una piscina d’aigua i en càmera lenta que serví –més que la música i el llibret– per copsar el sentiment d’opressió que la trama volia expressar. En un doble encàrrec del Teatre de Basilea, ens preguntem: ¿tornarem a veure aquesta òpera a Catalunya en un entorn que aplegui una mica més de les cent persones que van poder gaudir de la seva estrena absoluta?

El Quartet Casals en la seva actuació a Vilabertran enguany.© Josep Maria Poch Ymbert

 

Per acabar el periple empordanès, aquell reducte de pau que és Vilabertran, on sembla que el temps s’atura durant el temps que sona la música, es va omplir de bellesa i magisteri la tarda i el vespre del 17 d’agost amb el doblet concertístic del Quartet Casals i el baríton Matthias Goerne. Allà, a Vilabertran, és dels pocs llocs on es donen coincidències majestuoses, com el fet de poder gaudir a la tarda de tres quartets de Schubert interpretats amb excel·lència i personalitat pel Quartet Casals i al vespre de les històries que Matthias Goerne té el gust d’explicar amb la seva veu i, més encara, amb el seu esperit gairebé profètic.

Els quartets escollits pel Quartet Casals per a la cita del 17 d’agost van ser el número 2 –amb un “Andante” encisador–, el número 8 –una obra magistral, si és possible, en una integral ja de per si rodona– amb un “Menuetto: Allegro-Trio” en què s’aprecià particularment el caràcter juganer de Schubert i també dels membres del Quartet Casals,  i el Quartet núm. 10, obra pòstuma descoberta en temps moderns, durant la Primera Guerra Mundial. Els membres del Quartet Casals van optar en aquestes obres d’un període primerenc de Schubert, per arquets barrocs, fet que donà a les seves interpretacions una frescor totalment adient a l’estil lleuger i despreocupat, però de lirisme present, com en l’“Adagio” deliciós del número 10. Com a colofó de la juguesca, de bis van interpretar l’“Scherzo” del quartet de Haydn La broma.

Matthias Goerne tornava a la Schubertíada desprès de dos anys.© Josep Maria Poch Ymbert

Hi havia expectació per sentir novament Matthias Goerne a Vilabertran, després de dos anys de dejuni a la seva pila baptismal. L’església de Vilabertran és, veritablement, com un centre de peregrinació per sentir aquest cantant. No hi falta ningú i qui hi falta, se’n penedeix. Aquest cop tampoc no hi faltava ningú, ni tan sols els membres del Quartet Casals que, una hora abans, eren al mateix escenari. Signe inequívoc que la presència de Matthias Goerne és senyal de moment gairebé litúrgic. Perquè, com ja és habitual, malgrat la calor i la incomoditat dels seients, allà no es mou ni una mosca quan ell canta, quan ell recita, quan ell explica. Aquest cop, el baríton alemany establí com a fil conductor per al seu recital –hora i mitja de música sense interrupcions– cançons de Schumann i Mahler alternades, dividides en tres blocs temàtics: l’amor, la mort i la guerra, que s’unien entre si com a “Amor i mort en temps de guerra”. Què es pot dir, a banda que és el millor cantant de lied, perquè no canta, sinó que recita, no diu, sinó que viu allò que interpreta? Perquè Goerne, com va demostrar explícitament sortint a cantar en mànigues de camisa blanca i fent pujar al final del recital Jordi Roch, en senyal d’agraïment per vint anys de Schubertíada a Vilabertran, aquí es troba com a casa, i això, senyors, ni té preu ni hi ha paraules que ho puguin explicar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *