Subscriu-te

Crítica

Dizzy Gillespie i Billy Strayhorn, redivius

El concert del trompeta Jon Faddis amb la Barcelona Jazz Orquestra. © Lili Bonmatí
El concert del trompeta Jon Faddis amb la Barcelona Jazz Orquestra. © Lili Bonmatí

33è FESTIVAL DE JAZZ DE TERRASSA. NOVA JAZZ CAVA. 16 i 30 DE MARÇ DE 2014.

Per Albert Suñé

El trompeta i compositor Dizzy Gillespie i el compositor i arranjador Billy Strayhorn –que col·laborà àmpliament amb Duke Ellington– van reviure a Terrassa en sengles concerts amb motiu del trenta-tresè Festival de Jazz de la ciutat egarenca. Un Festival desenvolupat del 13 al 30 de març i que van poder presenciar trenta-cinc mil persones, comptant les que es van enquibir a la Nova Jazz Cava, al Centre Cultural, a la plaça Vella i al Parc de Vallparadís en les vint-i-cinc actuacions programades, i també en les activitats de l’Off Festival. De fet, respecte del 2013 hi ha hagut un increment del 34% d’espectadors.

Gillespie tornà a treure el nas quan la Barcelona Jazz Orquestra (30 de març), dirigida en aquesta ocasió pel trompeta Jon Faddis, i amb l’additament a la secció de saxos de Jesse Davis, donà a conèixer el disc que han gravat recentment: Dizzy’s Business. The music of Dizzy Gillespie 1956 Big Band. És a dir, s’han recuperat les partitures que Quincy Jones, Ernie Wilkins, Benny Golson i d’altres van fer expressament per a aquella innovadora banda del trompeta de Carolina del Sud. Una banda en la qual ja s’incloïen els primers temes de latin-jazz de la història pel que fa a grans orquestres.

Per tant, Jon Faddis i la seva gent van interpretar Groovin’ high, I remember Clifford, Whisper Not i A night in Tunisia, entre d’altres. Alguns d’aquests temes els havia compost el mateix Gillespie. Com també un altre que no és al disc però que havia de sonar vulgues que no. I sonà molt bé: el magnífic Manteca.

La Barcelona Jazz Orquestra funcionà prou acoblada i, sota la batuta de Faddis, aconseguí molts moments impactants, gràcies també a Jesse Davis –deixeble a distància de Charlie Parker– i a alguns solistes excel·lents. Però hi hagué altres moments en què les prestacions baixaren. Possiblement perquè el líder s’estimà més parlar i fer-se el graciós que no pas tocar. I, evidentment, quan t’estàs un quart d’hora parlant després d’un tema, el següent segur que no sortirà tan bé, per la senzilla raó que es perd la tensió. A la vegada que la dels espectadors també davalla.

En qualsevol cas, Faddis demostrà que ha estat un dels hereus de Gillespie i estigué entonat, segur i puixant gairebé sempre. I diem “gairebé” perquè el seu famós martelleig de les notes agudes no aportà res a la sessió. Ara bé, hauríem volgut que la banda hagués matisat més del que ho va fer, que va ser molt poc. Perquè, de fet, tots els temes sonaren quasi amb la mateixa intensitat.

El trompetista Terell Stafford, amb Gabriel Amargant, Horacio Fumero i Ignasi Terraza. © Miquel Carol
El trompetista Terell Stafford, amb Gabriel Amargant, Horacio Fumero i Ignasi Terraza. © Miquel Carol

Per la seva banda, Billy Strayhorn –compositor de Take the A train, el tema sintonia de l’orquestra de Duke Ellington– i també de Chelsea Bridge i Lush life, entre d’altres, ressorgí mercès al trompeta Terell Stafford (16 de març), el qual, agombolat per un quartet de la casa, presentà el disc The side of Strayhorn.

Fou un concert en què es palesà a bastament la qualitat d’Stafford, un músic de magnífic so, idees fresques i atractives, fraseig modèlic i feeling inqüestionable, que oscil·là entre el be-bop, les balades, el blues i algun tema lleument funky. Fou una sessió en què s’anà al gra des de bon principi i en què el trompeta donà prou camp d’acció als seus acompanyants, tots excel·lents: Gabriel Amargant (saxos), Ignasi Terraza (piano), Horacio Fumero (contrabaix) i Esteve Pi (bateria).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *