Subscriu-te

‘Don Giovanni’, un acte de resistència cultural

Don Giovanni de W. A. Mozart. Christopher Maltman, baríton. Adam Palka, baix. Miah Persson, soprano. Ben Bliss, tenor. Véronique Gens, soprano. Luca Pisaroni, baix-baríton. Josep-Ramon Olivé, baríton. Leonor Bonilla, soprano. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Josep Pons, direcció musical. Christof Loy, direcció escènica. LICEU. 24 D’OCTUBRE DE 2020.

Don Giovanni, l’obra mestra mozartiana, ha fet tornar l’òpera escenificada al Liceu després de molts mesos de privació i ho ha fet en una situació en què el futur encara és molt, massa, incert. Víctor Garcia de Gomar, director artístic del Teatre, afirmava fa pocs dies que aixecar el teló amb aquest Don Giovanni “gairebé es podria definir com un acte de resistència cultural”. Tenia raó.

Les vicissituds, les privacions, les renúncies per les quals ha hagut de passar aquest Don Giovanni, fa deu mesos no les hauríem pogut ni imaginar. Ara algunes fins i tot ens han semblat normals: és ben bé que ens acostumem a tot.

Els sacrificis artístics que ha calgut fer són importants: grans i significatius retalls en l’obra –tots al segon acte– per poder aconseguir que acabés dins l’horari permès per la normativa COVID; orquestra reduïda al mínim, el clavicèmbal per als recitatius, ben conduït per Dani Espasa, gairebé inaudible en una llotja de prosceni; el cor cantant amb mascareta i respectant més o menys la distància de seguretat, i els solistes interactuant físicament el mínim indispensable entre ells. Si, escènicament, aquest Don Giovanni en circumstàncies normals ja devia tenir moments en què costava d’entendre, amb totes aquestes privacions hi havia escenes que quedaven directament incomprensibles.

Artísticament, el millor rendiment el vam tenir –per sort, i n’hem d’estar orgullosos– en l’orquestra que, alleugerida en el nombre de músics, va sonar clara i ajustada, amb fustes de gran qualitat. El mestre Pons va fer un molt bon Mozart, va intensificar el contrast de tempi entre els números lents i els ràpids i l’obra va fluir lleugera, intensa, sense ensopiment. La concertació amb els cantants va patir en algun moment, però els grans números concertants van quedar ben lligats i equilibrats de so.

El repartiment estava farcit de cantants de llarga reputació mozartiana. En primer lloc, cal destacar el baríton britànic Christopher Maltman, que va fer un bon Don Giovanni, vocalment molt segur i suficient i donant sempre al cant la intencionalitat expressiva que requeria la situació. Luca Pisaroni també va estar molt bé com a Leporello: bon cant, bona veu, fraseig bonic i fent lluir escènicament la part bufonesca del personatge, però sense fer-lo caure en la caricatura.

Véronique Gens, Donna Elvira, va començar força irregular vocalment, la seva primera ària no va brillar, però a partir d’aquell moment la veu va començar a obeir-la i va funcionar molt bé la resta de l’obra. No vam poder sentir el seu cèlebre “Mi tradì”, una de les víctimes dels retalls. Miah Persson va fer una Donna Anna ben expressiva, vocalment suficient, però se la va notar incòmoda en el registre agut, que sonava una mica forçat. Notabilíssim el tenor nord-americà Ben Bliss en el paper de Don Ottavio. El seu “Dalla sua pace” va ser memorable.

Van resultar excel·lents els personatges de Zerlina i Masetto, confiats a dos cantants joves, la soprano sevillana Leonor Bonilla i el baríton barceloní Josep-Ramon Olivé. La producció, a més, els atorgava una rellevància dramàtica –infreqüent en altres muntatges– que tots dos van saber aprofitar molt bé. Adam Palka, el Commendatore, va cantar més bé quan era viu que quan era mort.

La producció de Don Giovanni que es va presentar era la dirigida escènicament per Christof Loy, estrenada a l’Òpera de Frankfurt el 2014 i reposada ara a l’escenari del Liceu per Axel Weidauer. Es tracta d’una producció visualment austera, sense gran desplegament de maquinària escènica, amb una escenografia eficaç de Johannes Leiacker, ben il·luminada per Olaf Winter i ben vestida per Ursula Renzenbrink.

Conceptualment, el muntatge de Loy es centra en el complex perfil psicològic del personatge central, que presenta com un home inicialment decrèpit que, en un procés accelerat d’envelliment, a la darrera escena gairebé mor a l’escenari de mort natural i no pas per acció màgica de l’estàtua del Commendatore.

La idea de Loy, amb una estructura dramàticament circular que fa que algunes escenes es repeteixin mentre d’altres avancen accions futures, és complexa, i la seva plasmació escènica no sempre és prou reeixida. Algunes escenes resulten d’intenció dramàtica confusa: el duet del segon acte entre Leporello i Donna Elvira, per exemple, i d’altres –el darrer sopar del protagonista n’és un cas ben clar– estan directament mal resoltes. En conjunt, resulta una producció molt ambiciosa que no acaba de funcionar bé del tot. En teatre, no n’hi ha prou que les coses funcionin sobre el paper: han de funcionar, i sense manual d’instruccions, damunt l’escenari.

Passa en aquest Don Giovanni, com passa sempre amb les obres mestres, que són més grans que els seus intèrprets, desxifradors, glossadors i erudits. Així és i així serà. Per sort.

Imatge destacada: (c) Toni Bofill.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *