Subscriu-te

Dos convidats, dos estils

CICLE PHILIP GLASS. BCN216. Dir.: Francesc Prat. Obres de Josep Maria Guix i Philip Glass. PETIT PALAU. 29 DE MAIG DE 2019.

El 29 de maig passat vam tenir ocasió de gaudir de les obres dels dos compositors convidats enguany al Palau de la Música Catalana: el consagradíssim Philip Glass i l’emergent Josep Maria Guix, tot plegat a través de la interpretació de l’agrupació BCN216, sota la direcció de Francesc Prat. El resultat fou una proposta suggeridora que mostrava dos vessants ben diferents, gairebé contraposats però igual de fascinants, de la creació musical contemporània a partir de compositors de dues generacions i trajectòries distintes.

D’una banda, Philip Glass, tot un referent de la música contemporània de l’últim terç del segle XX i inicis del XXI. Aquesta temporada el Palau de la Música ha programat un total d’onze concerts amb composicions seves, però el gruix principal s’ha escaigut aquest mes de maig, sobretot amb dos esdeveniments especialment importants: el concert que el propi compositor va executar amb obres seves al piano el dia 21 i la interpretació de la seva òpera Einstein on the beach el dia 27. En aquesta nova oportunitat, les peces interpretades foren Orbit, per a violoncel sol (i ballarí, en aquesta ocasió absent), i el seu Quartet núm. 3,Mishima”, part de la banda sonora de pel·lícula Mishima: a life in four chapters del director Paul Schrader. Ambdues obres foren mostres excel·lents de l’estil minimalista de Glass, basat en patrons de poques notes, amb una organització personalment tonal i diversos plans rítmics, que es repeteixen ad infinitum amb variacions lleus i progressives que reclamen una escolta activa i creen una sensació de música flotant i magnètica.

Josep Maria Guix i Jordi Masó. © Eva Guillamet

Les obres de Glass, enmig del concert, van estar embolcallades per les de Guix. Aquest compositor aconsegueix un efecte similar al de Glass però a partir d’una estètica musical ben diferent. L’estil de Guix, com vaig dir en una altra ocasió, es pot qualificar com a “essencialisme contemplatiu”: amb el mínim de notes aconsegueix crear obres de gran força evocadora basades en una estètica contemplativa altament espiritual. En aquesta ocasió el fil conductor de les obres escollides fou un dels temes fetitxe de Guix, la natura: una música estretament connectada amb les reaccions que provoca la natura en l’ésser humà a partir de la seva vivència poètica. Ho vam començar a veure en les primeres obres del concert, tres brevíssimes peces per a piano interpretades per Jordi Masó. La primera va ser On reflection, com a breu obertura del concert, una obra del 2002 concebuda com a homenatge a Frederic Mompou –referent evident de l’estètica essencialista “guixiana”–, en què el pedal constant del piano crea una atmosfera sacra que desmaterialitza el so. Seguidament Drizzle Draft, del 2007, ens va transportar a la contemplació de la pluja recreada en les notes erràtiques del piano. L’aigua també és present a l’obra següent, Watermark, del 2018, peça inspirada en la reflexió de Joseph Brodsky sobre la ciutat de Venècia a l’assaig Marca d’aigua.

La segona part del concert fou una apoteosi de Guix, amb obres tan inspirades com Jardín seco, del 2014 (estrena), i Vent de capvespre (2007). En ambdues obres l’experiència de la natura es troba vehiculada per altres manifestacions artístiques, sobretot haikus japonesos, gènere literari en què Guix ha trobat una connexió estètica molt suggeridora i fructífera. Jardín seco parteix de textos de poetes japonesos, com Seibi, Bubon i Basho, però la principal inspiració és el quadre homònim del pintor Fernando Zobel. De totes formes, Guix aconsegueix crear el seu propi món poètic, amb una música de molta força suggestiva, on, per exemple, els pedals en pianíssim de les cordes creen un àrid horitzó on apareixen el piano i el clarinet en una solitud gairebé mística. L’obra demana situar els músics envoltant el públic i integrant-lo de manera més intensa en l’experiència mística musical. Vent de capvespre, per la seva banda, també parteix de haikus japonesos, llegits prèviament pel director. És una obra intensa, amb una gran força evocadora causada sobretot per una percussió amb efectes realistes.

© Eva Guillamet

En resum, podríem dir que vam viure l’anvers i el revers de la creació musical contemporània, però ambdues propostes tenen aspectes en comú interessants: els dos compositors prenen com a punt de partida la recerca de llenguatges musicals personals per expressar allò més sincer que el compositor porta dins; i el resultat en ambdós casos és una música que dissol la narrativa a favor de la creació d’atmosferes que busquen implicar l’oient, bé a partir d’una contemplació que perdura en el temps mitjançant la repetició (Glass), bé creant sensacions d’arrel poeticoespiritual a partir d’una gran economia de mitjans (Guix). Tot plegat va ser excel·lentment transmès pels músics de l’agrupació BNC216, sota la direcció curosa de Francesc Prat, que van saber interpretar les obres de Glass de manera fluida, amb frasejos plens d’intensitat, i les de Guix amb la precisió necessària en unes obres on tot petit detall compta.

Imatge destacada: © Eva Guillamet

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *