Subscriu-te

Crítica

Dos drames sobre l’absència de llibertat

Il prigioniero. Ievgueni Nikitin i Jeanne-Michèle Charbonnet. © Antoni Bofill
Il prigioniero. Ievgueni Nikitin i Jeanne-Michèle Charbonnet. © Antoni Bofill

IL PRIGIONIERO de Luigi Dallapiccola. Jeanne-Michèle Charbonnet. Ievgueni Nikitin. Robert Brubaker. Albert Casals. Antoni Marsol. SUOR ANGELICA de Giacomo Puccini. Llibret de Giovacchino Forzano. Maria Agresta. Dolora Zajick. Gemma Coma-Alabert. Marina Rodríguez-Cusí. Itxaro Mentxaka. Auxiliadora Toledano. Angèlica Prats. Anna Tobella. Sandra Ferrández. Inés Moraleda. Raquel Lucena. Mariel Fontes. Eun Kyung Park. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Edmon Colomer. Dir. d’escena: Lluís Pasqual. Coproducció del Gran Teatre del Liceu i el Teatro Real de Madrid (Il prigioniero, producció original de l’Opéra National de París). LICEU. 25 DE JUNY DE 2014.

Per Mercedes Conde Pons

Si bé és cert que a priori els dos títols congregats al Liceu no semblen tenir res a veure, ni per estil musical ni per temàtica, el nexe d’unió que Gerard Mortier i Lluís Pasqual hi van trobar per a aquesta coproducció del Teatro Real de Madrid i el Gran Teatre del Liceu de Barcelona és molt encertat i ofereix dues cares de la mateixa moneda: la de la repressió i la manca de llibertat, que no és res més que una manera d’explicar la crueltat exercida a l’home per l’home basant-se en uns valors morals sobredimensionats i clarament mal entesos.

Il prigioniero és una ficció basada en uns fets reals, malgrat que la transposició temporal no sigui exacta. Un presoner condemnat és visitat pel seu carceller, que l’anomena “germà”. L’aparent commiseració del carceller abona les esperances de ser alliberat, a les quals el carceller respon amb un fals anunci de llibertat a causa d’una falsa derrota de les tropes de Felip II. El presoner, incitat per aquestes paraules, acaba trobant la porta de sortida del calabós, que apareix oberta, i en sortir i respirar per fi la llibertat és interceptat per l’Inquisidor –que es descobreix en la figura del carceller– i és condemnat com a fugitiu. Les falses esperances abonades de manera cruel i despietada en el presoner són similars a les que pateix la pobra Suor Angelica, que viu empresonada entre les parets del convent on ha estat tancada per la seva família. Suor Angelica, abans princesa, ha estat condemnada per la seva família per haver tingut un fill d’una relació il·lícita segons els cànons socials de l’època i haver tacat l’honor de la família. Després de set anys en què Suor Angelica ha somniat dia rere dia poder tornar a saber què ha estat del seu fill, com és i com està, la seva tia la visita demanant-li que renunciï a la seva herència i l’assabenta que el seu fill va morir fa dos anys. Desesperada, Suor Angelica se suïcida tot demanant la intercessió de la Verge Maria per no morir en pecat i poder abraçar el seu fill.

Tremendes emocionalment, atenent a la truculència psicològica de totes dues òperes, Dallapiccola i Puccini tenen dues maneres molt diverses d’acostar-se musicalment al dramatisme de les obres. Supeditat a un dodecafonisme rigorós, Dallapiccola troba motius molt adequats per incidir musicalment en les claus emocionals de la història. Així doncs, si la sèrie de dotze tons que apareix modificada i manipulada a través dels 55 minuts de durada de l’òpera, té com a característica rellevant i unitària un lirisme d’arrel italianitzant molt evident, el tema de tres notes que abracen la paraula “Fratello” (germà) amb què el carceller/Inquisidor encisa i enganya el presoner són d’una força emocional colpidora dins d’un motiu melòdic que té la força d’un ganivet afilat. Dallapiccola va fer d’aquesta òpera la seva obra mestra, tot retratant una realitat atemporal que es pot traslladar a qualsevol temps i que, en l’univers polític actual –i en un marc ampli d’injustícies d’abast internacional– té una vigència de màxima denúncia. La posada en escena de Lluís Pasqual –original de l’Opéra National de París, per on Mortier ja l’hi havia encarregat– no fa sinó subratllar la fredor i grisor d’un espai enclaustrador com és la presó, que representa a la perfecció la claustrofòbica manca de llibertat que evoca el tema i la música de Dallapiccola, però que serveix a la perfecció també per mostrar l’enclaustrament en què viuen les monges en l’òpera de Puccini. Amb un tour de force vocal, Ievgueni Nikitin va ser un presoner magnífic, de vocalitat generosa i expressivitat ajustada. En els seus rols de menys durada però no menys intensitat, tant Jeanne-Michèle Charbonnet com Robert Brubaker van resultar adequats en mitjans, si bé amb una tendència a l’estentoreïtat –en el cas de la primera– un mica excessiva.

Suor Angelica. Maria Agresta i Dolora Zajick. © Antoni Bofill
Suor Angelica. Maria Agresta i Dolora Zajick. © Antoni Bofill

Amb el cor encongit s’iniciava la segona part, en què el drama de Suor Angelica es revela encara més intens i colpidor, si s’escau, tant per la música de Puccini –un especialista ja conegut a encendre i desmuntar l’ànima de gairebé qualsevol oient– com per la temàtica, que toca de ple un dels drets i sentiments més fonamentals de la dona: la maternitat. Puccini inicia el relat amb una primera part més aviat ensucrada, en què el caràcter bucòlic del convent ens apunta la realitat més amagada del sacrifici monacal: els desitjos negats i frustrats. De manera contrastant, la realitat de Suor Angelica se’ns mostra sobtadament amb tot el seu esquinçament i coneixem el quid de la qüestió. Suor Angelica no pot suportar la vida a què ha estat sotmesa contra la seva voluntat i la separació violenta del seu fill acabat de néixer trenca totes les il·lusions de la seva vida. Aquestes, abonades amb el desig frustrat i la falsa esperança d’una reversió de la realitat, fan que el dolor encara sigui més gran, insuportable per a ella, de fet, i exhaureixi finalment les ganes de viure. La música de Puccini ens connecta plenament amb el drama de Suor Angelica, i el seu caràcter lacrimogen –en el millor sentit del terme– posa en mans de la veu protagonista la responsabilitat de convertir el drama en realitat. És una òpera breu, però el lluïment hi està garantit si es té la veu i el carisma necessaris. La soprano italiana Maria Agresta, en el seu debut al Liceu, avalada per una carrera internacional de primera fila, no va defraudar. Al contrari, tot i que en la segona funció el Liceu no presentava un aforament generós, les ovacions no es van escatimar. Agresta va mostrar una magnífica veu de soprano lírica, capaç de mostrar el dramatisme del sentiment maternal frustrat i la tristor d’una dona desesperada, combinant-ho amb un registre agut rodó i generós i un registre central carnós i embolcallant. Molt bones en la seva tasca, les diferents monges solistes i el cor femení, i majestuosa en la seva rotunditat vocal Dolora Zajick, amb una Zia Principessa de fredor incisiva. Edmond Colomer, que substitueix Josep Pons en aquesta producció, lidera amb solvència i professionalitat l’Orquestra Simfònica del Liceu, molt eficaç en la música de Dallapiccola i amb menys subtileses en Puccini. La partitura de Puccini, que demana sonoritats impressionistes, presenta esculls que només es poden superar amb bones intervencions individuals, que no van abundar, sobretot en la corda.

Aquestes funcions tenen regust de comiat. Abans de les representacions, un comunicat dedica les funcions a Joan Matabosch i José Luis Basso, tots dos vinculats llargament al Liceu, que hi finalitzen aquest mes de juny la seva tasca.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *