Subscriu-te

Crítica

Dos músics en plena forma al Jamboree: Pat Martino i Damon Brown

Pat Martino (foto d'arxiu/www.masimas.com)

Per ALBERT SUÑÉ   

En la seva programació estable del mes d’octubre, el Jamboree ha presentat l’actuació de dos músics del morro fort: el guitarrista Pat Martino, un home de seixanta-set anys que es troba en plena forma i que és present a tots els diccionaris del jazz, i el trompeta britànic Damon Brown.

Martino, deixeble de Wes Montgomery, liderà un trio que també integraven Jay Bianchi (orgue) i Shawn Hill (bateria). La pulcra presència del guitarrista va molt d’acord amb la seva manera d’interpretar, d’una netedat i classe extraordinàries. Però això no vol dir que sigui un músic tou. Al contrari, la seva magnífica tècnica li permet un atac fort, vigorós, que recorda en moltes ocasions el del seu mestre. O sigui, aquella mena d’encabritament de la guitarra a l’hora de les frases o bé aquells acords precisos, compactes. I, a estones, aquell so especial que Montgomery va convertir en una marca. Aquell so sec però a la vegada expressiu. I ja que hem parlat de frases, diguem que el fraseig de Martino fou gairebé sempre enormement llarg. Però, això sí, gens feixuc a causa de la seva clarividència.

La llàstima és que Bianchi no va estar a l’altura. És un d’aquells músics que poden estar hores fent notes gràcies a una tècnica abassegadora. Però que no diuen gran cosa. A més, frasejà de manera obsessiva sense pensar que els acords en un orgue són peça essencial en qualsevol concert jazzístic. Per tant, no fou el contrapunt ideal que necessitava el líder. Per sort, Hill estigué perfecte, i palesant, a més, una magnífica tècnica en el redoblament.

El trio es mogué entre els estàndards, el bop, un lleuger funky i el blues. I Martino es mostrà eminent en qualsevol estil. Per tot això, doncs, la seva actuació va merèixer la recompensa d’un públic lliurat des de l’inici.

Damon Brown (foto d'arxiu/www.masimas.com)

Per la seva banda, Damon Brown, que capitanejà un quintet en el qual també hi eren Christian Brewer (saxo alt i soprano), Leon Greening (piano), Adam King (contrabaix) i Matt Skelton (bateria), assolí també una molt bona prestació. L’havíem vist i sentit a la Nova Jazz Cava de Terrassa fa uns anys i ens havia convençut plenament.

Cosa que també passà al local de la plaça Reial. Perquè Brown, que va teixir una molt interessant societat amb el saxofonista Steve Grossman entre altres músics de volada, presentà a Barcelona el seu nou disc, que encara no té nom, i que apareixerà el 2012. Aquests temes són encabits bàsicament en el hard-bop, amb una lleu concessió per al latin. Sense descartar algun estàndard.

Gràcies a una tècnica irreprotxable, Damon Brown té una enorme facilitat per al fraseig. Si a això, hi afegim unes idees molt clares i una molt bona capacitat de comunicació, podem dir que arribà plenament gràcies també a un so clar i potent. Al seu costat estigué molt entonat el metòdic Christian Brewer, mentre que Greening fou el descordat del grup. Però un descordament esplèndid, fruit d’una fogositat curulla de feeling. Adam King va ser un molt bon pal de paller, i Skelton, que no és un mal drummer, es passà en ocasions per massa sorollós.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *