Subscriu-te

Dotze apòstols de la composició catalana contemporània

Alba Nogueras: Un espai al pentagrama. Dotze converses sobre la creació interdisciplinària en la música clàssica
171 pàgines
Ficta Edicions, Girona, 2021

El gènere de l’entrevista, com l’epistolar, és un filó revitalitzat editorialment que en el terreny musical ha llegat exemples de diferents nivells els darrers anys. Entre els més recents cal esmentar el de Mademoiselle. Conversaciones con Nadia Boulanger de Bruno Monsaingeon, que Acantilado va publicar traduït a l’espanyol el 2018, i Música, solo música, entre el director d’orquestra Seiji Ozawa i l’escriptor Haruki Murakami, que Tusquets Editores va traduir, però que traspua una esterilitat i presumptuositat sorprenents i incomprensibles tractant-se de dues icones japoneses. A aquests, s’hi va sumar fa pocs mesos el relativament àrid Hablemos de ópera del promotor artístic i crític musical Gerardo Kleinburg, que també va ser director de la Compañía Nacional de Ópera de Mèxic durant una dècada.

Gràcies a una beca de la Fundació Carulla, la periodista Alba Nogueras (Granollers, 1995) ha publicat un recull de dotze entrevistes realitzades durant els anys 2020 i 2021  a compositors i compositores catalanes pertanyents a la generació dels millennials –és a dir, nascuts entre el 1980 i el 1994. Perfils tots interessants, força divergents i amb carreres que si no estan consolidades, poc hi falta. Amb una extensió equitativa i assolint la paritat de gènere en la selecció (set homes i cinc dones), s’hi mostra com les noves fornades de músics procedents de diferents centres educatius del territori català –i també formats a l’estranger– s’han obert camí. Una reflexió sintètica de caire estètic introdueix cada capítol i ubica el marc teòric que, globalment, aborda la música des d’un maridatge interdisciplinari en tres grans blocs (lletres, arts visuals i ciència) i amb quatre protagonistes a cadascun.

Són entrevistes amables en una aproximació generalista que, tot i incidir en obres concretes, s’atenen a la voluntat de presentar aquestes personalitats en el context actual. A algunes certament no els cal, ja que són regularment presents als mitjans de comunicació, les programacions i/o les entitats. En cap moment es perd el caràcter accessible i divulgatiu en el desenvolupament d’uns capítols que evolucionen a partir d’un plantejament nascut d’un nucli estàndard, comú i referit a la decisió i vivència de la composició des de la perspectiva de la inspiració, el talent i el treball que serveixen per inserir aspectes biogràfics, successos, testimonis d’afectes i preferències. No hi falten algunes petites lliçons de música per part d’uns protagonistes que també demostren un ferm nivell cultural.

Entre els diversos temes, prou ben enfocats, se’n troben des de clàssics –com la preeminència de la música respecte del text–, fins a alguns d’específics del context nostrat –com són les mancances relacionades amb la música audiovisual i la música popular en els sistemes d’estudis. Altres qüestions entren en l’ús de la informàtica, les fronteres entre la música i el soroll, o les particularitats de la música mixta –és a dir, música acústica i dels instruments tocant en directe barrejada amb l’electroacústica. Però més enllà de l’originalitat i la construcció del llibre basant-se en un cicle progressiu que completa un cercle plural, costa d’entendre la discutible inclusió d’Arnau Tordera (Tona, 1986) com a exemple del vincle entre música i filosofia. Respectant els seus estudis en aquest camp, ni la seva trajectòria ni el capítol que se li dedica –que engloba aspectes més propis de la sociologia de la música– l’avalen, atès que no s’hi tracta cap dels grans problemes i debats estètics de la música. El maridatge amb la música popular, el folk i altres estils musicals l’haguessin autoritzat completament.

De la mateixa manera, se’n podrien apuntar altres llacunes, com una justificació més expeditiva de Josep Ollé (Tortosa, 1987) en el seu claríssim arrelament a la tradició harmònica i modal. Tampoc s’endinsa en l’afecció de Joan Magrané (Reus, 1988) per l’edat mitjana i la Corona d’Aragó que marca bona part de la seva obra vocal. Un fet que, en ambdós casos permetria establir ponts entre passat i present amb un discurs potent. I és que, en conjunt, aquest volum editat per Ficta Edicions amb una lletra còmodament llegible i una fotografia dels protagonistes encapçalant cada apartat, apunta més cap a una promoció dels “escollits” que cap a un aprofundiment diferencial de la seva obra que serveixi com a guia d’assimilació de la polièdrica situació dels compositors catalans actuals. Amb tot, s’ha de reconèixer el treball de documentació i la meritòria elaboració d’aquesta font documental informativa, l’escriptura de la qual fusiona eficientment el perfil d’article amb el de capçalera periodística –com apunta la pròpia autora al pròleg, esclaridor i concís.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

.@SalvadorBrotons dirigirà tres programes de la propera temporada de l'Orquestra @SimfonicaCugat, de la qual serà director titular. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/salvador-brotons-nou-director-titular-de-lorquestra-simfonica-sant-cugat/

.@SalvadorBrotons és el nou director titular de l’Orquestra @SimfonicaCugat a partir de la temporada 2022-23

La @JOSBorquestra convoca audicions de violí, viola, violoncel, contrabaix, flauta, clarinet, fagot, trompa i trombó. Ja és obert el termini d'inscripció a les proves, que tindran lloc els dies 17, 18 i 19 de juny.

4

Aquest cap de setmana, a @auditoribcn, @OrquestraOBC acomiada la temporada i qui n'ha estat director titular els últims set anys, Kazushi Ono. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/kazushi-ono-sacomiada-de-la-titularitat-de-lobc-amb-la-simfonia-resurreccio-de-mahler/

Segueix-nos a Twitter