Subscriu-te

Dues notables descobertes líriques a Vilabertran

Juliane Banse i Adrian Eröd durant la seva actuació. © www.facebook.com/schubertiada.vilabertran
Juliane Banse i Adrian Eröd durant la seva actuació. © Martí Artalejo

SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN 2016. Juliane Banse, soprano. Adrian Eröd, baríton. Wolfram Rieger, piano. 20 D’AGOST DE 2016. / Arnau Tomàs, violoncel. Kennedy Moretti, clavicèmbal. 21 D’AGOST DE 2016. / Mauro Peter, tenor. Helmut Deutsch, piano. 25 D’AGOST DE 2016.

Per Jaume Comellas

Una vegada més la proposta de programació de la Schubertíada de Vilabertran és d’una categoria elevada, tot mantenint una agraïble coherència i nivell tant pel que fa a la qualitat dels intèrprets com a l’interès dels programes.

Una de les aportacions personalitzades ha estat l’enfilall de descobertes d’intèrprets desconeguts a casa nostra que han aconseguit una mena d’adopció afectiva del públic, d’altra banda molt fidel a aquesta manifestació. I fidelitat per fidelitat, això ha comportat que algunes d’aquestes descobertes hagin o estiguin definint caràcter amb la seva presència continuada. Els casos més paradigmàtics són, sens dubte, els de la soprano Juliane Banse, el baríton Matthias Goerne i el pianista Wolfram Rieger, esdevinguts gairebé família dels habituals al cicle.

Enguany aquest capítol ha estat ocupat, fins ara almenys, per dues veus masculines que han deixat un intens gust a “tornem-hi”. Per ordre d’intervenció, el baríton hongarès de cabdal trajectòria vienesa Adrian Eröd, i el tenor suís Mauro Peter. Partint de dues propostes força diferents, les seves actuacions mereixen una atenció particular.

El primer va protagonitzar un recital de lied insòlit junt amb Juliane Banse, bastit damunt de tres columnes del liederisme germànic: Schumann, Mendelssohn i Wolf, en el qual es van alternar en diferents lieds i actuant en algun cas en duo. En aquest sentit, la segona part va estar formada per una selecció del cicle Italienisches Liederbuch d’Hugo Wolf que va configurar gairebé l’argument d’un deliciós idil·li amorós. Proposta interessant i inhabitual que en ser servida per tres grans intèrprets va oferir uns resultats inevitablement esplèndids. I aquí l’aportació del nouvingut va resultar especialment rellevant; a ell van correspondre els moments més idealment liederístics: cantar natural, veu bellíssima de baríton central, elegància, bon gust, expressivitat exacta per a cada inflexió argumental dels poemes, o sigui vivència interioritzada dels continguts. Va estar sempre al seu lloc en els duets i van sadollar d’elegància i classe les seves parts individuals.

No puc dir el mateix de la soprano, i temo que el que escriuré pot no ser ben rebut per la massa d’incondicionals que aquesta cantant té a aquella casa, però la seva actuació em va resultar d’una lleu tendència retòrica, sovint va tapar el company amb un cant matisadament impostat; per tant, llepant més del compte la interpretació operística. Dins d’un nivell de qualitat sens dubte important, a la fi és qüestió de matisos. I si se’m permet referir-me a un altre intocable, no em va semblar la millor actuació de Rieger a la col·legiata empordanesa, amb tempos en algun cas massa lleugers.

Mauro Peter. © www.facebook.com/schubertiada.vilabertran
Mauro Peter. © Martí Artalejo

Mauro Peter, en la seva actuació en solitari, va causar un autèntic impacte. La seva versió del cabdal cicle Die schöne Mullerin serà difícil d’oblidar. El tòpic “ho té tot” es fa evidència en aquest cantant, començant pel que en principi és un intangible però a la fi un agraït plus de la joventut. I en això em refereixo al fet que sovint comporta unes expectatives a la baixa que, quan són superades, produeix una reacció satisfactòria acrescuda. Aquest va ser el cas del seu recital amb un cicle tantes vegades escoltat de tantes selectives maneres i que el tenor suís va oferir en una de nova i per descomptat enriquidora; o sigui, incorporant-hi al·licients. Evitant insistir en els conceptes clàssics de la interpretació liederística, ja apuntats abans, potser el seu tret diferencial més acusat va ser la noblesa; concepte molt obert a interpretacions que aquí cal entendre especialment, però no únicament, com la voluntat de servir aquest patrimoni líric sense la més mínima concessió. De fer-se’l seu sense dependències, a la seva manera particular, des de la sinceritat, sense alegries épatants de cap mena i alhora escampant un ampli rosari de moments de gran bellesa. Hom podria derivar el concepte “noblesa”, en certa mesura, vers el d’honestedat i fins i tot innocència –no immadura–, impol·lutesa i manca d’especulació espúria. I junt amb això, o conseqüent amb això, una calidesa, una capacitat de comunicació natural còmoda, sense artificis. I, és clar, així mateix comptant amb una veu personal, no comparable o poc amb d’altres, amb un lleu vernís vellutat. Tant Eröd com Peter, per a tots els que vàrem gaudir de llurs actuacions, les portes de Vilabertran queden obertes de bat a bat.

Arnau Tomàs. © www.facebook.com/schubertiada.vilabertran
Arnau Tomàs. © Martí Artalejo

En horari matinal sota el títol genèric de cicle Bach & Breakfast es va celebrar el concert de violoncel i clavicèmbal a cura d’Arnau Tomàs i el clavicembalista brasiler Kennedy Moretti. En el programa les tres imponderables Sonates per a viola de gamba i clavicèmbal de Bach; una autèntica joia. Dos intèrprets notabilíssims van conduir les partitures del gran mestre per viaranys d’excel·lència. En principi no es tracta, òbviament, de “música espectacle” i voldria que se m’entengués què vull expressar; i encara voldria filar més prim; aquestes tres composicions, signades a principi de la trajectòria compositiva de Bach, tampoc no formen part de la seva parcel·la ni més transcendent ni més complexa des del punt de vista morfològic. Sigui com sigui i es vulgui entendre, res no va impedir que als espectadors arribés tal com havia de ser: com música música. I aquest és el mèrit dels dos tan solvents intèrprets. Tanmateix, es pot qüestionar la dissemblança de poder sonor dels dos instruments, oimés si el violoncel és a cura d’un solista de so tan convincent com és Arnau Tomàs. I per aquest costat vàrem lamentar la relativa presència d’un músic de tanta qualitat com és el brasiler Kennedy Moretti i, naturalment, la del superior equilibri dialogant que exigeix aquesta música.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *