Subscriu-te

El Bach d’Alban Gerhardt

39è FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA PAU CASALS. Alban Gerhardt, violoncel. Suites núm. 2, 4 i 6 de J. S. Bach. AUDITORI PAU CASALS. 20 DE JULIOL DE 2019.

Si bé és habitual poder escoltar alguna de les Suites de Bach en les diferents edicions del Festival Internacional de Música Pau Casals, aquest any, en què la programació estava dedicada a la figura del Kantor de Leipzig, era evident que en algun dels concerts sentiríem les Suites que tant estimava i interpretava Pau Casals. Recordem que aquest gran corpus estava relegat a una funció gairebé didàctica fins que el mestre del Vendrell les va redescobrir i les situà com un autèntic pilar del repertori. D’ençà que en trobà una edició –la de Friedrich Wilhelm Ludwig Grützmacher– en una botiga de partitures de segona mà al carrer Ample de Barcelona, no les abandonà mai. I no fou fins després de treballar-les diàriament durant dotze anys que les interpretà en públic. Per a ell –i per a molts de nosaltres– Bach és sinònim de bellesa i perfecció, un miracle.

Alban Gerhardt prové d’una família de músics –la seva mare era soprano i el seu pare fou segon violí de la famosa Orquestra Filharmònica de Berlín. A més, el seu germà també és guitarrista. Per tant, el violoncel·lista alemany ha estat sempre en contacte amb la música i actualment és un intèrpret amb una trajectòria sòlida. Ja l’havíem sentit al Festival inaugurant-ne la 37a edició. Ara, però, hi havia una gran diferència. I és que hi arribava després d’haver enregistrat la integral de les Suites. I el treball previ i de gravació, ens n’aportà una visió encara més profunda.

Gerhardt coneix la pràctica historicista, però no dubta a utilitzar el vibrato quan ho considera necessari ni rebutja la tradició, tot i que sense emfatitzar cap visió romàntica. Sempre elegant i expressiu, l’intèrpret aportà una sensació d’improvisació –el “Preludi” de la Suite BWV 1008 ja donà la sensació de llibertat, amb una presentació de la tríada en Re menor ben espaiada, i el de la Quarta Suite fou encara més ben desgranat. Malgrat la clara atenció al ritme i la lleugeresa de les seves interpretacions, en moviments ràpids sorgí per moments una visió més rotunda i cerebral –la “Courante” de la Suite núm. 2 que porta imbuït un cert to dramàtic en fou un bon exemple. En canvi, en les “Sarabandes” obtingué els moments més sublims de la vetllada –excel·lent la de la Suite BWV 1010, plena de reflexió, expressivitat i matisos. Amb la Suite BWV 1012 arribà l’aportació més visceral i arriscada, tot superant amb escreix les exigències tècniques d’aquesta obra, escrita originalment per a cinc cordes. De fet, Pau Casals explicava que cada dia estudiava una Suite diferent: dilluns, la Primera; dimarts, la Segona, i així successivament. I quan li preguntaren per diumenge, deia que tornava a estudiar la Sisena, per la seva gran dificultat.

En podríem destacar una “Sarabanda” ben declamada, unes “Gavottes” amb un clar esperit de dansa i una “Giga” plena de virtuositat. El so gran i vellutat que sorgí del seu violoncel Matteo Gofriller –amb uns greus dignes d’esment– ajudaren a subratllar la bellesa d’aquestes obres, cuidant sempre tant la melodia com la polifonia i oferint una volguda varietat dinàmica en les repeticions.

La visió personal, madura i objectiva més que emocional d’Alban Gerhardt en l’obra cabdal de Bach deixà satisfet el nombrós públic, que fou compensat encara amb dues propines: el “Preludi” de la Primera Suite de Bach –amb clarobscurs interessants– i un virtuosístic estudi –Moderato– de Rostropóvitx que feu les delícies de tots els presents.

Imatge destacada: © Sílvia Isach

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *