Subscriu-te

El “bolo” de luxe d’Anna Netrebko

CONCERT ANNA NETREBKO, soprano. Yuif Eyvazov, tenor. Christopher Maltman, baríton. Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Dir.: Denis Vlasenko. Fragments operístics de Verdi, Catalani, Mascagni, Léhar, Puccini i Giordano. Concert 20è aniversari. LICEU. 4 DE NOVEMBRE DE 2019.

Provinent de Madrid i abans d’anar amb el mateix programa a Praga i Copenhaguen, la soprano Anna Netrebko va passar pel Liceu per oferir-hi un recital. L’experiència ens ensenya que quan al Liceu s’anuncia un recital de diva, de diva de les de veritat, tot comença a anar del revés, allò deixa de ser un acte artístic i comença a oficiar-se l’estranya cerimònia, gairebé sempre patètica, de l’adoració incondicional i embogida de la diva.

Entrem en els detalls. Als marits, se’ls ha de vigilar, però no cal endur-se’ls a la feina, fan nosa. Netrebko, però, es va presentar al Liceu amb el seu actual marit, el tenor Yusuf Eyvazov, aquí totalment desconegut, perquè li fes d’acompanyant en els duos i també va dur un baríton, el britànic Christopher Maltman, per als trios. També va dur un director perquè li dirigís l’orquestra al seu gust, un director jove i desconegut que no li fes ombra, Denis Vlasenko.

Anna Netrebko, una de les poques dives autèntiques que actualment circulen pels teatres, amb un prestigi que no és el resultat d’una campanya de publicitat, sinó d’una carrera construïda damunt dels escenaris a força de cantar molt i cantar bé, és una dona llesta i va saber gestionar tots aquests elements circumstancials amb intel·ligència, de tal manera que sense que la seva actuació al Liceu deixés de ser un típic recital de diva, sí que va ser, també, un acte musical de qualitat o, dit d’una altra manera, va ser un “bolo”, però un bolo de luxe i de gran interès artístic.

Per començar, el director jove i desconegut va resultar ser bo. Vlasenko va dirigir amb eficàcia l’orquestra del Teatre, que va sonar millor del que s’esperava d’una orquestra que s’afegeix amb caràcter d’aportació local a un bolo prefixat. Vlasenko anava al que era important, assegurava els punts clau i no va obtenir uns resultats excel·lents perquè era impossible que fos així, però sí que va oferir uns acompanyaments ben dignes al cant i les tres peces que l’orquestra va interpretar en solitari: l’obertura de Nabucco, el preludi de Macbeth i l’“Intermezzo” de Cavalleria rusticana, van quedar prou bé.

El baríton també va resultar millor, molt millor del que s’espera d’un cantant que participa en un recital per ajudar la diva a brillar. Christopher Maltman, que l’any passat va actuar al Festival LIFE Victoria en un gènere, el lied, totalment diferent de l’òpera, va resultar un baríton de veu potent, imponent, amb personalitat i musicalitat. Va funcionar molt bé en el duo “Ove son io?” del final de l’acte tercer de Macbeth i molt especialment en l’arriscat “Nemico de la patria” de l’Andrea Chénier, que li va permetre brillar en solitari.

El marit va anar més fluixet. Yusif Eyvazov ataca l’agut amb valentia i el timbra bé. A baix, però, els greus són febles i la veu, que de vegades se li va enrere, canvia molt, massa, de color. Musicalment no és gaire polit d’estil ni delicat en el fraseig, per aquest motiu la seva millor actuació en solitari va ser “Mamma, quel vino è generoso” de Cavalleria rusticana, que requeria més passió que maneres.

Anna Netrebko va complir amb escreix amb el que s’esperava de la diva, va estar sensacional. La soprano, que ja es va acostant a la cinquantena, ha anat modificant una veu que en principi era lleugera i que amb el pas dels anys ha anat guanyant color, gruix, pes, consistència i poder fins a convertir-se en una veu de soprano dramàtica imponent que conserva, però, la capacitat per filar el so i per al fraseig exquisidament delicat quan cal.

La primera part, entre obertures, àries, duos i trios va estar totalment dedicada a Verdi; a la segona part van entrar els veristes, el repertori juntament amb el verdià on Netrebko se sent més a gust actualment.

Va resultar excel·lent “Tu che le vanità” del Don Carlo de Verdi, corprenedor el ja esmentat duo de Macbeth i força bé “Ebben?… Ne andró lontana” de La Wally de Catalani.

Més fluixet va quedar el cèlebre “O mio babbino caro” del Gianni Schicchi puccinià i no pas per manca de veu, sinó de delicadesa. Enmig del recital va aparèixer un “bolet”, el “Lippen Schweigen” de Die lustige Witwe de Léhar cantat a duo amb el baríton, una peça que no venia a tomb de res, que no encaixava de cap manera en el programa de veristes que ens estava fent a la segona part, però que va quedar meravellosament voluptuós.

El punt més alt de la nit –bon càlcul de la diva– es va aconseguir en la darrera peça, “Vicino a te s’acqueta” el final impressionant d’Andrea Chénier a duo amb el tenor. Si et canten com ho va fer la Netrebko, gairebé val la pena deixar-se guillotinar al final del duo.

Va seguir encara, a tall de bis, un “O sole mio” a trio que va quedar una mica de revista.

Imatge destacada: (c) Antoni Bofill

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *