Subscriu-te

Crítica

El Cid conquereix novament València

 

© Tato Baeza-Palau de les Arts Reina Sofía

Le Cid de Jules Massenet (versió de concert). Liudmila Monastirska, soprano (Chimène). Micaëla Oeste, soprano (infanta). Jorge de León, tenor (Rodrigue). Hao Jiang Tian, baix (Don Diègue). Felipe Bou, baix (comte de Gormas). James Rutherford, baríton (rei). Orquestra de la Comunitat Valenciana. Cor de la Generalitat Valenciana. Dir. musical: Plácido Domingo. Palau de les Arts (València). 30 d’abril de 2012.

 Per Robert Benito

 Hi ha temporades de teatres d’òpera que es basen en unes idees (amor, passió, opressió, etc.) que arriben a forçar de vegades la llista de títols d’una manera incomprensible per salvar aquestes suposades idees filosòfiques que en un despatx de direcció artística poden tenir sentit, però que quan es va a l’òpera dues vegades a l’any o cada dos mesos aquest nexe d’unió es perd absolutament. Altres vegades una temporada es converteix en una sèrie de títols de repertori que es repeteixen de cara a omplir una platea any rere any sense tenir en compte la recuperació de títols que puguin obrir el gran públic a una sensibilitat cap a estètiques o compositors diferents dels de sempre. És per això que s’agraeix que, aprofitant determinades dates de commemoració, es programin òperes de compositors no tan habituals, o fins i tot que, essent habituals, se n’escullin títols no tan coneguts.

És el cas del Palau de les Arts, que en aquesta temporada amb motiu del centenari de Jules Massenet (1842-1912) s’han programat dues de les seves òperes menys habituals: Thaïs i Le Cid. De la primera es va poder llegir la crítica fa unes setmanes en aquesta mateixa publicació; ens ocupem ara de la segona.

Estrenada a l’Opéra de París el 30 de novembre de 1885, Le Cid és una òpera plena de pàgines brillants a l’estil de la grand opéra francesa del segle XIX. Escrita en quatre actes i deu quadres, les seves fonts són les tragèdies de Corneille i del dramaturg valencià Guillem de Castro adaptades per l’ofici dels llibretistes D’Ennery, Blau i Gallet, que van convertir una història en què l’amor, l’ambició i l’honor es barregen a l’ombra de la guerra, la religió i la política, per oferir gairebé tres hores de música amb moments d’una gran inspiració tenyits d’uns altres –per a la nostra mentalitat actual– d’excés de pompós nacionalisme buit.

Per compensar la versió de concert, les prestacions vocals van ser de primera qualitat, amb un notable alt per als molts partiquins que aquesta partitura demana i destacant entre les primeres parts la solidesa i prestància dels baixos Felipe Bou en el seu Gormaz i Hao Jiang Tian com a Don Diego, tots dos donant des de la seva corda els aspectes contraposats de l’honor i l’ambició per sobre de l’amor dels seus respectius fills. La soprano Micäela Oreste va complir i va brillar en els seus breus moments solistes com a infanta, tot perdent interès en els concertants. El baríton anglès James Rutherford va ser una mica decebedor en la seva interpretació del rei, amb una veu de timbre no gaire agradable i una emissió que incomprensiblement en el seu repertori habitual no aconseguia traspassar l’orquestra d’una manera adequada.

El quartet d’or de la nit van ser la parella protagonista i els efectius estables. Cor i orquestra van saber donar en tot moment força i empenta, però sense perdre en els moments de més exaltació l’elegància i l’empastament requerits en els diversos concertants de l’obra.

La Chimèna va ser interpretada per la soprano ucraïnesa en trajectòria ascendent Liudmila Monastirska, l’instrument de la qual va oferir en tot moment caràcter musical a un personatge que va des de l’enamorada Julieta fins ala venjativa Macbeth, i que va arrencar les ovacions més tancades de la nit, mentre que l’únic punt negre fou la seva inclinació constant a la partitura i la seva absència de contacte visual amb el públic, tot el contrari que el Rodrigue del tenor de Tenerife Jorge de León, que amb el seu potent i versàtil instrument ens va regalar en cada intervenció la força i el lirisme que demana la partitura i amb una interpretació gairebé escènica, mancant-hi únicament una millor pronunciació francesa.

Plácido Domingo, gran intèrpret i defensor d’aquesta òpera, va ser l’aglutinador de totes aquestes energies canores amb resultats desiguals. De vegades endut per una excessiva cura als cantants i unes altres per un estil massa espectacular, va donar com a resultat una versió amb certes esquerdes. El que preocupa de la qüestió no és que s’ompli un teatre per veure una star system de l’òpera, sinó que davant el possible anunci que Domingo ocupi la titularitat de l’Orquestra dela Comunitat Valenciana a partir del 2014, aquesta formació entri en una crisi més enllà de l’econòmica que ja estem patint. Sigui com sigui… una temporada més es baixa el teló esperant Mehta amb el seu Festival del Mediterrani i una següent temporada que encara està en la incertesa per no haver estat  presentada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *