Subscriu-te

Crítica

El comte Arnau o el mite de l’home

 

Per Mercedes Conde Pons.

Amb pocs dies de diferència s’han produït a Catalunya dues estrenes lligades a dos grans mites de la literatura occidental que tenen, però, un mateix fil conductor. El mite de l’home que ven la seva ànima al diable a canvi de l’eternitat trobà en Goethe un pretext d’immenses dimensions filosòfiques que l’escriptor alemany materialitzà en el personatge de Faust. I l’òpera que Charles Gounod va compondre a partir del mite, bé que retallada i en versió de concert, ha inaugurat la temporada del Gran Teatre del Liceu. Al Teatre Nacional de Catalunya, la “versió catalana” del mite fàustic arribà amb El comte Arnau en un espectacle dramatitzat basat en els diversos poemes sobre els quals Joan Maragall treballà, al llarg dels seus darrers onze anys de vida, al voltant del mite del comte Arnau; al seu torn, cosí germà del Faust alemany.

Joan Maragall (1860-1911), de qui enguany es commemora el centenari de la mort, va dedicar els darrers anys de la vida a explorar la turmentosa existència del comte Arnau, igual que Goethe dedicà a la redacció del Faust vint-i-cinc anys en la darrera etapa de la seva. És curiós, també, que Joan Maragall nasqués i morís els mateixos anys que ho va fer el gran compositor bohemi Gustav Mahler, el qual, en la Simfonia núm. 8, “dels Mil”, va fer servir la part final de l’obra de Goethe, el viatge de l’ànima de Faust, rescatada de les urpes de Mefistòfil, en la seva ascensió al cel. Del romanticisme medievalitzant de Goethe a la particular atmosfera existencialista del canvi de segle i el ressorgiment de les arrels catalanes amb el moviment de la Renaixença, el fet és que El comte Arnau es revela en la nostra literatura com la representació particular d’un mite universal al qual Joan Maragall –no en va ser l’únic–donà cos d’una manera magistral.

 La proposta dramatitzada presentada al TNC recolza en la paraula, en el vers, sense necessitat de recórrer a cap tipus de fórmula mixta que reconstrueixi o relligui els versos per dotar-los de consistència argumental. Els versos de Maragall s’aguanten per si sols. Fonamentada en els tres poemes que Joan Maragall va escriure sobre el mite: “El comte Arnau”, de Visions & Cants (1900), “L’ànima”, a Enllà (1906) i “La fi del comte Arnau”, a Seqüències (1911), la proposta de Hermann Bonnín accentua el caràcter arquetípic dels personatges que apareixen al llarg dels poemes: el comte Arnau, Adalaisa, Elvira, la donzella, les filles i el poble, que apareix a tall de corifeu grec. La declamació del text, a mig camí entre la prosòdia i el cant –no només va excel•lir-hi el Cor de Cambra del Palau de la Música, sinó també puntualment Àngels Bassas i Miranda Gas– i una escenografia a càrrec de Jean-Pierre Vergier molt senzilla però suggerent, feien pensar en el model de tragèdia grega. Com a part indissociable d’aquest gènere clàssic, la música, interessant proposta de Lluís Vidal i Mariona Vila partint de la cançó tradicional, acompanyava el transcórrer dels versos en les veus del corifeu que, a voltes com a veu en off, recordava al comte Arnau el seu destí “¡Fill de la terra, / fill de la terra, comte l’Arnau! ¿I ara què cerques? / ¿I ara què cerques? ¡Ah!, ¡ah!, ¡ah!, ¡ah!”.

Dèiem que Hermann Bonnín opta per una dramatúrgia molt ancorada en la paraula i això fa que els personatges no tinguin un arrodoniment psicològic complet. Tampoc no és el que es pretén. Del comte Arnau –aquí representat per un Ernest Villegas que es busca contingut i enigmàtic, i dóna la presència volguda al mític cavaller errant– només cal copsar sentències com les que ell mateix diu: “Jo sóc dels meus braços i els meus passos” i “Seré home sobrehome, perquè en tinc la voluntat!” per conèixer el seu vessant més donjoanesc i existencialista. Al seu torn, l’Adalaisa a la qual Anna Ycobalzeta dóna veu i vida és la dona lliurada i desenganyada, que en el seu turment més físic sentencia: “Qui semblant fruit arribi a heure, li amargarà el mateix que fel: amor que es paga com un deure, ni grat te’n sento: ¡queda-te’l!” Una adaptació teatral –al cap i a la fi– d’un poema ben poc usual, a l’estil del romancer, que se sosté bàsicament per la via del text, del poeta, aquí un Joan Crosas versemblant. I el més important, un mite de la nostra terra, que tracta de temes tan universals com l’existència i finitud de l’ésser humà, la redempció per via de l’amor (“Cantant, cantant, nasqué la infàmia, i descantant, la redempció; el comte Arnau tenia l’ànima a la mercè d’una cançó. Lo que la mort tanca i captiva, sols per la vida és deslliurat: basta una noia amb la veu viva per redimir la humanitat”) i l’ambivalència entre el compromís i la llibertat que en el seu difícil equilibri és la clau de la convivència social: “Ara et sents de tota cosa, i tens nom i sobrenom; ara ets home sobrehome que pateixes per tothom”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *