Subscriu-te

Crítica

El contrast com a argument

La Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. © Francesc Meseguer (foto d’arxiu)
La Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. © Francesc Meseguer (foto d’arxiu)

TARDES AL PALAU. Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Dir.: Tomàs Grau. Obres de Garreta, Vilà i Gandol, F. Cassú, J. Ll. Moraleda, Oltra, Moner, Toldrà, Ortí i Timón. Dilluns. PALAU DE LA MÚSICA. 22 D’ABRIL DE 2013.

Per Josep Pasqual

Com a concepte, l’eclecticisme és una característica que durant molts anys, segurament massa, ha estat d’allò més present en la vida musical de les cobles. D’un temps ençà hem assistit a un corrent harmonitzador que ha tendit a construir un argument en les programacions per tal de dotar els concerts d’un sentit lineal, d’una estructura, un cos, un sentit extramusical. Justament és una mena d’estil del qual la Cobla Sant Jordi ha estat una fervent proposadora, però que era del tot absent en el concert de dilluns passat. Calia esbrinar si era una absència volguda o potser una conseqüència de la mandra a l’hora de pensar en el programa, i justament per aquesta absència, per aquest eclecticisme com a fil argumental, el concert despertava curiositat.

La transparència de Garreta es pot tornar molt fàcilment en una opacitat difícil de comprendre sense el domini dialèctic i l’equilibri interpretatiu que la Cobla Sant Jordi li ofereix a mans plenes. La pedregada amb què va obrir el concert va sonar tan nítida, espectacular i lluminosa, que el concert es podria haver acabat amb aquells únics quatre minuts de música i hauria estat una audició fantàstica. És molt agosarat iniciar un concert amb aquesta obra d’orfebreria tan delicada, i és insultant sortir-se’n amb tanta desimboltura. Una obertura fantàstica oferta a un ritme vertiginós amb la geniüda batuta de Tomàs Grau que va funcionar com un díptic sincer al costat de Mar plana de Vilà i Gandol, però absolutament contrastant (i no per això interessant) amb la sardana Dolça de Nadal de Francesc Cassú i la Suite segarrenca de Joan Lluís Moraleda, que van cloure una primera part exultant des del punt de vista interpretatiu.

Les Quatre miniatures de Manuel Oltra van tornar a oferir la mateixa sensació de genialitat a l’inici de la segona part. Netedat en els conceptes, claredat en l’exposició, perfecció en la dicció i en el discurs… El volgut contrast d’Oltra en aquestes quatre petites postals va ressonar amb una delicadesa extrema que va mantenir una continuïtat amb la sardana Amorosa companya de Domènec Moner, amb un imponent Enric Ortí a la tenora. Justament seva era la sardana més aplaudida de la tarda, Sincerament Eduard, que va sonar després de Coll Forcat d’Eduard Toldrà, una joia redescoberta per la mateixa formació en la seva revisió del catàleg complet del compositor de Vilanova però enllaçada en el programa d’una manera, més que contrastant, gairebé perversa pel veïnatge estètic. El conte musical amb narració en tres moviments La llegenda del Bruel de Castelló d’Empúries de Marc Timón va cloure un concert que va tenir un epíleg força celebrat amb la propina de la sardana Rosa de Sant Jordi de Fèlix Martínez i Comín, un regal d’allò més oportú, atesa la data.