Subscriu-te

Crítica

El Fauré Quartett deixa la seva empremta de subtilitat

© Lorenzo di Nozzi

DA CAMERA. Fauré Quartett. Mahler: Moviment de quartet en La major. Fauré: Quartet amb piano núm. 1, en Do menor, op. 15. Brahms: Quartet amb piano en Sol menor, op. 25. PALAU DE LA MÚSICA. 7 DE MAIG DE 2012.

Per Lluís Trullén

Una de les premisses interpretatives a què volia aferrar-se el Fauré Quartet, ja des de la seva fundació l’any 1995, era la de seguir una idea exposada pel mateix compositor francès: “La música de cambra és la música veritable i l’expressió més honesta de la personalitat.” Quan aquells quatre joves músics del Conservatori de Karlsruhe van prendre la iniciativa de crear un quartet amb piano, semblaven tenir clar el seu ideari i la línia interpretativa, que anys després l’han convertit en un destacat quartet del panorama internacional.

El Fauré Quartett arribava al Palau amb un programa d’una gran intensitat musical que s’iniciava amb el Moviment de quartet en La menor de Gustav Mahler, l’única obra de cambra llegada pel gran simfonista, en què la subtilitat i aquella força interior tan característica ja es mostrava dins aquesta obra inacabada de joventut. Seguidament van oferir el Quartet amb piano núm. 1, en Do menor de Gabriel Fauré, que, estrenat el 1880 a París, ens mostra una obra en què subtilitat, delicadesa, evocació i recreació d’una atmosfera la converteixen en una de les pàgines més destacades del repertori cambrístic francès. Com a cloenda, el monumental Quartet per a piano núm. 1, en Sol menor de Johannes Brahms, obra de proporcions simfòniques (orquestrada anys després per Arnold Schönberg) en què el “Rondo alla zingarese”, amb més de quatre-cents compassos, ens palesa la vessant més hongaritzant del compositor.

El Fauré Quartett se’ns mostra com un conjunt de cambra perfectament conjuntat a nivell interpretatiu, en què hi ha un indiscutible treball darrere de cada obra i en què la tècnica individual de cada component sempre està al servei del grup. Posseeixen un indiscutible bon gust expressiu (fent valer, doncs, aquella premissa de Fauré) i un nivell tècnic inqüestionable que els permet assolir una fortalesa i un apassionament innegables; aquest aspecte es va evidenciar en el monumental primer moviment del Quartet de Brahms.

Però el rigor absolut, la recerca del control perfecte, una preocupació per la tècnica innegable, repercuteixen en certs passatges i resulten excessivament freds, tal com va succeir amb l’espectacular “Rondo” final de l’obra de Brahms, en què va mancar aquell color zíngar, aquell “deixar-se anar” tan peculiar i característic. El seu Fauré va resultar deliciós, amb moments fins i tot excessivament subtil i que, sense arribar a ser pàl·lid, amb una més gran amplitud en la realització de les dinàmiques hauria ajudat a recrear una atmosfera encara més màgica. Si el concert es va iniciar amb un Mahler serè, colpidor, intens, es va cloure amb tota la riquesa i vivacitat rítmica que aporta el Fauré tango, l’obra que, seguint l’empremta de Ginastera, el compositor Eduardo Hubert va escriure per al Fauré Quartett.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *