Subscriu-te

Crítica

El Festival de Jazz de Barcelona es clou amb un Chick Corea Trio en gran forma

Chick Corea Trio (foto d’arxiu)

Per Albert Suñé

El 44è Voll Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona es va cloure divendres, 30 de novembre, amb l’actuació del trio de Chick Corea al Palau de la Música. El pianista va rebre de mans de Tito Ramoneda, director de The Project, organitzador de l’efemèride, la Medalla d’Or de la manifestació. Perquè Corea és un dels grans, perquè ha vingut manta vegades a Barcelona en formats diferents i perquè sempre hi ha hagut una química especial entre ell i el públic d’aquí.

Durant un mes, el Festival ha ofert un total de seixanta concerts, que han estat escoltats i viscuts per més de noranta-cinc mil persones, cosa que vol dir que s’ha mantingut un índex d’ocupació del 81%, tot exhaurint-se les entrades en nou de les actuacions. Una d’aquestes ha estat la de Chick Corea. D’altra banda, el Silke Gran Hotel Havana ha omplert els quatre concerts familiars a càrrec de la Sant Andreu Jazz Band i les set sessions anomenades Cocktail & Swing.

Chick Corea es presentà a Barcelona amb Christian McBride al contrabaix i Brian Blade a la bateria, un trio estable, que es coneix perfectament, que creà contínuament i que portà a terme un treball meticulós i polièdric. De fet, Corea i els seus van submergir-se en diferents estils, tot barrejant-los, donant-hi vida pròpia, barrejant-los una altra vegada i assolint, sobretot a partir dels primers vint minuts, moltes estones de gran jazz.

Perquè el concert s’inicià amb una certa fredor. Els aires flamencs i swingants no acabaven de trobar el seu to. Però quan es tocaren les primeres notes del latin Armando’s Rhumba, la cosa canvià gairebé de dalt a baix. En aquest tema, el trio començà a carburar de manera esplèndida i es va poder tornar a submergir de ple en la barreja d’estils, ja que ressorgiren un flamenc i un swing de gran cos, que foren acompanyats per un funky i un free d’alta qualitat i impulsats per un líder molt líric però també molt intens quan calia, per un superb McBride –que en els solos tocà el contrabaix com si fos una guitarra– i per un Blade escumós, efervescent, contagiós.

A l’hora dels bisos, Corea introduí a l’escenari el seu amic i col·lega Carles Benavent. El baixista ha estat un dels músics que han format part dels combos del pianista. O sigui, el català se sap molt bé la lliçó. Cosa que es demostrà amb un Beautiful love d’alta volada i amb un Spain que Corea inicià amb els primers compassos del Concierto de Aranjuez. En aquests dos temes el quartet treballà a dojo i se’n sortí de manera magnífica, ja que, a més, Benavent demostrà que no ha perdut aquell toc entre galvanitzador i líric que el converteix en un dels millors baixistes del món.

Raphael Lemonnier i China Moses (foto d’arxiu)

En un altre concert del Festival al qual vam assistir, la vocalista China Moses –filla de la també cantant Dee Dee Bridgewater– i el seu trio obtingueren un aprovat pelat. Perquè China no té una veu que domini gaire les flexibilitzacions i que té un límit evident en el to fort i agut. Hi posà molta voluntat però el seu homenatge a les grans dames del blues quedà a mig camí. A tot això, hi contribuí el pianista Raphael Lemonnier, prou bo en els pianíssims però cantellut, no gens flexible a l’hora d’apujar el to.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *