Subscriu-te

El fil de Händel

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

SERSE, òpera en dos actes de Georg Friedrich Händel (versió de concert). Llibret anònim, basat en llibrets anteriors de Niccolo Minato i Silvio Scampiglia. Josè Maria Lo Monaco. Hanna Husáhr. David DQ Lee. Verónica Cangemi. Ivonne Fuchs. Christian Senn. Luigi De Donato. Ensemble Matheus. Dir.: Jean-Cristophe Spinosi. LICEU. 15 D’ABRIL DE 2016.

Per Jordi Maluquer

Schubert, almenys en lied i música de cambra, ha tingut més sort a casa nostra que el Händel operístic. Als qui també ens captiva el compositor de Halle se’ns feien les dents llargues quan cada any repassàvem els programes dels festivals de Göttingen i Halle, dedicats a la vessant operística del compositor, on s’han representat –i algunes recuperat– totes les òperes que s’han conservat de les quaranta-set que va escriure. Vam mitigar aquesta sensació quan, en l’etapa del Liceu cremat, la temporada 1998-99 es va representar al Teatre Nacional una exquisida Alcina. Després s’ha anat mantenint el fil amb un Giulio Cesare in Egitto el 2001 i el 2004, Ariodante el 2006, Tamerlano el 2011 i Agrippina el 2014. El cap de setmana del 15 i 16 d’abril vam poder gaudir de Serse, per primera vegada al Liceu, d’una òpera estrenada precisament un 15 d’abril al King’s Theatre de Londres. Que no es trenqui aquest fil, ja que amb aquesta darrera hem pogut gaudir d’una de les grans nits musicals que s’han produït en aquella casa.

Händel i els seus intèrprets d’ara, l’Ensemble Matheus, han tingut la intenció de no estroncar el fil argumental d’una història d’amor i gelosia, sense sang a l’escena i amb final feliç, d’un dels grans monarques i tirans de l’antiga Pèrsia, Serse, invasor frustrat d’Europa. A contracorrent de les seves òperes anteriors, com ens fa notar Manuel Forcano en el seu comentari del programa, Händel hi fa recitatius breus i en les àries escurça a la meitat les repeticions i variacions en ús, la qual cosa permet reduir a un temps raonable l’obra, cent seixanta minuts de delícia musical, fet que a la seva època en va condicionar l’èxit i que ara, en canvi, permet seguir-la sense perdre detall i amb tot l’interès. A això hi va ajudar la superba interpretació, absolutament viscuda i transmesa pel conjunt de músics i cantants. Aquests darrers, cadascú en el seu paper, sense anar disfressats, vivien els seus rols amb una acció escènica que només pot explicar un bon rodatge d’assajos i interpretacions, la qual cosa certifica el fet que la producció, estrenada a Estocolm la temporada passada, ja hagi visitat diversos escenaris. Han perlat l’obra amb nombrosos detalls que s’afegeixen, fruit de la complicitat i la praxi dels intèrprets, a la ironia que l’obra conté i que al seu temps se li va retreure com a innovació rebutjable. Fer un episodi de la història domèstica d’un rei, quasi que ho exigeix. Si compareu la vivor del que vam veure i escoltar al Liceu amb qualsevol enregistrament, per prestigiós que sigui, no hi ha color.

L’Ensemble Matheus, dirigit pel cors Jean-Christophe Spinosi, ha estat l’ampliació cambrística lògica del Quartet Matheus, nascut a la Bretanya el 1991 i que formaven el violinista Spinosi; la seva dona Françoise Paugam, ara solista dels violins segons; Laurence Paugam, ara primer violí –ambdues bretones–, i el violoncel·lista Thierry Runarvot, ara primer contrabaix. Un fill del matrimoni Spinosi, Mathieu, afortunat actor en films francesos, també forma part dels violins.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Els cantants foren molt ben triats, tot i que la que va fer de protagonista, la mezzo Josè Maria Lo Monaco, fos la substituta de la inicialment prevista Malena Ernman. Ho va fer molt bé, ajustant-se sense gaires floritures al seu paper, el de sobirà intransigent. Va encisar la veu i l’aire innocent de la sueca Hanna Husáhr en el seu paper de Romilda. La guanyadora de l’any 1991 del Premi Viñas a la millor intèrpret de Schubert, l’argentina Verónica Cangemi, va seduir en el rol de la germana tramposa de Romilda. Ivonne Fuchs és una mezzo alemanya que també va substituir l’anunciada Marina de Liso, com a Amastre, la parella traïda de Serse, que amb un simple barret i capa s’entén que es disfressa per barrejar-se en les converses i assabentar-se del que li està passant. Va convèncer. El contratenor canadenc d’ascendència coreana, David DQ Lee –premiat també al Concurs Viñas l’any 2006 com a millor intèrpret d’oratori-lied– es va posar el públic a la butxaca amb els seus dots histriònics en els episodis humorístics i amb la desesperació real que transmet en els seus moments d’infortuni. Un rol més discret va tenir el baix italià Luigi De Donato, com a Ariodate, general disciplinat i pare de Romilda i Atalanta. Finalment, sempre és difícil que un còmic faci un paper còmic, el del criat Elviro; volent exagerar-lo, el baríton Christian Senn es va passar amb l’excusable voluntat d’agradar, en entrar en escena cantant un Baixant de la font del gat, això sí, amb amanerament händelià. El director Jean-Christophe Spinosi va viure, gesticular i ballar cada nota de la partitura. L’aparició dels cantants davant seu ens va alleujar de la sobreactuació que, això sí, musicalment va ser eficaç fins i tot com quan va agafar un violí i amb aires de desafiament va anar fent l’eco dels ornaments d’una ària que cantava Serse.

Vam sentir un dels millors Händel possibles: melodies sublims, orquestració rica i inspirada, veritat musical i escènica, bon gust. I la ironia que ens distancia suficientment del drama com per no caure en un romanticisme que encara havia d’arribar. L’inici de l’òpera és ja una juguesca: Serse canta a un arbre, amb la cèlebre “Ombra mai fu”; Romilda, en sentir que canta a un plàtan, se’n fum, i el monarca, en sentir la seva veu burleta, se n’enamora.