Subscriu-te

El gran ‘Wozzeck’ de Pons, Goerne i Kentridge

WOZZECK d’Alban Berg. Matthias Goerne, baríton. Annemarie Kremer, soprano. Mikeldi Atxalandabaso, tenor. Peter Rose, baix. Torsten Kerl, tenor. Peter Tantsits, tenor. Rinat Shaham, mezzosoprano. Scott Wilde, baix. Äneas Humm, baríton. Beñat Egiarte, tenor. Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Codirector d’escena, Luc De Wit. Escenografia, Sabine Theunissen. Vestuari, Greta Goiris. Il·luminació, Urs Schönebaum. Direcció musical, Josep Pons. Direcció escènica, William Kentridge. LICEU. 22 DE MAIG DE 2022.

Tot i que no es va estrenar fins al 1925, l’òpera Wozzeck, una de les fites de l’òpera del segle XX, va ser composta per Alban Berg el 1922, just ara fa cent anys.

Amb un llibret del propi compositor, l’òpera es basa en una peça teatral molt anterior, Woycek de Georg Büchner (1813-1837).

A través de la figura del dissortat soldat Wozzeck aquesta òpera denuncia, amb una contundència i una força esfereïdores que encara avui sorprenen per la intensitat, el dolor innecessari que afligeix el món, la misèria evitable, l’alienació, la humiliació i la violència que regeixen les relacions entre els humans.

Wozzeck, una òpera tan bona com desagradable, tan atractiva com incòmoda, forma part d’aquell grup d’obres tan necessàries com irritants que van néixer al segle XX i que enfronten el món amb la seva pròpia lletjor. Es pot ignorar Wozzeck i fer com si no existís, però moralment, amb tota probabilitat, és una omissió culpable.

Musicalment Wozzeck és una òpera complexíssima, la seva partitura se situa en un punt d’equilibri gairebé impossible entre una expressivitat encara tardoromàntica, l’expressionisme naixent i una atonalitat en què ocasionalment apareixen veladament i breument petits episodis encara tonals. L’exigència orquestral de la partitura és altíssima, tant a nivell rítmic com harmònic. Josep Pons va aconseguir trobar-hi aquest punt d’equilibri; l’orquestra, com va passar recentment amb Pelléas et Mélisande, va sonar magníficament, equilibrada, matisada i, en aquest cas, amb una sonoritat cambrística adequada a l’obra, amb sobtades explosions dinàmiques, especialment en els interludis entre escenes. L’orquestra del Liceu està passant –mèrit de Pons– un dels millors moments dels darrers anys i el so que va oferir a l’estrena d’aquest Wozzeck va ser de primera línia.

La interpretació del paper protagonista va recaure en Matthias Goerne. Tot i que s’ha especialitzat en la interpretació liederística i és mundialment conegut en aquest àmbit, el baríton alemany també ha incorporat amb èxit al seu repertori alguns papers operístics que tria amb molta cura, entre els quals Wozzeck.

Goerne, que aquesta temporada ja ens va regalar al Liceu una memorable interpretació del War Requiem de Britten, va oferir ara una interpretació absolutament excepcional. Goerne no només té veu de Wozzeck, “és” Wozzeck, innocent i brutal, elemental i savi. L’experiència com a cantant de lied apareixia a cada moment, el dolor i la bogeria del Wozzeck de Goerne bevien directament del dolor i la bogeria del Winterreise schubertià que el cantant ha interpretat tantes vegades. La mirada perduda del personatge mentre se submergia sense retorn en l’alienació és de les que no s’obliden.

Al seu costat, Annemarie Kremer va saber incorporar molt bé totes les cares afectuoses, amargades, seductores, aterrides del complex personatge de Marie. La seva actuació va ser plenament satisfactòria. La veu potser no era gaire bonica, però el personatge no vol una veu bonica.

Mikel Atxalandabaso va fer un capità absolutament memorable i Peter Rose un doctor de molt bon nivell.

Torsten Kerl va estar molt bé en el paper del militar tambor major i Peter Tansits també va resoldre bé el personatge d’Andres. Rinat Shaham com a Margret i Beñat Egiarte en el paper del boig tampoc no van decebre. Bé, també, el cor en la seva petita intervenció.

Per posar Wozzeck a l’escenari, el Liceu va recórrer a la producció que el Festival de Salzburg va presentar el 2017 signada per William Kentridge. Com caldria esperar d’un artista que ha destacat a tot el món en l’àmbit del dibuix i de l’animació, el Wozzeck de Kentridge és molt fortament visual. L’escena, que no varia gaire al llarg de tota l’obra, ens mostra un amuntegament enorme i aparentment informe de restes de civilització amb cadires fetes malbé, armaris vells, maletes abandonades, fustes trencades i tot traspassat per rampes i escales que creen eficaçment diversos espais escènics per on circulen els personatges. L’aspecte del conjunt sembla el de l’opulenta misèria d’un paisatge urbà després d’un bombardeig i la ubicació temporal és l’Europa devastada després de la Primera Guerra Mundial: un temps que coincideix amb el moment en què Berg va crear el seu Wozzeck.

Sobre les superfícies d’aquest espai caòtic, s’hi projecten contínuament imatges en moviment i dibuixos foscos, esgarrifosos i plens de dolor que ens remeten, principalment, al camí del protagonista cap a la bogeria.

Si l’apartat visual de la proposta de Kentridge és corprenedora, la dramatúrgia no es queda enrere i esprem tot el potencial trasbalsador i de provocació de l’obra. Wozzeck, que acabarà assassinant la seva esposa, és, ell també, una víctima digna de compassió. El capità i el doctor, l’encarnació del poder que explota i abusa, són presentats com uns personatges esperpèntics, caricaturescos, que viuen aliens al mal que infligeixen al món. Marie, debatent-se entre sentiments de culpabilitat i el desig voluptuós, és una altra víctima. L’encert més gran de la proposta de Kentridge radica a representar el fill de Wozzeck i Marie, víctima entre víctimes, amb un titella amb una màscara de gas.

Imatge destacada: (c) Toni Bofill.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

El Gran Teatre del @Liceu_cat ofereix aquests dies "La flauta màgica" de Mozart. "Cal un visionari, un poeta, perquè ens reveli el que tenim davant del nas", diu Abel Miró a la crítica. Llegeix-la al web! (Foto: David Ruano) http://www.revistamusical.cat/critica/la-grandesa-de-descobrir-levident/

L'activitat coral continuarà al centre de l'Associació Orfeó Català amb la nova junta directiva, proclamada aquest dimarts 21 de juny en Assemblea de socis al @palaumusicacat. Més informació, al nostre web! (Foto: Toni Bofill) http://www.revistamusical.cat/joaquim-uriach-presenta-el-seu-programa-com-a-nou-president-de-lassociacio-orfeo-catala/

L' @AcademiaMusica_ va lliurar aquest dimarts els seus guardons anuals a @auditoribcn. Més informació, al nostre web! (Foto: Alice Brazzit) http://www.revistamusical.cat/lacademia-catalana-de-la-musica-lliura-els-premis-alicia-2022-coincidint-amb-el-dia-de-la-musica/

Mor l'arquitecte Jordi Bonet, un enamorat de Gaudí i continuador de la Sagrada Família
https://bit.ly/3HFvRjR

Segueix-nos a Twitter