Subscriu-te

Crítica

El Japó és més que subtilesa i silenci

L’Actuació del Barcelona Reed Quintet. © Sara Guasteví
L’Actuació del Barcelona Reed Quintet. © Sara Guasteví

JAPÓ A L’AUDITORI. Barcelona Reed Quintet: Pilar Bosque, oboè. Manuel Martínez, clarinet. Juana Palop, saxòfon. Daniel Ortuño, fagot. Víctor de la Rosa, clarinet baix. Hugo Romano, electrònica. Obras de Fujikura, Tanada i García-Tomás. L’AUDITORI DE BARCELONA (SALA ALÍCIA DE LARROCHA). 26 DE GENER DE 2014.

Per Mila Rodríguez Medina

Com amb totes les cultures llunyanes, són molts els prejudicis que tenim sobre el Japó i la seva cultura. No necessàriament han de ser idees equivocades, però sí restringides. Amb aquesta intenció, entre d’altres, es va celebrar el diumenge passat el dia del Japó a L’Auditori, una jornada amb quatre concerts diferents, cadascun de signe diferent. I amb l’últim es va aconseguir aquesta dissolució de prejudicis, però no sense sorpresa per a alguns assistents.

Després del concert de l’OBC dirigida per qui en serà el director a partir del 2015, Kazushi Ono, i la proposta de jazz de Natsuko Sugao, va ser el torn de les noves músiques. La formació Crossinglines va oferir un concert amb un fort component audiovisual presentant el Yamaha Disklavier, un nou piano acústic que es controla des d’un ordinador, per després donar pas a aquest últim concert del dia, el dels joves del quintet de canyes Barcelona Reed Quintet, grup resident a L’Auditori des del 2011 centrat en la interpretació de repertori dels segles XX i XXI.

Una de les premisses més importants a l’hora d’enfrontar-se a l’obra de compositors japonesos actuals és que ja no es tracta d’una música aïllada exclusivament lligada amb la seva tradició, sinó que en relació amb la nova creació ha estat transformada per l’herència de la música occidental, que amb la música contemporània sí que ha assolit unes bases cada vegada més internacionals. Potser és més adequat anomenar-la música contemporània creada al Japó, en lloc de música japonesa. Aquesta va ser la sorpresa per a part del públic en començar la primera obra, Phantom splinter de Dai Fujikura, en la qual el compositor ens proposava la creació d’un bosc artificial, combinant clarinet, oboè i fagot amb electrònica, però amb una violència inesperada que trencava amb aquesta metàfora. Tornant als prejudicis de què parlava abans, sempre imaginem un bosc japonès tranquil ple de cirerers florits i silenci i en Phantom splinter (Estella fantasma, en català) trobem un bosc dur, violent i precís que ens parla amb multifònics i ens xiuxiueja a l’orella, en paraules del mateix compositor. Una obra més interessant en la seva part final, quan es dóna la conjunció de tot un seguit de capes massa disperses al llarg de l’obra però en la qual cal destacar, com sempre en els concerts del Barcelona Reed Quintet, el talent del clarinetista Manuel Martínez, que es mou amb una facilitat sorprenent per tots els registres i tècniques contemporànies del seu instrument.

No hi ha cap dubte que la compositora catalana Raquel García-Tomás és deixebla de Dai Fujikura, amb qui cursa actualment el seu doctorat en composició al Royal College of Music de Londres. La seva obra estrenada en el concert, Koe, koeru, kikoeru (Veu, anar més enllà, escoltar), obra encàrrec per aquest quintet de canyes, s’enquadra en el mateix estil de composició precisa i al mateix temps desconstruïda en multitud d’elements dispersos en el temps i l’espai físic dels cinc músics, amb la inclusió en aquest cas de les paraules com a elements rítmics. És important destacar d’aquesta obra la concepció dels cinc instruments de vent com a elements inseparables del procés respiratori dels intèrprets mitjançant el llenguatge oral, la respiració contínua i l’ús percussiu de la respiració, una idea interessant però que no queda prou desenvolupada.

La joia del concert, no obstant això, va ser Misterious morning III de Fuminori Tanada, obra per a saxòfon soprano sol. Tanada ha desenvolupat gran part de la seva carrera com a pianista de l’Ensemble Itineràire, que l’ha portat a rebre una forta influència de compositors de l’espectralisme francès, com Gérard Griséy, però al mateix temps posseeix un estil força lligat a la tradició nipona. A tall d’exemple, els sons del saxòfon en Misterious Morning es presenten trencats, a la manera del shakuhashi, la tradicional flauta japonesa de bambú. Així, aquesta obra combina sense complexos la força més metàl·lica de la composició occidental per a saxòfon amb una lleugeresa ràpida i subtil dels sons de la fusta de l’Orient. A més, l’obra, encàrrec del saxofonista Claude Delange, suposa un autèntic desafiament tècnic, que la jove Juana Palop va salvar de manera excepcional.

En definitiva, aquesta iniciativa de L’Auditori de trencament de tòpics va esdevenir un èxit de públic. Tot i això, va haver-hi moments en què l’organització de L’Auditori fins i tot es va veure sobrepassada per problemes en la distribució de les entrades gratuïtes per als concerts de la tarda o l’afluència dels diversos públics de cada activitat. Potser ara que a partir del 2015 la presència del Japó a L’Auditori serà més clara, aquest tipus d’obertures musicals al món es fan més habituals. El públic ja hi estarà preparat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *