Subscriu-te

Crítica

El leitmotiv dels mites

© Bernd Uhlig

La Fura ofereix des de La Monnaie una manera genial de viure i veure l’‘Oedipe’ de George Enescu en una producció apassionant en què intervé el Liceu

Per JOSEP PASQUAL

El dissabte 22 d’octubre els carrers de Brussel·les van estar ocupats totèmicament pel mite modern de Tintín (amb mobilització reial inclosa), mentre un mite que no passa de moda com el d’Èdip prenia l’escenari d’una Monnaie que emergia rere les tanques de la reurbanització dels entorns. Res a dir; a la pràctica, la incòmoda desinstal·lació urbana va suposar una mena de preàmbul premonitori de la desolació ingent que es representava amb el monument musical que és l’òpera de George Enescu.

Leo Hussain reivindica especialment la magnífica esplendor d’aquesta obra de llum tenebrosa per l’equilibri de funambulista que estableix, d’una banda, amb el lirisme i el melodisme més delicat, i, de l’altra, amb els jocs rítmics de la paraula, una de les claus de l’agonia desesperant del drama. Si el procés creatiu d’Enescu amb un llibret tan majestuós com el d’Edmond Fleg va comportar la dedicació de més de vint anys de treball d’un geni de la música, no hi ha dubte que els detalls han d’estar revisats amb rigor microscòpic. De fet, és un efecte que s’observa en cada escena, en cada caràcter, que discorre des de la tenebrositat i el misteri a la joia, el dolor i la il·lusió, cosa que obliga l’espectador a viure l’obra amb una intensitat que llinda amb la implicació.

Una orquestració d’una mida tan fora del comú podria fer pensar en una certa sensació de pesantor que no es produeix mai. Enescu dosifica tots aquests efectes amb una mestria absoluta, aprofitant tots els recursos musicals d’una paleta de colors que inclou tots els elements de la seva actualitat i de l’antecedent. En una partitura tan densa i alhora tan lleugera com la d’Oedipe, les influències s’endevinen per tantes bandes que creen un estil propi, molt particular i, sobretot, únic.

Obra de referència… “furera”

Amb la mateixa passió i clarividència, Hussain interpreta que si Oedipe no és actualment una obra de repertori mundial és tot simplement per la manca d’una producció sòlida. Aquesta ha estat la feina d’un Àlex Ollé primordial, que ha subratllat amb el seu llenguatge furer més exquisit cadascuna de les escenes d’una obra que en sortir del teatre, de fet, semblava escrita per ell.

L’aparició del retaule humà tridimensional inicial, una mica a mig camí entre un fris grec gegantí i un tríptic pessebrista peruà monocromàtic, trenca l’alè. Les diferents escenes del primer acte se superposen en quatre fileres longitudinals que ocupen tota la boca de l’escenari de cap a cap, sense ofegar però sense espai per deixar fluir qualsevol dubte. La multiplicitat dels elements marquen una evolució continuada del discurs amb moviments alentits que llueixen com en un engranatge de rellotge i doten el retaule d’una vivesa encantadora que només queda trencada pel color del drama edípic. Un color que en Ollé adopta els tons ocres d’un fang amb el qual es dialoga contínuament i que serveix d’element cohesionador en la seva funció de marca distintiva del poder del Destí, que tot ho taca i que només desapareix amb els lluminosos raigs d’aigua finals que porten cap a la claror de la mort. Un fang que serveix d’excusa també per donar a l’obra context d’actualitat, i que sense oblidar l’origen de Tebes, pica l’ullet a un passat molt recent que va tenir lloc a Budapest en forma dels milers de tones de fang corrosiu que van contaminar, com la pesta tebiana, la vida de milers de persones i de les terres on vivien.

Les actualitzacions sempre tenen aquell component de risc que tant apassionen els creadors actuals i que tants dubtes generen en el respectable (sobretot, el liceístic). El públic brussel·lià va demostrar estar-ne encantat i en subratllava alguns elements molt simptomàtics, com ara la lleugeresa flotant d’un vestuari de volguda estètica pesant i la delicadesa de moviments de l’aparatós avió de guerra en què Ollé converteix l’Esfinx.

Batuta d’or, cor de vellut, veus de tenebres

Amb una passió tan poc dissimulada per la partitura, la batuta de Leo Hussain no podia fer una altra cosa que fer lluir amb mestria descarada tots i cadascun dels múltiples detalls harmònics i melòdics. No va deixar espai per als dubtes, però dintre d’aquest treball de fer encaixar els boixets es va mostrar especialment curós en les simfonies de cada acte; de totes en general, però de la del quart molt particularment, amb una pastositat del metall extrema acompanyada per la brillantor d’una corda excel·lent. I si el paper de l’orquestra va ser cabdal, els cors van deixar petja en cadascuna de les seves intervencions, curoses i acurades fins a l’extenuació.

© Bernd Uhlig

A banda de la seva qüestionable dicció amb el francès i uns dots actorals ajustats, l’Èdip de Dietrich Henschel va ser dispar. Convincent per esperat al segon acte i espectacular en el quart, aquest vaivé va suposar una mena de ressorgiment d’un tercer acte en què gairebé va desaparèixer entre una orquestra extraordinària i uns companys d’escena sublims. Entre aquests darrers, el superb summe sacerdot convertit en el capellà “quisoflauta” de Jean Teitgen, i el molt més que convincent Creont de Robert Bork, de veu empastada i dicció preclara. Menció honorífica especial mereix Marie Nicole Lemieux amb una Esfinx treballada amb detalls de precisió escandalosa tant en la conducció decidida dels volums com pel dolorós lirisme amb què va trencar el cor de tots els presents. El Tirèsies de Jan-Hendrik Rootering va subjugar no només la desolació de tots amb els qui enfrontava els seus temibles dictàmens del futur, mentre que el paper del sentinella de Frédéric Caton va suposar un brillant contrapunt a l’Esfinx. El Teseu de veu clara de Nabil Suliman va subratllar un quart acte d’angoixa lluminosa d’un Èdip brillant en la lloança de la seva innocència i en el cant a l’amor a la seva filla Antígona.

A La Monnaie, el mite d’Èdip immers en l’entorn mitològic tintinià gaudirà d’una actualitat encara més llarga gràcies a una Fura que ja és a la porta del mite operístic. Només cal desitjar que el Liceu no el faci esperar tant com Le Grand Macabre que tot just reapareixerà ara a Barcelona, després de dos anys de ser estrenat a Brussel·les.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *