Subscriu-te

El Mariïnski inaugura les nits d’estiu de Peralada amb una coreografia lleugera i discreta

FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Les quatre estacions. Ballet del Teatre Mariïnski de Sant Petersburg. Ilya Zhivoi, coreografia i disseny de decorats. Sofia Vartanian, vesturari. Alexei Tantsyrev, disseny tècnic. Konstantin Binkin, il·luminació. Ekaterina Kondaurova i Roman Belliakov, solistes. Salome Figueiredo de Santana, Maxim Zenin, Elisaveta Kulikova, Pavel Ostapenko, Svetlanda Tychina, Roman Malyshev, Laura Fernández i Vyacheslav Gnedchik, cos de ball. AUDITORI JARDINS DEL CASTELL DE PERALADA. 4 DE JULIOL DE 2019.

El Festival Castell de Peralada ha inaugurat sovint les seves nits d’estiu amb espectacles de dansa, com el Béjart fête Maurice el 2017, que va apassionar el públic al seu moment. El Ballet del Mariïnski, que va presentar El corsari al Teatre del Liceu el 2011, és una de les cinc companyies de dansa clàssiques més prestigioses del món i era inevitable que les expectatives fossin altes. A l’Alt Empordà van desembarcar per oferir dos programes: el dijous 4 a la nit van presentar una coreografia del jove ballarí i coreògraf Ilya Zhivoi, Les quatre estacions –amb música de Max Richter sobre la partitura original d’Antonio Vivaldi– i el divendres 5 van interpretar un programa amb tres grans joies del repertori clàssic del segle XX: Chopiniana de Michel Fokine, In the night de Jerome Robbins i Margaritte et Armand de Frederick Ashton. En la inauguració de la 33a edició del Festival, la coreografia d’Ilya Zhivoi, lleugera i fresca –teòricament perfecta per a una nit d’estiu–, no va arrencar grans aplaudiments.

© Miquel González-Shooting

Un dels bressols de la dansa clàssica i que ha vist néixer grans llegendes –com Rudolf Nureiev, Natalia Makarova o Mikhaïl Barishnikov–, el Ballet del Mariïnski (el Kirov durant l’era soviètica) de Sant Petersburg, en ple segle XXI segueix regalant al món grans ballarins i posades en escena excel·lents dels clàssics. Ara bé, quan entren en el camp de la creació de nous ballets neoclàssics amb alguna pinzellada de dansa moderna, queda palès que la companyia no es nodreix gaire de la varietat dels llenguatges coreogràfics, ni tampoc d’altres tècniques de dansa, que no siguin purament la clàssica. La coreografia ingènuament simple d’Ilya Zhivoi n’és un exemple.

Les quatres estacions revisitades per Max Richter és una partitura magnífica que beu de l’essència de l’original per traslladar l’obra d’Antonio Vivaldi al segle XXI. Al seu torn, el coreògraf Ilya Zhivoi navega per les quatre estacions per dibuixar l’evolució de l’amor en el seu pas pel temps. El ballet es basa principalment en una parella de ballarins principals formada per una excepcional Ekaterina Kondaurova i un gentil Roma Belliakov acompanyats de quatre parelles més. Un altre protagonista del ballet és el disseny de vestuari de Sofia Vartanian, que tant brilla amb peces com els vestits vaporosos de les dones de la primavera i la tardor, com desconcerta amb dissenys que semblen pijames.

L’inici primaveral sobre la gespa promet: els primers moviments i gests de la parella principal esbossen una coreografia intimista i sensible que segueix la visió atmosfèrica i cristal·lina de Richter. Tot i això, la peça de Zhivoi s’embarca ràpidament en unes estructures espacials més rígides i simples, en les quals les altres parelles senzillament s’emmirallen en la principal, en comptes de produir un efecte coral i tridimensional. De l’esperit enamoradís de la primavera, l’estiu explosiu deixa entreveure un simulacre de confrontació entre dones i homes –una mena de batalla de sexes que gairebé voreja el culebrot. La tardor desperta tot de canvis en l’estat d’ànim dels protagonistes i a l’hivern, més introspectiu, veiem una dolça reconciliació entre els dos enamorats, per tornar una vegada més a la calma alegre de la primavera.

© Miquel González-Shooting

L’enlluernadora Ekaterina Kondaurova va ser l’estrella de la nit. Llarga i atlètica, amb uns braços i cames fibrades infinites, la ballarina principal va eclipsar la resta dels ballarins –més joves– en cada segon de la coreografia. Les elevacions de les cames al costat –grand battements i developpés– i els arabesques d’aquesta ballarina són una delícia. Si la coreografia es proposa evocar l’evolució d’una parella a través del temps, el resultat és un ballet en quatre parts gairebé idèntiques que sempre pivoten sobre un gran pas de dos dels dos. Mentre alguns moments corals ens deixen albirar un potencial més ric, Zhivoi s’estanca en una sobresimplificació dels pas de dos de noi i noia, amb una representació dels rols de gènere tant o més retrògrada que alguns ballets del XIX o XX. De manera discreta, però constant, el ballet ens mostra la idealització de la dona com un ésser delicat sota el domini de la força física de l’home. Malgrat la seva simplicitat, Les quatre estacions d’Ilya Zhivoi oferien un divertissement prou lleuger per passar una bona nit sota les estrelles en el marc verd de l’Auditori de Peralada.

Imatge destacada: © Miquel González-Shooting

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *