Subscriu-te

‘El Messies’ de Christie

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

PALAU 100. Les Arts Florissants. Emmanuelle de Negri i Katherine Watson, sopranos. Carlo Vistoli, contratenor. Samuel Boden, tenor. Konstantin Wolff, baix. Dir.: William Christie. El Messies de Händel. PALAU DE LA MÚSICA. 15 DE DESEMBRE DE 2016.

Per Mercedes Conde Pons

Malgrat no ser un oratori litúrgicament concebut per ser interpretat en època nadalenca, la tradició ha vinculat popularment El Messies amb les dates en què es recorda la nativitat del Senyor, el Messies que segons la tradició cristiana ve per salvar la humanitat. L’oratori de Händel està dividit en tres parts, en què la primera evoca el naixement de Jesucrist, la segona en recorda la Passió i la tercera n’anuncia la resurrecció. En realitat, però, ja en vida de Händel aquest oratori estrenat amb gran èxit l’any 1732 es va imposar popularment en la vida dels anglesos com una obra festiva i que vincula els homes amb el veritable esperit nadalenc. El Messies es va començar a interpretar a partir del 1750 al Foulding Hospital, un hospici per a nens orfes, per tal de recaptar diners per al sosteniment d’aquests infants. I de la mateixa manera que aquesta obra va inspirar una obra de caritat fa dos segles i mig, avui dia El Messies ens hauria de recordar la importància de convertir aquestes dates en un període de reflexió sobre la necessitat de la solidaritat i l’atenció als més fràgils en la nostra societat, que és, de fet, el missatge principal que ens evoca el Nadal. Llàstima, però, que la realitat de la vida de cada dia ens mostra una cara ben diferent…

Barcelona és des de ja fa força anys una de les ciutats on El Messies és una obra imprescindible en aquestes dates i, enguany, s’han pogut comptabilitzar nombroses versions que permetien, pràcticament, gaudir d’una versió diferent cada dia al llarg de tota una setmana. Versions diverses de característiques molt diferents, que demostren que El Messies no és només una obra popular i accessible, sinó també una obra que amara endins, més enllà del popular “Al·leluia”, per bé que la paraula “popular” ha de ser entesa en el millor dels sentits. Fins i tot en la convocatòria de més referència, de la qual és objecte aquesta ressenya, aquest passatge esperançador es va convertir, de forma predictible, en el més aplaudit i lloat de la versió, i el director va convidar generosament el públic a acompanyar els intèrprets a cantar-lo un cop acabat l’oratori sencer.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Si una cosa destaca del concert que es ressenya, és que segurament som davant d’una de les versions de referència dels darrers trenta anys d’El Messies de Händel. I això, a Barcelona, feia molts anys que no hi havia l’ocasió de gaudir-ne en directe. Així doncs, la visita de William Christie i el seu conjunt instrumental i vocal Les Arts Florissants era esperada amb delit per públic i abonats al cicle Palau 100, que van aplaudir a cor què vols i de manera unànime al final del concert. Queda encara, la temporada vinent, una ocasió més per gaudir de prop d’un dels referents en la interpretació amb criteris històrics d’una generació que va canviar radicalment la manera d’entendre, interpretar i escoltar la música clàssica. La temporada vinent William Christie dirigirà La Creació de Haydn i clourà així una de les col·laboracions més ben rebudes pel públic del Palau de la Música, que n’ha pogut escoltar també la Missa en Si menor de J. S. Bach, després d’un Il re pastore de W. A. Mozart deliciós, al marge del protagonista, Rolando Villazón.

Tornant a El Messies de G. F. Händel, William Christie en va escollir l’edició íntegra, sense tallar cap número, i en què el cor té un protagonisme molt destacat, ja que assumeix alguns números originalment concebuts per a duo. A les cadires de l’orquestra de Les Arts Florissants, figures veteranes com la concertino precedien l’arribada del mestre William Christie, el qual, darrere la seva figura de gentleman americà afrancesat –efectivament, Christie és nascut a Buffalo (Nova York), però viu a França des del 1971– amaga un gest murri (i uns mitjons vermells), només esborronat per interrupcions dissortades, com un flaix en plena cara provinent de les galeries d’orgue en ple concert.

A aquestes alçades, William Christie s’ha fet seva la partitura de Händel i aconsegueix fer natural allò que originalment no ho és. Les influències franceses i la seva predilecció i especialització en el repertori barroc francès han influït, naturalment, en la seva manera de llegir la música. I si bé, com diem, Christie excel·leix per la naturalitat amb què entén el so que ha de sorgir de les notes de la partitura de Händel, no es pot obviar que el fill adoptiu de França té una predilecció per l’accentuació a la francesa dels ritmes ternaris. Això, que era fàcilment detectable en el primer coral, “And the glory of the Lord”, ja s’havia fet evident només començar a sonar la música, amb la simfonia amb què comença l’oratori, que podia recordar, en un primer moment, una dansa galant de la cort de Lluís XIV.

Amb aquesta premissa com a base de la seva lectura, la transparència en els accents, la pulcritud en els atacs, l’equilibri entre les veus en el cor –impressionant repartició vocal, amb 8 sopranos, 5 tenors, 6 baixos i 5 contralts (3 dels quals contratenors)– i el floriment impecable i dosificat, van ser les característiques principals d’una lectura que excel·lí, precisament, per no cercar la perfecció, sinó l’autenticitat, la naturalitat i l’efecte més veraç possible.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Pel que fa a les veus solistes, tots cinc solistes destacaven per respondre al mateix criteri i interpretatiu exposat, si bé dos d’ells sobresortiren de la resta. El contratenor italià Carlo Vistoli, tot un descobriment, va ser de lluny la veu més sorprenent i commovedora de la vetllada, amb un timbre bellíssim i rodó i una tessitura homogènia, des dels generosos i oberts aguts a un registre de pit consolidat i integrat en la línia de cant. Però pel que més va destacar Vistoli va ser per la capacitat d’hipnotitzar el públic amb la seva interpretació, tot aconseguint captar l’atenció de la sala sencera –amb un silenci manifest– en la seva expressivitat magistral en pàgines com “He was despised” o “But who may abide”. Per la seva part, la soprano Katherine Watson tenia la responsabilitat sobre les pàgines menys pirotècniques però més profundes. Així, amb una veu de gran bellesa va obrir el foc amb el duo amb el contratenor “He shall feed his flock like a shepherd”, en una de les pàgines més belles de tota la vetllada.

En un altre nivell d’excel·lència, la soprano Emmanuelle de Negri va fer gala d’una veu bella i adequada al repertori amb interpretacions molt encertades, malgrat algun agut afegit i, creiem, fora d’estil, al “Rejoice greatly, o daughter of Zion”. El tenor Samuel Boden, sense posseir una veu fluida, va defensar amb energia pàgines de gran perill com “Thou shalt break them” i sonà molt més còmode en pàgines més lineals com “Behold and see if there be any sorrow”. Per últim, el baix Konstantin Wolff va tenir la difícil tasca de competir amb el magnífic trompetista que el va acompanyar en l’ària “The trumpet shall sound” i en què el solista de trompeta (amb un instrument sense pistons) no només no va trencar cap nota, sinó que a més va extreure un volum considerable del seu instrument. Wolff es va notar molt còmode en el registre central i en els passatges més arrauxats. Sota les directrius de William Christie, podríem dir que la lectura d’aquest Messies tenia quelcom de retaule sacre teatral amb els recursos expressius propis de l’òpera barroca francesa. I, tanmateix, mentre escoltàvem la versió personalíssima de Christie, semblava que El Messies no pogués sonar de cap altra manera. I en una obra tantes vegades interpretada i reinterpretada, probablement aquest és el millor elogi que es pugui donar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *