Subscriu-te

El mestre Achúcarro encisa el Palau

BCN CLÀSSICS. Joaquin Achúcarro, piano. Obres de Chopin, Debussy i Ravel. PALAU DE LA MÚSICA. 6 DE JUNY DE 2019.

El Palau va rendir-se novament al talent del gran mestre Joaquín Achúcarro, un dels pianistes llegendaris que als seus 87 anys continua mantenint tota l’energia, entrega i passió per l’instrument per regalar-nos uns recitals que seran guardats per sempre en la memòria dels melòmans. Tres dels seus autors predilectes, que l’han acompanyat al llarg d’una carrera dilatadíssima, van confegir un programa exigent en tècnica i musicalitat, amb pràcticament dues hores de música en majúscules interpretada amb tota la poètica i aquella sonoritat màgica que brolla dels seus dits. Chopin, Debussy i Ravel, autors que sempre han tingut protagonisme als seus recitals, van ser els escollits per a aquest concert al Palau dijous passat. Una interpretació subtil del sublim Preludi en Do sostingut menor, op. 45 era el punt de partida amb un enfocament delicadíssim de la música de Chopin. El gust per l’elegància, per la sonoritat –la formidable oïda d’Achúcarro l’ha dut a desenvolupar un estudi de la pulsació mil·limètrica per cercar el matís més precís i adient per a cada autor– i sobretot aquella dimensió de gran pianista associada a noms com Sokolov, Brendel, Schiff, Richter, Argerich, Pollini…, fan de les seves interpretacions quelcom transcendent.

Achúcarro va elevar la música de dos dels Nocturns més delicats (l’op. 9 núm. 2 i el Do sostingut menor, op. pòstum) a la màxima expressió de refinament, i l’elegància que brollava de la Barcarola –lluny d’un excés d’apassionament – ens apropava a la vessant més lírica de l’autor polonès. Però també va haver-hi lloc per a l’energia, l’ímpetu per mostrar-nos el Chopin més vehement, amb la interpretació de la temuda Polonesa heroica, op. 63 –amb el seu cèlebre passatge d’octaves central–, on Achúcarro va desplegar màximes facultats tècniques i de fortalesa. Un dels seus darrers enregistraments –fet a Cambridge l’any 2017– està monogràficament dedicat a Chopin i bona part de les obres escollides per a aquesta gravació van confegir la primera part del programa.

Els qui hem tingut la fortuna d’escoltar el piano francès de Debussy i Ravel en les mans del pianista bilbaí sabem que, abans d’oferir aquesta música, li encanta explicar-la al públic mostrant aquell gust per la pedagogia que l’ha acompanyat en una carrera paral·lela a la d’intèrpret. Va recordar una vegada més com una targeta amb una imatge de l’Alhambra que Falla va enviar a Debussy va inspirar al compositor francès La puerta del vino, va evocar els poemes d’Aloysius Bertrand que van inspirar el Gaspard de la nuit, amb el so del Si bemoll que de manera persistent apareix en “La Gibet” o les tremendes dificultats tècniques que Ravel va plantejar en l’“Scarbo”, una obra que superava fins i tot en complexitat tècnica l’Islamei de Balàkirev, la pàgina més difícil escrita per a piano fins en aquell moment.

Achúcarro va entrar a l’atmosfera més subtil de Debussy dibuixant amb elegància el ritme de vals de La plus que lente, evocant les suggestives sonoritats orientalitzants de La terrasse des audiences du clair de lune i creant aquella curiosa simbiosi entre un ritme d’havanera i una melodia amb ressons àrabs –amb l’ús de l’escala menor harmònica– de La puerta del vino.

Dos nous Preludis del llibre II, com el dinàmic Général Lavine-excentric i els meravellosos Feux d’artifice, van tancar aquest pas per la música de Debussy recreada amb una màgia encisadora. Achúcarro ha interpretat desenes i desenes d’ocasions el Gaspard de la nuit; en coneix els més recòndits secrets i la capacitat d’evocar la misteriosa Ondine o transportar-nos musicalment al terrible escenari de “Le Gibet” –una campana que ressona lluny mentre un cos està penjat a la forca del patíbul– fan de la seva versió un referent ineludible. Ventall de sonoritats, perfecció en la tècnica –la precisió en els atacs de les notes repetides de l’“Scarbo” brollaven amb una claredat absoluta– i, per sobre de tot, música, molta música que deixava de banda l’artificiositat i el lluïment personal per fer gaudir el públic d’una obra que coneix a la perfecció.

Tots sabem que un recital d’Achúcarro no pot cloure sense repeticions, i precisament va escollir tres dels seus bisos predilectes: un Nocturn de Grieg (compositor que, recordem-ho, era cosí del besavi d’Achúcarro), el meravellós Nocturn per a la mà esquerra d’Skriabin i, per descomptat, el seu bis preferit, que l’ha acompanyat en centenars d’ocasions: el Preludi núm. 16 de Chopin, un final virtuosístic en un Palau que posat dempeus va tributar una gran ovació a aquest mestre i llegenda viva del piano.

Achúcarro va proclamar-se guanyador del premi de Liverpool l’any 1959. Són seixanta anys de carrera ininterrompuda –de fet ja havia debutat amb tretze anys com a solista–, en què recitals, concerts i enregistraments s’han anat succeint amb reconeixements per tot el món. Ara, als 87 anys, amb un estat físic envejable –per no parlar d’una fortalesa mental capaç de poder afrontar de memòria un recital d’aquestes dimensions– és a un pas de superar Serkin o Rubinstein, que van oferir concerts, respectivament, fins als 88 i 89 anys…

Imatge destacada: Joaquín Achúcarro (foto d’arxiu)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *