Subscriu-te

Crítica

El ‘Miserere’ de Benet Andreu i Pons

El Petit Palau va registrar un ple absolut de públic per escoltar el ‘Miserere’ de Benet Andreu. © Ricard Alonso/La Scena è Pronta
El Petit Palau va registrar un ple absolut de públic per escoltar el ‘Miserere’ de Benet Andreu. © Ricard Alonso/La Scena è Pronta

MISERERE DE BENET ANDREU I PONS. The Ripieno Consort (Marga Gratacós, violí solista; Pau Damià, harmònium). Cor Vivace (corda de baixos; dir.: Tomàs Rosado). Oriol Rosés, contratenor. Carlos Cosías, tenor. Lluís Sintes, baríton. Karl Svensson, baix. Direcció i concertació: Àngel Villagrasa. PETIT PALAU. 7 DE NOVEMBRE DE 2013.

Per Mònica Pagès

El concert benèfic que ha organitzat aquest any Càritas al Petit Palau ha propiciat la recuperació d’una obra religiosa que és un Miserere compost per Benet Andreu i Pons, músic menorquí del segle XIX. Qualsevol recuperació musical, és a dir, fer possible una nova audició d’una obra que ha estat molts anys sense escoltar-se, comporta un risc i un repte. El repte ha estat tornar-la a fer sentir en públic més de setanta anys després de ser interpretada per última vegada, com es feia tots els Dijous Sants des de la data de composició el 1878 fins al 1935, en què es va trencar la tradició i el manuscrit original va estar a punt de ser cremat en temps de la Guerra Civil.

Aquesta tasca l’ha duta a terme el baríton també menorquí Lluís Sintes, que ja coneix i ha enregistrat obres d’aquest compositor i que en aquest Miserere ha trobat dues àries de molt lluïment que dijous passat va interpretar fins i tot de memòria. Al seu costat, completaven les quatre veus solistes del Miserere el contratenor Oriol Rosés, el tenor Carlos Cosías i el baix Karl Svensson, tots ells acompanyats del conjunt de corda The Ripieno Consort i de la corda de baixos del Cor Vivace dirigits per Àngel Villagrasa.

El risc de dur a terme aquesta nova audició del Miserere de Benet Andreu i Pons és l’elecció dels intèrprets que han d’afrontar una partitura desconeguda i pràcticament oblidada. En aquesta primera ocasió, es va notar un cert desequilibri de l’execució, la qual donava el pes merescut als quatre intèrprets solistes, de trajectòria reconeguda, i deixava una mica en segon terme el valor musical de l’orquestra de corda, en molts moments massa insegura per a l’exigència sonora d’aquesta obra, que té un esperit clarament italianitzat i belcantista, i que tracta aquest text religiós en termes més operístics que no pas sacres.

Tant el repte com el risc és mèrit de tots els intèrprets i, especialment, de l’obstinació de Lluís Sintes i de l’aposta de l’entitat Càritas, que dóna exemple d’un cert mecenatge amb la voluntat de contribuir a aquesta recuperació que tots esperem que tingui llarga vida i que no torni a quedar tancada en un calaix.