Subscriu-te

El món infantil des de la maduresa

CICLE COR DE CAMBRA. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Jordi Armengol, piano. Dir.: Simon Halsey. Obres de: B. Britten, J. Dove, E. Elgar, J. Rutter. PETIT PALAU. 29 DE SETEMBRE DE 2019.

El Cor de Cambra del Palau de la Música ha engegat el seu cicle amb una rica i atractiva mirada cap al món infantil des de la música coral anglesa contemporània. I ho ha fet amb un mestre en la matèria: Simon Halsey, actual director artístic dels cors de l’Orfeó Català i assessor artístic del Palau de la Música, i un anglès de soca-rel bon coneixedor d’aquest repertori. El concert consistí en un programa dominical dedicat a Britten, Jonathan Dove, Edward Elgar i John Rutter; un concert breu però intens que deixà el regust de la feina ben feta.

Les primeres obres del programa transformaren el matí de diumenge en una tarda de divendres, l’hora en què els nens deixen l’escola i s’endinsen en activitats més lúdiques. Una bona mostra d’això fou la primera obra, les Friday afternoons, op. 7, deliciós cicle de dotze cançons per a cor i piano compostes amb textos d’una antologia de Walter de la Mare. És un repertori pensat per engrescar els nens en la pràctica de la música coral i, en efecte, normalment és interpretat per cors infantils. Precisament per això la versió del Cor de Cambra va resultat especialment interessant en proporcionar una visió madura d’aquest món infantil, tot extraient d’aquestes obres una gran quantitat de matisos i una expressivitat que normalment s’hi escapen. Per exemple, val la pena destacar la delicadesa d’una cançó tan exquisida com “Cuckoo”, interpretada només per veus femenines, així com la brevíssima “I mun be married on Sunday”, peça curta i rotunda que en la versió estrictament masculina del Cor de Cambra adquiria uns tints inèdits en les interpretacions infantils. Val la pena ressaltar, també, la intervenció de diversos solistes, com per exemple la del baix Oriol Mallart interpretant “Fishing song” i la del tenor Carles Prat amb el seu “The useful plough”, així com l’acompanyament acurat i detallista de Jordi Armengol des del piano.

Aquesta obra va inspirar el projecte Friday Afternoons, creat arran de la celebració del centenari de Britten i destinat a estimular la interpretació i creació de nou repertori coral infantil. Un compositor molt actiu en aquest projecte és Jonathan Dove, de qui vam poder escoltar la deliciosa i entretinguda Who killed Cook Robin, obra composta l’any 1995 amb motiu del desè aniversari del Cor Jove Nacional de Gal·les. Dove va partir del text d’una conegudíssima cançó anglesa per fer una divertida i encisadora obra que retrata de manera realment original els diferents animals del seguici fúnebre del difunt pit-roig. El Cor de Cambra va saber extreure tots els subtils matisos d’aquesta obra, des dels inicials jocs onomatopeics fins a les diverses intervencions solístiques del final, plenes de lirisme i sentiment, destinades a il·lustrar els sospirs i singlots de tots els ocells que ploren pel difunt.

Aquest ambient planyívolament bucòlic deixà pas a Owls (An epitaph) d’Edward Elgar, la quarta i darrera cançó del seu opus 53, una peça enigmàtica que gira enginyosament al voltant de la paraula nothing, “no res”, que evoca la veu d’un solitari mussol enmig de la malenconia d’un paisatge desolat. El Cor de Cambra en donà una versió delicada i fent èmfasi en el text, gens banal i ple de melangia, traduït en una música punyent i intensa.

Després d’aquestes obres de caire epitàfic es tornà al món infantil, lúdic i despreocupat de les Five childhood lyrics de John Rutter, concebudes per als London Concord Singers. En aquesta ocasió es tracta de peces que rememoren la infantesa del compositor, amb la intenció de fer un homenatge al món dels nens. Amb aquest motiu Rutter va escollir textos que recordava de la seva pròpia infantesa i els va musicar de la manera més simple possible. No obstant això, el resultat final dista de ser superficial, tal com es va copsar en l’excel·lent interpretació del Cor de Cambra, plena de subtileses, com el delicat inici de “Monday’s child”, el juganer tractament polifònic de “The owl and the pussycat” o el descriptiu galop fonètic de “Windy nights”. L’única cançó, la rítmica i engrescadora “Sing a song of sixpence”, serví com a brillant colofó d’un concert breu però intens que ens va permetre evocar la infantesa i el seu món innocent des d’una perspectiva adulta, serena, madura i exquisida.

Imatge destacada: Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. (c) Toni Bofill.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *