Subscriu-te

El plaer de descobrir

PALAU GRANS VEUS. Javier Camarena, tenor. Ángel Rodríguez, piano. Obres de G. Donizetti, V. de Crescenzo, F. P. Tosti, E. Tagliaferri-L. Bovio-N. Valente, M. Legrand, J. Guerrero, A. Domínguez i J. A. Jiménez. PALAU DE LA MÚSICA. 18 DE GENER DE 2021.

Fa pocs anys el Palau de la Música va prendre la descoberta com a leitmotiv de la seva temporada, convençut que els melòmans troben plaer no només a degustar les obres del repertori que ja coneixen, sinó també en l’audició d’altres de noves. El recital d’aquest dilluns hauria escaigut molt a aquella temporada, però també a l’actual, és clar, perquè presentar Javier Camarena s’ha convertit en un valor segur, a més d’un luxe, si hi afegim les circumstàncies de la pandèmia.

El tenor mexicà arribava precedit tant de les crítiques de la seva actuació prèvia a la capital espanyola com de les seves pròpies declaracions sense embuts sobre el sotrac a les cordes vocals que va patir fa uns mesos i, sobretot, de la cancel·lació del segon recital que hauria hagut d’oferir l’endemà mateix del seu debut a la sala modernista.

Amb tot, Camarena va brillar amb llum pròpia pràcticament des del primer moment. Va dir que estava molt nerviós i devia ser veritat, ja que durant el primer bloc del programa –format per tres àries de Donizetti– va semblar incòmode i, malgrat un somriure lleument forçat, no va poder amagar certa brutícia en alguns atacs en els registres central i greu, que es van notar no tan sols en la veu, sinó també en el rictus del cantant. I és que, com ell mateix va afegir en acabar, encara que el públic esperi les àries més populars d’aquest compositor, aquestes –de Deux hommes et une femme, Lucrezia Borgia i Betly, ossia La capanna svizzera– tenen tants o més pinyols i no són, tampoc, gens fàcils.

Amb les cançons napolitanes el rumb del recital ja va fer un primer tomb, amb un Camarena més relaxat i els primers aguts radiants en peces com Rondine al nido, L’alba separa dalla luce l’ombra o Passione. També els pianíssims més eteris, com els que va brodar en la més cèlebre ’A vucchella.

Ángel Rodríguez ja havia cridat l’atenció del públic abans que el tenor expressés: “¡Vaya pedazo de pianista que traigo!”. Per tal de permetre’s un descans, Camarena va deixar-lo tot sol dalt de l’escenari per interpretar el “Tema d’amor” d’Els paraigües de Cherburg. Per aquest motiu, però també per l’acompanyament que va oferir al llarg de tot el recital, aquest repertorista de figura menuda va tenir més protagonisme de l’habitual i així li ho va premiar el tenor a l’hora d’agrair els aplaudiments del públic.

La recta final del programa va estar dedicada a un repertori més popular, aquell que Camarena va afirmar que sent més a prop del cor. Una romança de sarsuela –“Mujer de los negros ojos” d’El huésped del sevillano– i cançons mexicanes, com Perfidia, Paloma querida, Un mundo raro i Si nos dejan, cantades totes amb bon gust i elegància extrems, van acabar d’escalfar els ànims d’un públic integrat per incondicionals que no van deixar d’animar-lo amb entusiasme en tot moment. Alguns compatriotes del tenor, fins i tot, en van fer bandera.

Com a premi, van culminar el recital dues propines: la primera, un sentit homenatge al desaparegut Armando Manzanero, que ens deixava fa poques setmanes –i molt amic de Camarena, segons que va dir– amb Esta tarde vi llover. I la segona, tot defugint la comoditat d’acabar amb una ària de lluïment, una bellíssima versió de Rosó –ja la hi havíem pogut sentir l’any passat, al Liceu– en un català molt acurat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *