Subscriu-te

Crítica

El poeta i la seva lira

Un instant del concert del baríton Matthias Goerne amb l’arpista Sarah Christ. © Josep Maria Poch
Un instant del concert del baríton Matthias Goerne amb l’arpista Sarah Christ. © Josep Maria Poch

SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN. Matthias Goerne, baríton. Sarah Christ, arpa. Obres de Franz Schubert. / Matthias Goerne, baríton. Andreas Haefliger, piano. Obres d’Hugo Wolf i Franz Liszt. CANÒNICA DE SANTA MARIA DE VILABERTRAN. 29 i 31 D’AGOST DE 2013, respectivament.

Per Mercedes Conde Pons

Els qui tenen la immensa sort d’haver conegut la trajectòria artística de Matthias Goerne des de l’inici, segurament recorden en els estius musicals empordanesos el colofó que suposa escoltar cada any l’evolució artística del baríton alemany dins el màgic entorn que la canònica de Santa Maria de Vilabertran ofereix a la Schubertíada de Vilabertran. Any rere any, amb poques excepcions, Goerne acudeix a la cita amb els seus “amics musicals”, aquells que invariablement es presenten als seus concerts i saben mantenir el respecte, el silenci i, gairebé, la devoció que les seves aportacions musicals mereixen. Ja és tradició, des que Jordi Roch facilità l’oportunitat de donar-se a conèixer a l’estranger a un jove baríton natural de Weimar –la ciutat on el poeta J. W. von Goethe va viure gran part d’una longeva vida fins al seu traspàs–, que el baríton en qüestió, que no és altre que Goerne, torna periòdicament a l’entorn empordanès com a agraïment a la confiança tan important que en aquells temps van dipositar en ell. I és així com alguns afortunats tenim la sort de gaudir del privilegi d’escoltar el cantant de referència en el repertori liederístic alemany i gaudir dels seus programes inèdits, en primícia –abans de portar-los a festivals i sales europees de prestigi–, en un ambient distès i relaxat per a l’artista, i de profunda concentració per al públic. Són tota una sèrie de condicionants, als quals caldria sumar la magnífica i idònia acústica de l’església romànica de Vilabertran, que sumen per fer d’aquesta experiència anual una mena d’exercicis espirituals o de meditació exprés prèviament a l’inici de curs.

Enguany Matthias Goerne es presentava amb dos programes ben diferenciats i amb al·licients molt especials. En el primer cas, el concert del 29 d’agost oferia una nova versió del format liederístic amb l’acompanyament musical de l’arpa, mentre que en el concert del 31 d’agost i, ja amb acompanyament de piano, el programa contraposava lieder d’Hugo Wolf i Franz Liszt. En el primer cas, podríem parlar d’una proposta inèdita a Vilabertran i novella també per al baríton alemany, que al costat de la jove i prestigiosa arpista alemanya Sarah Christ explora amb aquesta proposta el repertori schubertià a la recerca dels lieder més adients a la nova sonoritat. Una tasca no gens fàcil, ja que Franz Schubert té una producció per a aquest instrument molt escadussera i pràcticament inexistent en el gènere que ens ocupa. Tot i això, la temàtica que al·ludeix inevitablement a la imatge clàssica del poeta i la seva lira –l’Orfeu i el joglar en serien dos referents icònics– permet trobar en la inspiració poètica diverses referències a les quals Schubert va parar atenció. És el cas de les tres Cançons de l’arpista que J. W. von Goethe va escriure per al seu Wilhelm Meister i que Matthias Goerne va incloure tant en aquest recital (en la versió de Schubert) com en el de dos dies després, en la versió d’Hugo Wolf. Ambdues versions, però, escrites originalment per a piano, si bé Sarah Christ va adaptar-la al seu instrument, com va fer amb la resta de lieder de Schubert escollits.

Podríem dir que la selecció de lieder de Schubert triats per a aquest recital responia tant a l’adequació musical en el canvi d’instrument (de piano a arpa) com a l’evocació d’una atmosfera poètica adient a la sonoritat embolcalladora que promovia la fusió de l’arpa i la veu humana. Un duo arquetípic del que representa el poeta romàntic, que s’acompanya sempre d’una lira. Així, en un recorregut emocional cíclic, el recital va començar amb l’evocació poètica de la primavera i l’amor, per passar progressivament a l’enfosquiment de l’atmosfera pròpia dels poetes, tot propiciant que la melangia s’estengués arreu de l’església a través dels textos dels dos Lieder de Mignon escollits. Un personatge, el de Mignon, que simbolitza el caràcter efímer de la vida, accentuat pel dolor que això suposa en la visió d’una noia jove i pura; sentiment aguditzat encara més pels tres Cants de l’arpista, de ressonàncies absolutament romàntiques. El recital s’endinsà en la nit amb Im Abendrot (Al capvespre) per explorar l’àmbit nocturn, a través de les estrelles –amb Felicitat amorosa del pescador i Les nits estrellades–, Das Heimweh (La nostàlgia de la pàtria) i l’assumpció de la vida errant del poeta (caminant) solitari.

Sarah Christ, solista de la Filharmònica de Berlín i de Viena, va extreure les sonoritats més generoses del seu instrument, però sense tergiversar mai l’esperit musical schubertià ni tampoc imitar una sonoritat (la del piano) impossible d’assimilar amb el seu instrument. La ressonància de l’arpa –i la seva versatilitat expressiva– van combregar a la perfecció amb la veu de Matthias Goerne, més dúctil, més lleugera, en una fusió poc habitual i molt enriquidora. L’ús magistral que el baríton natural de Weimar fa de la veu de cap va ser l’aliat ideal de l’arpa, tot aconseguint uns inusuals sons eteris que hipnotitzaren una audiència lliurada.

Dos dies després, Goerne tornava a la cita empordanesa, aquest cop acompanyat del pianista Andreas Haefliger, amb qui proposava un recorregut per l’amor i el desamor, això sí, amb final feliç, a través dels poemes de Mörike, Reinick, Michelangelo, Heine i Goethe musicats per Hugo Wolf i Franz Liszt, en una interessant juxtaposició estilística molt enriquidora. Per a molts, la veu de Matthias Goerne s’apreciava millor en la relació acústica amb el piano, que suposa un suport més ferm que no pas amb l’etereïtat de l’arpa. Preferències a banda, sí és cert que la veu de Goerne sonà més rotunda, més rodona, amb el suport pianístic, mentre que amb l’arpa el mateix cantant jugà amb la dimensió aèria de la seva veu, cosa que més enllà dels gustos és, gairebé, lògic.

Davant d’un repertori no gens fàcil –les cançons d’Hugo Wolf requereixen uns intèrprets hàbils i sensibles per tal de no malmetre un discurs musical que no resulta tan fàcilment assimilable com pot ser el de Schubert–, Goerne va passejar al costat de l’audiència amb les reflexions que els poemes d’Eduard Mörike suggerien a l’inici del recital: “Pot un home pertànyer als altres de la Terra, tant com vulgui?”, com si fos una premonició de la comunió que es va produir al llarg del concert entre cantant-poeta i audiència. Sense ànim de desmerèixer grans cantants de lieder que fan carreres destacadíssimes arreu del món, la capacitat de connectar que té Goerne, amb la seva veu vellutada i els seus matisos cranials infinits, és insòlita, tot aconseguint que durant més d’hora i mitja seguida es respirés un ambient de contenció i concentració màxima. Hi ajudà la predisposició i submissió al discurs de l’excel·lent pianista Andreas Haefliger –fill del gran tenor alemany Ernst Haefliger–, que du la musicalitat a la sang i ho va demostrar al llarg de tot el recital. Hi va haver instants d’eternitat –parafrasejant Friedrich Hebbel en  la cançó Flor i perfum amb música de Franz Liszt–, com els finals de frase que Goerne acompanya fins al darrer alè i, tanmateix, fugissers (Tot el que neix, s’acaba, un vanitats vanitatum de Michelangelo Buonarroti) amb música d’Hugo Wolf, que al capdavall feien recordar que el temps és circumstancial i la vida un misteri continu, del qual cal saber apreciar els moments que la fan digna de ser viscuda, sense nostàlgia del passat ni del futur.

Per a qui no pugui mantenir-se en aquest estadi, trobarà consol en l’anunci dels hits de la propera Schubertíada a Vilabertran, en què Matthias Goerne tornarà a cantar els tres cicles complerts de lieder de Franz Schubert (La bella molinera, El cant del cigne i Viatge d’hivern) per iniciar –en paraules de Jordi Roch– la generació jove en aquest camí musical que fins ara només han gaudit uns pocs privilegiats.