Subscriu-te

El preu de la diàspora

Un moment del concert de Mara Aranda al FeMAP
Un moment del concert de Mara Aranda al FeMAP

FEMAP. Mara Aranda. Diàspora. URÚS. 13 D’AGOST DE 2017.

Per Josep Barcons

Hi ha diàspores i diàspores. Hi ha exilis i exilis. I també hi ha fronteres que es tanquen, països que es blinden i estats que es repleguen. I, amb tot això, també hi ha comunitats que –per causa de les mires miops d’alguns administradors de la política i de la cultura– es queden sense conèixer segons quina mena de propostes, com si algú els hagués posat un veto i se’ls negués la benvinguda.

Aquest sembla el cas de Mara Aranda, que ha actuat ben poques vegades a Catalunya. I això que du trenta anys de carrera a l’esquena i és una reconeguda intèrpret de música antiga i tradicional que l’Institut Ramon Llull no dubta a qualificar com “una de les Dames del Mediterrani”. Per això costa d’entendre que l’última vegada que actués al Principat fos –si no anem errats– fa més de vuit anys, en un concert al Centre Artesà Tradicionàrius. I això que és nadiua d’una València que (amb corredor mediterrani de ferrocarril o sense) no queda pas gaire lluny de casa nostra i amb la qual compartim no pocs nexes culturals i històrics. Si la seva trajectòria i les seves maneres fossin minses i de poca vàlua, s’entendria que no actués ni fos coneguda a Catalunya. Però veient-la cantar (i la seva veu evoluciona cap a una maduresa cada cop més dolça, com poden comprovar els no pocs escenaris internacionals on canta), no queda dubte que la seva anecdòtica presència a Catalunya és més una anomalia que no un descuit.

Acompanyada de Jota Martínez, Abel García i Fernando Depiaggi (tots ells multiinstrumentistes de gran sensibilitat, rigor i humanitat interpretativa), Mara Aranda va venir al FEMAP de bracet de Josep Maria Dutrèn. Gràcies a ell va pujar al Pirineu, tot rescabalant el greuge i saltant-se les estacions físicament més properes de Barcelona o Tarragona, o intel·lectualment més afins, com Girona, comptant que venia a presentar el seu últim projecte dedicat a la música sefardita titulat, precisament, Diàspora.

Mara Aranda al Festival de Música Antiga dels Pirineus
Mara Aranda al Festival de Música Antiga dels Pirineus

Qui va tenir la sort de gaudir-ne en directe (nosaltres vam ser al primer dels tres concerts que va oferir al Pirineu), segur que va sortir-ne encisat. I és que, en la proximitat, aquesta cantant valenciana atrau i captiva perquè –com deia molt sàviament Raphael– “para cantar hay que contar”. I Mara Aranda conta/canta amb el cor tot allò que canta/conta. I això fa que allò que emprèn, arribi i propiciï un miracle en el temps i en la genealogia. Com? Doncs connectant –a través del seu cos i de la seva veu, talment una mèdium– el cor del públic no ja amb el dels intèrprets, sinó amb el dels milers de veus que, al llarg de la història, han cantat unes melodies que daten de fa una colla d’anys. Cançons d’amor, de desamor, de mort, de bressol, de picaresca… que ens són molt més pròpies que les que –segons el cànon occidental, i avalades per noms com Mozart, Beethoven, Brahms o Haydn– hem pres per nostres, tot i ser compostes en unes latituds germàniques que culturalment ens són molt més alienes. Perquè la música dels jueus sefardites (expulsats de la Península el 1492), tot i ser composta majoritàriament fora de la Pell de Brau, interpel·la els nostres orígens mediterranis, i ens hi compromet. I això, que històricament és irrefutable, Aranda ho aconsegueix sense interpel·lar l’intel·lecte, utilitzant “només” la seva presència mediadora, tant quan canta com quan parla. Això és ser una veritable intèrpret, si tenim en compte que inter-pretare no significa sinó fer de pont entre dues realitats, bo i establint comerç i transaccions i restablint els vincles perduts.

En aquest treball, Aranda ha fet una tasca magnífica de recopilació de romanços, dirigits i arranjats amb gust, mesura i inspiració pel seu company Jota Martínez. I a l’hora de presentar-lo en públic, la posada en escena del projecte és cuidada, orgànica, honesta i verídica. Abillada amb el negre rigorós del xador, Aranda va baixar cantant des del cor de la petita església d’Urús i aproximant-se lentament als músics que l’esperaven davant de l’altar. Ho feu interpretant de manera corprenedora el romanç El cativo, aprofitant l’excel·lent reverberació amplificadora de l’edifici, màgica en la intersecció de la nau amb el creuer. En un lleu interludi instrumental es va canviar de vestit (ara blanc i amb flors) per cantar i contar meravellosament la resta d’un repertori recollit majoritàriament a Turquia i al Marroc mesclant-se lleument entre el públic i mirant-lo amb una amorosa proximitat.

Acompanyada d’una plèiade d’instruments medievals mediterranis que Jota Martínez ha estudiat amb profunditat (bona mostra n’és la seva recent publicació i la profusa presentació que va fer-ne abans de començar el concert) i amb el so inspirador de ney en moltes de les peces, la vetllada propiciada per aquest quartet valencià és de les que queda impresa no ja en la memòria, sinó en l’ànima. Una vetllada d’aquelles que, literalment, no tenen preu. Sobtava, per tant, el comentari d’aquells que trobaven cars els 12 euros del concert, quan sovint això és el que es paga per un menú indigest que nodreix molt menys que una cançó tocada i cantada amb el cor. Perquè aquests 12 euros que fan accessible la cultura a tothom (a més el FEMAP té una dimensió clarament social per a qui no pot sufragar ni aquests preus…) són una inversió no sols en bellesa sinó en salut sistèmica, en tant que restableixen vincles amb el nostre passat. Llàstima que els nens del poble que van parar les corredisses amb bicicleta per atansar l’orella a la porta de l’església no els duguessin a la cartera! I llàstima que qui en aquell moment era a la porta, no els deixés entrar (ni que no haguessin pagat entrada…) per poder sentir Mara Aranda de més a prop i crear-los la inquietud per un hàbit cultural que a casa seva potser no els inculquen.

Tant a ells com a qui llegeixi aquestes línies, no em queda més que dir-los que –si volen conèixer o recordar aquelles melodies–, val la pena que comprin el disc Sefarad. Però si realment volen viure-les i connectar amb la seva història, hauran d’anar a un altre concert perquè Mara Aranda els propiciï l’experiència màgica de poder dialogar en directe amb els seus avantpassats del segle XV. A veure si algun gestor cultural fa per dur-la als escenaris catalans amb més assiduïtat i deixa de relegar-la a una diàspora indigna. Tan indigna com tots els exilis i com totes les diàspores.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *