Subscriu-te

El preu de la llibertat: una vida en nou simfonies

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

INTEGRAL SIMFONIES BEETHOVEN. Orquesta Sinfónica Simón Bolívar de Venezuela. Dir.: Gustavo Dudamel. Orfeó Català i Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana (Simon Halsey, director). Julianna Di Giacomo, soprano. Tamara Mumford, mezzosoprano. Joshua Guerrero, tenor. Soloman Howard, baix. PALAU DE LA MÚSICA. 12, 13, 14 i 15 DE MARÇ DE 2017.

Per Mercedes Conde Pons

Les grans empreses, aquelles que assoleixen un èxit indiscutible, tenen normalment com a origen una idea esbojarrada, un instigador irracional. Però darrere del primer impuls sempre hi ha una estratègia, un projecte racionalment estructurat, que permet la bona consecució, amb èxit, de la proposta.

La setmana passada Barcelona es convertia en capital mundial de la música durant quatre dies, en presenciar l’inici de la gira que l’Orquesta Sinfónica Simón Bolívar de Veneçuela i Gustavo Dudamel estan oferint per tres ciutats europees: Barcelona, Viena i Hamburg, amb la integral de les nou Simfonies de Ludwig van Beethoven. I tot i que pugui semblar exagerat parlar de capitalitat musical amb un projecte que, en primer lloc, no era la primera vegada que es portava a terme a Barcelona, ni segurament a cap altra de les ciutats d’acollida, el cert és que la forma com es va viure i el context justifiquen aquesta afirmació agosarada.

Sens dubte, l’Orquesta Sinfónica Simón Bolívar de Veneçuela no forma part, encara, de les deu millors orquestres del món; però del que no hi ha dubte és que el projecte que donà lloc a aquesta orquestra no només és pioner al món, sinó que ha canviat radicalment la forma de percebre i entendre la pràctica musical als nostres dies. El fenomen Dudamel va quedar ratificat d’ençà de la seva –si volen anecdòtica– però entronitzadora actuació al Concert d’Any Nou de la Filharmònica de Viena. I la proesa d’interpretar les nou Simfonies de Beethoven en només quatre dies és, probablement, quantificable amb els dits de les mans. D’altra banda, les ciutats que van allotjar el projecte, Barcelona, Viena i Hamburg, situaven Barcelona, i el Palau de la Música Catalana, en un immillorable punt de mira a nivell europeu. A Barcelona arrencà la gira i des de Barcelona es va transmetre en streaming, en directe, a través de la plataforma Medici.tv, disponible fins a 182 països. Tenint en compte que Viena és la capital històrica de la música occidental i que Hamburg està en el punt de mira a causa de la recent inauguració de l’Elbphilharmonie, això situa Barcelona en un focus d’interès difícilment superable.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Tot i això, poques setmanes abans que tingués lloc, semblava agosarat imaginar un cartell de “localitats exhaurides” a tots cinc concerts. ¿Cinc concerts amb la mateixa orquestra interpretant, seguides, les nou Simfonies de Beethoven? Quina gosadia! I de nou, el miracle de la música. Més de sis-centes persones van assistir a tots cinc concerts, i molts despistats van arribar tard a aconseguir localitat per a almenys un. Més de 170.000 persones van seguir en streaming els concerts de Barcelona. Com s’explica un èxit d’aquestes característiques? Doncs com es fa amb les grans empreses… per un mix de bogeria i estratègia. Una dosi enorme de talent, però encara una més gran d’entusiasme.

Beethoven va ser capaç d’escriure aquesta música tan indescriptible, plena d’èpica i de lírica, en unes condicions molt desfavorables a causa de la seva sordesa. Però el talent unit a un treball continuat, com el que es veu en els membres de l’encara jove orquestra veneçolana, que toquen aquesta música des de la seva més tendra infància, són els que porten a l’excel·lència.

Amb tot, no ens sorprengué la lectura que els joves veneçolans, i sobretot el seu líder, Gustavo Dudamel, van fer de la sèrie de nou Simfonies que Beethoven va compondre al llarg de la seva vida. Lectures fresques, plenament vitalistes, apassionades, i sense cap tipus de prejudici i, malgrat això, d’una cohesió i precisió interpretativa mil·limètriques.

Escoltades com a cèl·lules independents, les Simfonies de Beethoven ens transmeten un univers individual, ens expliquen un episodi concret de la història de la música, ens comuniquen un tarannà específic: l’Heroica és l’al·legoria del Bonaparte salvador dels pobles, la Cinquena és la crida del destí i el triomf de l’heroi per sobre d’aquest, la Setena és “l’apoteosi de la dansa” en paraules de Richard Wagner, i la Novena, l’himne a l’Alegria, un cant a la germanor dels pobles. Però l’audició en dies consecutius, i de forma ordenada, de la Primera a la Novena, ens transmet una idea molt més ambiciosa, la de la descripció de la mateixa vida de Beethoven i els seus avatars.

Concebre la integral de les Simfonies com un recorregut vital, a través de les alegries i les penes de Beethoven, ens permet, mitjançant la seva música, descobrir allò que el defineix com a artista, però també resoldre, en part, el seu enigma personal. Beethoven, així, esdevé l’heroi, i el caràcter èpic i líric amb què ens endinsem en les pàgines magistrals del compositor alemany, forjador de la simfonia romàntica, són la resposta a les seves penes, els seus interessos, les seves debilitats i inquietuds.

I d’aquest experiment, de gran intensitat, sorgeix una primera conseqüència: Beethoven, en la seva grandesa, se’ns fa més humà; en la seva èpica, hi descobrim la seva debilitat. I en la seva petitesa, descobrim el Tità que s’amagava darrere d’una frondosa cabellera despentinada i un posat sorrut. Perquè tal com diu el filòsof hongarès Béla Hamvas, a La melancolía de las obras tardías, Beethoven era un Tità que desafià els déus i pagà el preu de la seva supèrbia. Hamvas diu que l’artista que no pateix component és un aficionat, l’autèntic creador no gaudeix mentre treballa, pateix. I Beethoven, tal com es veu als seus esborranys, no tenia el discurs musical fluid, canviava molt, guixava i esborronava, dubtava; en resum, patia. I a més, doblement, perquè només podia escoltar la música al seu cap per raó de la seva sordesa.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Per això, escoltar les obertures Egmont i Coriolà, concebudes originalment com a música incidental per a dues obres teatrals, precedint la Primera i Segona Simfonies de Beethoven en el primer concert del cicle, serviren per situar tot d’una el públic davant la inclinació interpretativa que seria predominant durant tot el concert. Lectures amb pes específic, denses –no obstant això, l’orquestra es presentava sobredimensionada, sobretot en les primeres obres del catàleg– i, tanmateix, d’una frescor, llibertat i expressivitat singulars. El discurs no es feia pesat i el contrast, doncs, s’accentuava. I si Egmont ens deixà amb l’ai al cor només començar el cicle, preguntant-nos si seriem capaços d’arribar a la Novena sense cap alteració cardíaca, a la Primera i Segona Simfonies de Beethoven, Dudamel i la seva orquestra buscaren la precisió metronòmica per accentuar el regust clàssic d’unes obres que s’aboquen sense remei cap al romanticisme.

Si en una cosa excel·liren orquestra i director, va ser sens dubte en l’estreta comunió i entesa que hi ha entre ells, cosa que reportà moments antològics al llarg dels cinc concerts: un control i dosificació de les dinàmiques, des dels pianíssims als fortíssims, i amb ells els tenutos, sforzandos, crescendos i diminuendos… en un sol, eloqüent i magistral gest de Dudamel, que guiava tant l’orquestra com el públic, absolutament captivat i amb una dosi de concentració extra.

Sobre gustos, colors… Segurament molts trobaren a faltar la transparència clàssica en la Primera i Segona Simfonies, i d’altres acusaren l’excés de decibels en els moments més èpics de la Tercera i Cinquena, però també, i majoritàriament, s’aprecià el pathos, una opció vàlida que Dudamel i la seva jove orquestra imprimiren al caràcter general de les seves lectures. I atenció, com a pathos podem entendre tant patiment com passió, i d’això darrer, en els concerts que ens ocupen, n’hi hagué a dojo.

Tal com el musicòleg i divulgador Carlos Calderón explicà en les seves interessants xerrades introductòries, hi ha estudiosos que associen les estructures internes de les Simfonies de Beethoven amb les estructures de la mètrica grega, en què l’èpica té un paper predominant. Els veneçolans entenen l’èpica des de la força, l’energia, el rapte; no tant des de l’elegància clàssica, que és la que ens ha arribat per tradició. Però tanmateix, la seva lectura de les obres de Beethoven està al marge de la tradició. Ells no tenen prejudicis i s’acosten a l’obra purs, nets d’esperit, fent-la seva, amb Dudamel com a guia –que és fill de la mateixa formació–, com si juguessin amb ella, com si la música fos un divertiment, no pas entès com a falta de respecte, sinó com quelcom amb què divertir-se, gaudir.

I si a les primeres Simfonies podíem veure encara els esquemes propis del classicisme, amb la Tercera Simfonia es desfermava la força prometeica de Beethoven, accentuada per la lectura de Dudamel i els seus músics, amb una corda espectacular, d’una ductilitat i compenetració impressionants, de so vellutat i una cohesió inusual. Un ritme àgil en els passatges més heroics contrastava amb un ritme més cadencial als passatges més pausats. Si la Quarta fou un passeig pel caràcter més humorístic de Beethoven, la Cinquena ens retornà el caràcter més vitalista de Beethoven, amb una solemnitat desenfadada per part dels músics veneçolans.

La Sisena Simfonia fou segurament la lectura més lírica de totes les simfonies, tot accentuant-ne el caràcter bucòlic, Virgílic, de la mètrica interna en la música de Beethoven. La Setena fou certament apoteòsica; els músics veneçolans porten el ritme a la sang i amb ells aquesta simfonia sonà com una bacanal orquestrada i mesurada, però plena d’impuls orgiàstic. Amb ella, la Vuitena Simfonia fou una espècie de bàlsam en forma de retorn als orígens –segurament la versió més fluixa de la integral, en què es notà com els músics acusaven el cansament– abans de la coda final, amb la Novena com a colofó.

La Novena amb l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau. © Lorenzo di Nozzi
La Novena amb l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau. © Lorenzo di Nozzi

La participació de l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, preparats per Simon Halsey, era un dels plats forts de la temporada per a aquestes formacions. I si bé els solistes escollits per a l’ocasió, Julianna Di Giacomo, Tamara Mumford, Joshua Guerrero i Soloman Howard van sonar sense pena ni glòria, la potència sonora de la massa coral, l’ímpetu atorgat a cada inflexió, la magnífica insistència en el verset “Alle Menschen werden Brüder” (“Tots els homes s’agermanen”, segons la traducció de Joan Maragall) tingué una connotació diferent, per acabar en una apoteosi final que demostrà la flexibilitat vocal dels cors i la maduresa amb què afronten una de les obres cabdals del repertori simfonicocoral, un cant a la llibertat de l’home i dels pobles, un cant a l’agermanament i l’obertura de ments a la comprensió mútua.

La Novena amb l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau. © Lorenzo di Nozzi
La Novena amb l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau. © Lorenzo di Nozzi

A la fi, l’èxit de la proposta vingué demostrada no només per l’entusiasme amb què el públic esperava Dudamel i la seva orquestra, sinó pel gaudi i la comunió musical amb què tots els presents arribaren al final de l’experiència. I desenganyem-nos, més enllà de la tradició, els millors músics de la història –i penso ara en Carlos Kleiber, un director de prestigi indiscutible avui dia– s’han fet seves les obres, les han transcendit i, amb elles, han transcendit la tradició, i han demostrat, sobretot, com n’és d’important, amb llibertat i sense prejudicis, saber gaudir amb la música.

Gustavo Dudamel dirigí amb mà dúctil i flexible, però ferma, les nou Simfonies, sota la mirada atenta, afilada, del Beethoven esculpit en guix per Diego Massana i acabat per Pablo Gargallo situat al cantó dret de l’escenari modernista. I en acabar els darrers acords de la Novena, Beethoven, capcot, sorrut encara… somreia silenciosament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *