CARMEN de Georges Bizet. Llibret d’Henri Meilhac i Ludovic Halévy. Béatrice Uria-Monzon. Nikolai Schukoff. Massimo Cavalletti. Evelin Novak. Itxaro Mentxaka. Àlex Sanmartí. Giovanni Battista Parodi. Francisco Vas. Núria Vilà. Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Dir. escènica: Calixto Bieito. Dir. musical: Ainars Rubikis. Coproducció del Gran Teatre del Liceu, Teatro Massimo de Palerm, Teatro Regio de Torí i Teatro La Fenice de Venècia. LICEU. 17 D’ABRIL DE 2015.
Per Jaume Comellas
Carmen és un dels deu o, a tot estirar, dotzena de títols del repertori operístic universal més estimats. I, consegüentment, un dels que posseeix més atractius i convoca més fàcilment l’interès del gran públic. I ho és per mèrits propis, perquè és una obra gran, rodona, recolzada per una part en un llibret d’una coherència argumental i d’un dibuix dels personatges i situacions, modèlic. I ho és, naturalment, per una partitura enriquidora d’aquesta base i elevadora a una altra esfera de transcendència del discurs literari de base: en definitiva, un desideràtum excepcional.
D’antuvi això suposa un context innegable de previsibilitat; que no es pot aportar res de nou al molt que es coneix o que hom pot creure conèixer-ne. Aquest factor pot constituir un al·licient destacat per a l’espectador conservador, mentre que per a l’inquiet esdevé, òbviament, tot el contrari. Per a aquest darrer, l’al·licient serà sempre el factor novetat, incorporació, afegit enriquidor… Per tant, som davant d’una dialèctica de solució difícil a l’hora de fer front a una nova i enèsima proposta: o bé exigir una versió repetida, o almenys amb un nivell de novetat i de ruptura fàcilment digerible que, per tant, no suposi problemes d’acceptació per part del majoritari públic conservador, o bé complaure l’altre sector –minoritari–, per les raons acabades d’exposar. I en aquest punt també cal considerar fins a quin extrem rupturista radical està disposat a arribar, o acceptar, aquest sector de públic.
Sembla clar que un ideal força assumible que integrés els dos posicionaments seria una versió de sempre, coneguda, que no comportés distracció d’energies mentals, amb l’afegit d’unes certes dosis de renovació… dintre d’un ordre.
La versió que s’acaba d’oferir al Liceu correspon en gran mesura a aquest ideal: observem sinó una dramatúrgia coneguda i una protagonista central així mateix calcada en aquest mateix paper com a components fonamentals. I cal dir que si fa quatre anys el muntatge de l’enfant terrible Bieito va poder suposar quelcom indigest, ara se’ns apareix, tot al contrari, gairebé clàssic, sense capacitat de remoure ni provocar sanglots a cap mena de sensibilitat.
I s’ha aconseguit aquest ideal apuntat perquè en general els elements posats en joc tenen substància intrínseca, tenen cos i qualitat; i en aquest sentit remarco la dramatúrgia, que ultra un plantejament de base plausible, sense pretensions de trencar cap plat ni olla, està atapeïda de petits i no tan petits detalls que demostren la condició d’artista important de la direcció escènica que és Bieito. Detalls a vegades subtils, fiblades i picades d’ull significatives, que constantment enriqueixen el discurs dramàtic de l’obra. Allunyat de deliris que hem hagut de blasmar, aquí som davant d’una creació de gran categoria.
En el terreny del previsible hi havia també, tal com s’ha apuntat, el treball de la mezzosoprano francesa Béatrice Uria-Monzón, magnífica de vivència i de penetració psicològica del seu complex i ric personatge. Uria-Monzon no és una gran veu, no s’imposa, com a tret fonamental, per la força del seu aparell canor, sinó per la seva condició d’artista integral. Cada artista important ofereix la seva Carmen, i totes –les de les grans, hi insisteixo– són vàlides: la seva forma part, sense cap mena de dubtes, d’aquestes. La seva Carmen fuig de tòpics i de clixés andalusistes o “gitanistes” encrostats en l’imaginari convencional. La seva és una gitana moderna, molt humana i despullada de trajes de faralaes, entenent aquest concepte com a metàfora explícita.
En el camp obert de l’imprevisible quedaven els debuts en els altres rols importants. És el cas del jove director letó Ainars Rubikis, que va començar el seu treball amb una obertura portada a ritme vivíssim però ben controlat i que va dirigir una versió transparent, viva –en part conseqüència del que s’acaba d’exposar–, brillant i convincent. El seu currículum insisteix molt en el món de la lírica, fet que justifica un bon ofici, malgrat –hi insistim– la joventut.
També era imprevisible l’Escamillo del baríton italià Massimo Cavalletti; un historial notable que tanmateix aquí no es va manifestar en un treball personal i amb capacitat d’imposar la frívola i arrogant figura del seu personatge, ultra tampoc lluir una veu de pes. També ens va semblar poc personal l’actuació del tenor austríac Nikolai Schukoff. Té un instrument noble i una presència escènica així mateix noble, però no va donar la grandesa tràgica que exigeix el seu personatge.
A part, també en aquest terreny de l’imprevisible, la Micäela de la debutant i jove soprano croata Evelin Novak, que va saber aprofitar les poques però agraïdes possibilitats que li ofereix la seva partitura per aconseguir un èxit d’una plena legitimitat. Una veu per prendre’n nota i que cal seguir.
