Subscriu-te

El Primer Palau (1)

 IMG_0016

CICLE EL PRIMER PALAU. Bernat Català (piano). Trio Arniches. Obres de Català, Franck, Brotons, Chopin, Albéniz, Mozart, García Planells i Kurtág. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA. 6 D’OCTUBRE DE 2016.

Per Josep Barcons

L’edició del cicle El Primer Palau d’enguany presenta quatre concerts amb propostes ben diferents i contrastants: dos pianistes, un trio (clarinet, viola i piano), un contrabaixista, un percussionista, una arpista, un clavicembalista i un quartet de saxos. Cadascun tindrà uns 40 minuts per estrenar-se com a intèrpret damunt l’escenari modernista (vegeu aquí la proposta de programa de cada un d’ells). Una fita que, de ben segur, serà inoblidable en les seves carreres.

Bernat Català

En el cas del primer concert, el pianista Bernat Català s’hi va estrenar no sols com a intèrpret, sinó també com a compositor. Lluny de ser un gest pretensiós, el fet que Català encetés la seva actuació amb una obra pròpia, solvent i acurada, servia almenys per a un doble objectiu. D’una banda, el postromanticisme ben destil·lat (sense sucres afegits, diríem) a partir de les notes del Tristany wagnerià (el títol, Omaggio, no deixa dubtes de la seva subsidiarietat) servia per copsar la completa formació (domini harmònic inclòs) d’aquest jove pianista i compositor fincat a Londres. I de l’altra, la seva obra era tota una declaració d’intencions estètiques, preludiant com preludiava un concert amb un repertori manifestament romàntic.

En l’Omaggio, Català s’hi va mostrar segur, amb la seguretat de qui parla amb veu pròpia, desplegant unes harmonies i uns girs que –tot i ser hereus de Wagner– desprenien aromes debussynianes i skriabinianes. Sentir-lo en una obra pròpia va permetre veure que la seva manera d’escriure, delicada i minuciosa, es correspon amb el seu pianisme subtil, pulcre i sense excessos.

Potser per això, una obra excessiva com el Preludi, coral i fuga de César Franck (un dels deu grans monuments pianístics de tots els temps, tal com ens recordava Lluís Millet en les notes del programa rememorant el gran Alfred Cortot); potser per això, dèiem, el Preludi, coral i fuga de Franck va tenir un resultat no excessivament esplèndid. Tot i la correcció innegable de la versió i la netedat de plantejament, al Franck de Català vam trobar a faltar un xic de profunditat i una major paleta dinàmica i expressiva.

Acte seguit, la subtilesa del primer dels Tres nocturns “alla Chopin” de Salvador Brotons (present entre el públic) va servir perquè Bernat Català mostrés el seu refinament i sensibilitat, empatitzant al màxim amb aquesta pàgina selecta i profundament evocadora del compositor barceloní, enguany convidat al Palau.

Després d’un nocturn alla Chopin, un veritable Chopin: el del Segon Scherzo, que va ser indubtablement el punt àlgid del recital i de la vetllada completa. Un Chopin apol·lini, solar, brillant, desafectat, en el qual Català va demostrar tenir una veu pròpia summament convincent i persuasiva. Una persuasió que exerceix des de la finor i la delicadesa, gairebé en veu baixa, sense escarafalls: mai des del vigor ni des de l’excessiva corporeïtat sonora.

Per cloure la seva intervenció, Català va escollir dos Albéniz: del Albaicín començat gairebé de manera minimalista (amb la precisa superposició de nota sobre nota, talment fossin pedra sobre pedra del barri granadí) al Corpus Christi en Sevilla, no gens dolorós ni sentimental. Tant en l’un com en l’altre fragment d’Iberia, Català va aportar-hi una dimensió fresca, poc jonda, amb gust pels clústers lleugers i unes sonoritats tan lleus que semblava que flotessin.

Trio Arniches

IMG_0020A la segona part, el piano canviava de mans per passar a les de Carlos Sanchis, que juntament amb Jorge Ripoll (clarinet) i Paula Romero (viola) formen el Trio Arniches. La formació va néixer a les aules del Conservatori Superior de Música d’Aragó, auspiciats pel versàtil i intel·ligent Kennedy Moretti i pels cada dia més aclamats membres del Cuarteto Quiroga.

La mà excel·lent dels mestres es deixa veure en la bona entesa com a conjunt i en el bon treball cambrístic, però vam apreciar-hi diferències de nivell instrumental que minven la qualitat i la credibilitat final del grup. A l’expressivitat i amplitud de recursos de Carlos Sanchis al teclat, s’hi sumava l’expansivitat interpretativa i l’acurat treball sonor de Jorge Ripoll amb el clarinet; però a l’hora de definir un mateix plantejament sonor amb la viola de Paula Romero, aquesta es quedava enrere respecte dels seus companys amb un so nasal i poc projectat (qui sap si fruit de l’imponent marc del debut o de la inestabilitat climàtica del dia).

El Mozart del Kegelstatt trio va ser correcte, dins l’estil, amb profusió de matisos pianístics, amb volada i delicadesa del clarinet i amb un so lleument esmorteït i poc expressiu de la viola.

Amb bon criteri, el trio va estrenar l’obra Deep web, encarregada al compositor company de generació Adrián García Planells. Tal com es va encarregar de fer el mític Trio Verdehr amb una formació similar (violí –en comptes de viola–, clarinet i piano), és molt lloable que uns intèrprets com els del Trio Arniches estiguin disposats a encarregar una obra i a presentar-la en el seu debut al Palau. La peça del valencià Adrián García Planells és menys demandant per a la viola que per als altres dos instruments, i potser va ser per això –i per l’efectivitat mateixa de la peça– que el trio va assolir el seu punt àlgid en aquest moment del concert. Amb un llenguatge híbrid, l’obra de García Planells va permetre als Arniches virar cap a uns territoris més arravatats i extravertits que els del Mozart. Els fragments més lírics (escrits en un llenguatge plàcidament tonal) dialogaven ara sí ara també amb l’agressivitat dels sobreaguts del clarinet i la percussió de les cordes greus del piano, sense oblidar un toc scherzando i un notable aire tanguístic.

Al final, amb la presència ominosa d’un bombo al costat del clarinetista, els Arniches van acabar la seva actuació amb l’Hommage a R. Schumann de Kurtág. Si bé hi va haver moments interessants (sobretot els més àgils i juganers), els membres del trio no van mantenir del tot la tensió (tasca ben complexa, d’altra banda) en els passatges encalmats de més transparència i simplicitat. El cop final al bombo requerit per Kurtág va posar, això sí, el punt final a un concert amb una assistència de públic més que notable i un resultat artístic rellevant.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *