Subscriu-te

El Primer Palau (4)

Noè Rodrigo Gisbert (foto d’arxiu)
Noè Rodrigo Gisbert (foto d’arxiu)

EL PRIMER PALAU. Noè Rodrigo Gisbert (percussió) i Kebyart Ensemble (quartet de saxos). Obres de: Reynolds, Feldman, Denisov, Arnold, Mantovani, Pärt, Brotons, Parra, Lévy, Ligeti i Geiss. PALAU DE LA MÚSICA. 3 DE NOVEMBRE DE 2016.

Per Josep Barcons

El quart concert del cicle El Primer Palau ha estat, sens dubte, el que ha tingut un component escènic més rellevant. I l’ha tingut abans i tot que sonés cap nota: perquè entrar a la sala modernista i trobar-se un arsenal d’instruments de percussió omplint literalment l’escenari era una imatge escenogràficament colpidora. Però també ho era, a la segona part, l’aprofitament escènic del Kebyart Ensemble, el quartet de saxòfons amb què es tancava l’última de les vuit actuacions competitives de què hem gaudit durant els mesos d’octubre i novembre.

Noè Rodrigo

El concert s’encetava amb el percussionista alacantí Noè Rodrigo Gisbert, que proposava un programa confeccionat amb un criteri pertinent i profundament orgànic. Les sis obres que presentava giraven totes al voltant d’un doble eix temàtic de reivindicació, mediambiental i humana, però alhora diferien profundament quant a llenguatge, la qual cosa permetia que aquest jove però ja bregat intèrpret mostrés la seva versatilitat i seguretat escènica amb escreix.

Autumn island de Roger Reynolds, per a marimba, obria la vetllada. Noè Rodrigo la va defensar de manera evocadora, subratllant-ne els passatges característics i marcadament descriptius de la partitura (l’obra ens situa en un bosc dens i frondós d’una illa), però fent èmfasi intel·ligent en els elements de cohesió formal.

De la tímbrica homogènia de la marimba, Rodrigo va passar a la pràcticament inaudible The king of Denmark de Morton Feldman; una obra bastida sobre un oxímoron: el de tenir un ventall amplíssim de sonors instruments de percussió escollits per l’intèrpret (i Rodrigo ha optat per regalar-se una orgia instrumental) i emprar-los per tocar –segons el que estableix la partitura– en una dinàmica “extremadament baixa i tan igual com sigui possible”. Rodrigo va fer una recreació interessant i àgil de l’obra de Feldman. I si bé la teatralitat i desimboltura de la seva actuació va ser inqüestionable, la subtilesa sonora generada quedava tapada pels estossecs, murmuris i renous diversos d’un públic irrespectuós d’oïda matussera i esperit desatent. Potser és un error programar una obra així en una sala excessivament gran per estar en silenci còmplice, però també és un plantejament valuós per allò que encara té –ai las!: cinquanta anys després de ser escrita– de sorprenent, de trencador i de demandant.

Del ric ventall tímbric de Feldman, Rodrigo va virar cap al vibràfon inquietant dels Schwarze Wolken d’Edison Denisov, de qui aquest mes de novembre se celebra el vintè aniversari del decés. Els núvols negres de la catàstrofe nuclear de Txernòbil van planar com una nebulosa densa i ominosa sobre la Sala de Concerts. Noè Rodrigo va enllaçar pertinentment l’hecatombe radioactiva del vibràfon amb el sacrifici de l’explotació obrera que el jove compositor i percussionista Tomasz Arnold retrata a SHIFT-Fajrant! amb recursos violentament percussius i l’ajuda de l’electrònica. De nou, posant en joc una dimensió musical que recupera l’inqüestionable element escènic de la interpretació, Rodrigo va defensar l’obra amb ímpetu i credibilitat.

Per tancar la seva actuació, a mode de capicua, Rodrigo va tornar a la marimba per heure-se-les amb el Moi, jeu… del francès Bruno Mantovani, en què va mostrar amb escreix el seu virtuosisme, la seva capacitat expressiva i els seus dots de comunicació.

Kebyart Ensemble. ©www.facebook.com/kebyartE
Kebyart Ensemble. ©www.facebook.com/kebyartE

Kebyart Ensemble

A la segona part, el Kebyart Ensemble va optar –igual que Noè Rodrigo a la primera– per un repertori escrit íntegrament a partir de la segona meitat del segle XX, la qual cosa donava a la vetllada una organicitat no prevista pels intèrprets.

Jugant apropiadament amb l’espacialització sonora, els Kebyart van engegar el concert fora de l’escenari, on van entrar a mig Solfeggio d’Arvo Pärt: una obra escrita originàriament per a cor, que s’estructura com una successió quasi infinita de sons consecutius, a mode de peculiar perpetuum mobile. Acte seguit van emprendre els tres moviments del Planyiment, op. 24 de Salvador Brotons, original per a quartet de saxos. Els Kebyart el van abordar amb total solvència i convicció i –cosa ben poc habitual en les formacions cambrístiques– de memòria: una mostra inequívoca del profund treball que aquests músics porten a l’esquena, i que els va permetre (tant en aquesta com en la resta de peces del programa) una sincronització mil·limètrica en tots els paràmetres sonors posats en dansa.

Després van venir els Fragments striés d’Hèctor Parra: quatre miniatures també originals per a la formació que els joves saxofonistes van tocar necessàriament amb partitura. De l’escriptura extremadament demandant de Parra es van generar ambients sonors diversos, en un treball en què es prioritzen elements com la textura i l’harmonia. En canvi, en l’obra Durch, in memoriam G. Grisey del francès Fabien Lévy, era la rítmica la que sortia a la palestra, en un treball més fresc i lluent que el de l’obra anterior: un veritable hoquetus amb accents encreuats que els Kebyart van defensar fent filigranes de tota mena.

Amb les Sechs Bagatellen de György Ligeti (originals per a quintet de vent), els Kebyart tornaven a la proesa de la interpretació de memòria. Amb Ligeti, la música va prendre una volada que no havia tingut fins al moment, i ens va permetre veure un quartet no sols compaginat fins a l’extrem i en pleníssima forma interpretativa, sinó també uns músics capaços de traspassar la perfecció tècnica per arribar a la comunicació musical. Per acabar, l’efectiu Patchwork de Philippe Geiss va posar un toc desenfadat a un concert que havia d’acabar aquí. Però, animats pels aplaudiments, Pere Méndez, Víctor Serra, Robert Seara i Daniel Miguel hi van afegir un bis: una transcripció de la preciosa Fille aux cheveux de lin de Debussy que va esdevenir –amb el flashback temporal cap a la primera meitat del segle XX– un dels moments musicalment més transcendents i bells del concert.

Acabat el cicle competitiu –i amb uns premis el veredicte dels quals es farà públic ben aviat–, queda un últim concert en cartera: el del Trio Vasnier, claríssim guanyador de l’edició anterior. Pedro López (flauta), Carmen Alcántara (arpa) i Samuel Espinosa (viola) actuaran a la Sala de Concerts del Palau el proper 30 de novembre a les 20.30 de la nit. Un colofó selecte per a un cicle el màxim premi del qual és –en si mateix– el debut sobre l’escenari dissenyat per Domènech i Montaner.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *